 |
| Partido, Serrat, McDaid i Usart: Riders Of The Canyon - Foto David Giménez. |
El concepte de supergrup s'ha revaloritzat durant els darrers temps. Si anys enrere aquest terme era sovint emprat amb to pejoratiu tant per part del públic com (sobretot) de la crítica, fins al punt que els propis integrants dels hipotètics suprergrups solien renegar de tal condició, avui és habitual poder constatar com la paraula en qüestió s'utilitza en positiu i fins i tot es fa servir com a reclam. Pensava tot això mentre escoltava l'àlbum de debut dels catalans
Raiders Of The Canyon, publicat el mes de juny passat amb títol homònim per la bona gent de Great Canyon Records –també mentre en llegia la nota promocional i les crítiques superlatives que està rebent en països com el Regne Unit-.
Raiders Of The Canyon és efectivament un supergrup, i com indica el seu nom el formen músics que tenen com a comú denominador el paraigua conceptual i estilístic de la disquera vigatana. El so Americana amb tot el seu mosaic de textures i colors, i la confluència de quatre trajectòries amb nom propi que es complementen les unes a les altres sobre el terreny. Les de Joana Serrat, Matthew McDaid, Victor Partido i Roger Usart. Els reforcen a l'estudi il·lustres veterans de la mida de B. J. Cole (Cochise, John Cale, R.E.M.), Joey McClellan (Midlake, John Grant, Rufus Wainwright) o McKenzie Smith (St. Vincent, Sharon Van Etten) –aquests dos últims són coproductors del disc juntament amb John Morgan Askew (Neko Case, She & Him, Alela Diane)-.
Diu la nota promocional de l'àlbum que l'ideòleg del projecte va ser
David Giménez –l'ànima de Great Canyon juntament amb Serrat, també coautor del repertori de la banda-. La qual cosa dona encara més sentit a un discurs que efectivament és fruit de la suma de quatre parts, però també de la determinació i la visió amb què aquestes han encaixat. Parlem d'un plàstic que comença al ritme de
"Master of My Lonely Time", un exercici de rock torrencial on Serrat segueix explorant els horitzons elèctrics de
"Hardcore from the Heart" (2021). Tot un contrast amb el folk rock orgànic i cristal·lí de
"Dirty Water", un original de McDaid que novament torna a marcar distàncies amb els ressons intimistes d'
"Everything Blooms in Spring", amb autoria d'Usart, o el dinàmic country rock de
"Sunrising", cortesia de Partido.
Quatre registres, quatre personalitats i quatre sensibilitats que semblen trobar-se a lloc i ben a gust sota el mateix sostre, fins al punt de donar peu a una obra tan eclèctica i diversa en la seva naturalesa com coherent en la seva forma. I aquest és el gran encert de Raiders Of The Canyon –el grup, el disc, el concepte-. Fer que quatre veus pròpies no vagin necessàriament a una sinó que sàpiguen trobar i cohabitar el seu espai comú, tot aportant cadascuna allò que pot aportar i deixant que la resta faci el mateix –el que se suposa que hauria de fer un supergrup, vaja-. "Hold on to your footsteps / My dear companion / And listen to the sorrows / Of the Riders Of The Canyon", canta Serrat a la vaporosa cançó homònima. Una invitació francament difícil de rebutjar.
