D'un jardí de Torelló al Palau Sant Jordi

Josep Montero (Oques Grasses) al jardí d'Arnau Pallarols, octubre de 2011.

El primer cop que vaig veure Josep Montero en directe va ser l'1 d'octubre de 2011 en el marc d'un festival autogestionat de música independent promogut per Arnau Pallarols al jardí de casa seva, a Torelló –el cartell el completaven Liannallull, Nyandú, el mateix Arnau i un servidor amb un projecte que va caure pel seu propi pes i del qual no val la pena parlar a aquestes alçades-. També va ser el primer cop que vaig sentir a parlar d'Oques Grasses, un nom que com a mínim cridava l'atenció. Oques Grasses era el grup de Montero. Però aquella tarda va actuar tot sol, amb format d'home orquestra (veu, guitarra i bombo) i alternant composicions pròpies amb versions molt ben (re)pensades.

Això és el que vaig escriure pocs dies després d'aquella actuació: "L'osonenc Josep Montero és el líder del grup Oques Grasses. Quan es presenta en solitari, toca a la vegada la guitarra espanyola i un mínim kit de bateria. Una manera simple i directa de presentar un repertori que beu dels patrons rítmics jamaicans -reggae i ska per parar un tren- i la immediatesa de l'skiffle, i que combina encerts de collita pròpia amb oportunes revisions dels cançoners de Ray Charles ("I Got a Woman"), Eddy Grant ("Gimme Hope, Jo'Anna") o Queen (un "I Want to Break Free" à la Pogues). El propi amfitrió de la festa-concert, Arnau Pallarols, va col·laborar amb la melòdica en un tema".

Doncs bé, des d'aleshores ha plogut molt i el conjunt de Roda de Ter acaba de fer història no tan sols omplint el Palau Sant Jordi sinó batent rècords d'assistència en un recinte que rarament sol trobar-se a l'abast dels creadors autòctons. Vagi per endavant que tinc per costum valorar els artistes per la seva obra i no pas pel seu poder de convocatòria. Vagi també per endavant que no he seguit amb gaire interès la carrera d'Oques Grasses –guardo molt bon record d'aquell concert de Josep Montero, però diguem que l'estil musical que practica el combo osonenc no és per mi-. Però què volen que els digui, m'alegro molt que siguin on són. I no parlo d'haver omplert un Sant Jordi, sinó del fet que les coses els hagin anat bé. Més encara en un país on voler viure de la pròpia música és pràcticament una missió suïcida.

Moltes felicitats, només faltaria.