Riders Of The Canyon versionen Low

Quan amb prou feines havia passat un any de la mort de Mimi Parker, ens sorprenien Riders Of The Canyon el mes passat amb una emotiva lectura de "Sunflower", el clàssic de Low. "Al llarg de la seva trajectòria, Low ha canalitzat com ningú moltes de les nostres emocions més profundes. Als seus inicis, van saber alentir les tempestes de l'ànima, sense que aquestes perdessin gens de la seva força. Cap al final, les van alliberar en meravelloses catarsis sorolloses. Les seves harmonies vocals eren l'esquer que es clava a les nostres ments. Low sempre serà necessaris", deia la nota promocional del single publicat per Great Canyon Records. Riders Of The Canyon és un supergrup en el millor sentit, format per quatre astres de la música d'arrel nord-americana a casa nostra com són Joana Serrat, Victor Partido, Roger Usart i Matthew McDaid –veu solista a la peça que ens ocupa-. El seu debut homònim és amb tota probabilitat un dels grans discos d'aquest 2023.

Riders Of The Canyon, o l'art de fer encaixar les peces

Partido, Serrat, McDaid i Usart: Riders Of The Canyon - Foto David Giménez.

El concepte de supergrup s'ha revaloritzat durant els darrers temps. Si anys enrere aquest terme era sovint emprat amb to pejoratiu tant per part del públic com (sobretot) de la crítica, fins al punt que els propis integrants dels hipotètics suprergrups solien renegar de tal condició, avui és habitual poder constatar com la paraula en qüestió s'utilitza en positiu i fins i tot es fa servir com a reclam. Pensava tot això mentre escoltava l'àlbum de debut dels catalans Raiders Of The Canyon, publicat el mes de juny passat amb títol homònim per la bona gent de Great Canyon Records –també mentre en llegia la nota promocional i les crítiques superlatives que està rebent en països com el Regne Unit-.

Raiders Of The Canyon és efectivament un supergrup, i com indica el seu nom el formen músics que tenen com a comú denominador el paraigua conceptual i estilístic de la disquera vigatana. El so Americana amb tot el seu mosaic de textures i colors, i la confluència de quatre trajectòries amb nom propi que es complementen les unes a les altres sobre el terreny. Les de Joana Serrat, Matthew McDaid, Victor Partido i Roger Usart. Els reforcen a l'estudi il·lustres veterans de la mida de B. J. Cole (Cochise, John Cale, R.E.M.), Joey McClellan (Midlake, John Grant, Rufus Wainwright) o McKenzie Smith (St. Vincent, Sharon Van Etten) –aquests dos últims són coproductors del disc juntament amb John Morgan Askew (Neko Case, She & Him, Alela Diane)-.

Diu la nota promocional de l'àlbum que l'ideòleg del projecte va ser David Giménez –l'ànima de Great Canyon juntament amb Serrat, també coautor del repertori de la banda-. La qual cosa dona encara més sentit a un discurs que efectivament és fruit de la suma de quatre parts, però també de la determinació i la visió amb què aquestes han encaixat. Parlem d'un plàstic que comença al ritme de "Master of My Lonely Time", un exercici de rock torrencial on Serrat segueix explorant els horitzons elèctrics de "Hardcore from the Heart" (2021). Tot un contrast amb el folk rock orgànic i cristal·lí de "Dirty Water", un original de McDaid que novament torna a marcar distàncies amb els ressons intimistes d'"Everything Blooms in Spring", amb autoria d'Usart, o el dinàmic country rock de "Sunrising", cortesia de Partido.

Quatre registres, quatre personalitats i quatre sensibilitats que semblen trobar-se a lloc i ben a gust sota el mateix sostre, fins al punt de donar peu a una obra tan eclèctica i diversa en la seva naturalesa com coherent en la seva forma. I aquest és el gran encert de Raiders Of The Canyon –el grup, el disc, el concepte-. Fer que quatre veus pròpies no vagin necessàriament a una sinó que sàpiguen trobar i cohabitar el seu espai comú, tot aportant cadascuna allò que pot aportar i deixant que la resta faci el mateix –el que se suposa que hauria de fer un supergrup, vaja-. "Hold on to your footsteps / My dear companion / And listen to the sorrows / Of the Riders Of The Canyon", canta Serrat a la vaporosa cançó homònima. Una invitació francament difícil de rebutjar.

Més informació:

Great Canyon Records  /  Pàgina web  /  Bandcamp

Paul Fuster i Matthew McDaid, a El 9 Nou

Delícies sonores emmarcades en entorns tan solemnes com una ermita romànica del segle XII o un conjunt arquitectònic dels que redimensionen repertoris sencers. El cap de setmana passat vam assistir als concerts de Paul Fuster i Matthew McDaid al Festival Silenci de la Garriga. La crònica, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

La pols i el pas del temps

MATTHEW McDAID

Festival Silenci 2022

La Doma, La Garriga

24 de desembre de 2022

Comentava Matthew McDaid que una de les coses boniques d'actuar sobre un terreny que no es trepitja habitualment, és veure com s'aixeca la pols cada cop que marca el ritme d'una cançó amb els peus. Efectivament, mentre l'irlandès establert a Osona actuava ahir al migdia a l'altar de l'església de la Doma, una de les joies del patrimoni arquitectònic de la Garriga, la pols que s'alçava del terra mentre ell hi picava amb els peus evocava aquell sabor anyenc que també destil·len les seves cançons. Fràgils exercicis de folk i rock d'arrel on ressonen fort el pes del pas del temps i tot el llegat dels clàssics que les han inspirat.

McDaid va tocar a la Garriga en el marc del Festival Silenci, que programa concerts de petit i mitjà format en edificis emblemàtics del municipi –enguany, centrant-se en els espais religiosos-. Va despatxar perles tan precioses com "Whispering Winds", "Darling I Know You Well" o "Look Away Sun Child". Va citar Riders Of The Canyon –el grup que ha format amb Joana Serrat, Roger Usart i Víctor Partido, companys seus a l'escuderia Great Canyon Records- amb l'inèdita "Over Too Soon" i una dinàmica "Wild River". I va presentar dues composicions noves, "As Good As It Gets" i "Healing Day", majestuosa balada de redempció que va sonar a himne espiritual sota l'imponent retaule gòtic de la Doma.

La festa d'aniversari de Great Canyon

Joana Serrat, durant la seva actuació al Casino de Vic.

5è ANIVERSARI DE GREAT CANYON RECORDS
Casino de Vic

27 de novembre de 2021

Great Canyon Records està d'aniversari. Cinc anys molt ben portats que la discogràfica osonenca va celebrar ahir al migdia a casa i envoltada dels seus. Presentació de l'àlbum commemoratiu "We Started a Joke", mercat discogràfic amb bona part del catàleg de la casa ofert a preus més que raonables, i showcases en format acústic d'alguns dels artistes que formen part del seu roster: de veterans com Joana Serrat –impulsora del segell- a incorporacions recents com Boria, nou projecte del sempre solvent Lluís Bòria (Estúpida Erikah), que tot just venia de publicar el dia abans el seu primer àlbum, "Any Place But Now".

Va escalfar motors Ciuret, projecte de música experimental del multiinstrumentista Toni Serrat –membre entre d'altres dels Great Canyoners de Joana Serrat-, alternant atmosferes sintètiques amb bateries polirítmiques. Tot seguit va ser el torn de Marta Pérez, que va oferir la seva personal visió del folk d'arrel anglosaxona amb cançons tan ben triades com "What Did We Know", i de Ferran Orriols, vocalista de Nyandú, que va actuar en representació de tota la banda i va presentar el single de debut de la formació a l'escuderia Great Canyon, el flamant "El secret més ben guardat del pop".

Els va seguir Boria amb unes cançons i una forma d'interpretar-les a l'escenari que recordaven ni que fos de passada a Michael Chapman. Un d'aquells repertoris que evoquen trajectòria i experiències viscudes, les de qui s'ha fet un fart de voltar pel món amb una guitarra a les mans. A continuació, Víctor Partido va navegar per unes coordenades a mig camí del folk rock més dinàmic i el més genuí rock d'autor d'arrel nord-americana. Pas previ a l'actuació de la sempre solvent Joana Serrat, que jugava a casa després d'haver deixat empremta en escenaris d'arreu d'Europa i els Estats Units, i que va oferir despullades lectures del seu repertori més recent –el del magnífic "Hardcore from the Heart" (2021)-.

Finalment, Matthew McDaid va invocar els esperits de Guy Clark i Townes Van Zandt amb un cançoner que reclama a crits la publicació d'un segon àlbum. Va acabar cantant amb la pròpia Serrat una nova composició conjunta que entraran a gravar ben aviat i que pot arribar a recordar unions com la de Gram Parsons amb Emmylou Harris. Per cert, en total van ser sis artistes –tots amb excepció de Ciuret- els que van defensar els seus repertoris amb l'únic suport d'una guitarra acústica, posant de manifest tot allò que encara es pot arribar a expressar amb aquest instrument i sense necessitat de renunciar al format cançó. De vegades no cal inventar-se la sopa d'all. N'hi ha prou amb tenir coses a dir.

Boria, nova incorporació al 'roster' de Great Canyon.

Joana Serrat, jugant a casa.

Marta Pérez, tot allò que es pot expressar amb una guitarra acústica.

Per molts anys, Great Canyon Records!

Joana Serrat amb una còpia del disc commemoratiu - Foto Great Canyon Records.

Les bones notícies s'han de celebrar. I que una discogràfica independent commemori un aniversari rodó en un context com el present és una boníssima notícia. Cinc anys de trajectòria són els que celebra el segell osonenc Great Canyon Records aquest mes d'octubre, i ho fa consolidat com un referent de la música d'arrel nord-americana a casa nostra, si bé amb un catàleg que apunta també cap a altres horitzons.

Joana Serrat n'és pilar fundacional, i també formen part de l'escuderia bandes i solistes com Wide Valley, Roger Usart, Matthew McDaid, Victor Partido, CARLA, Marta Delmont, Marta Pérez o el supergrup Riders Of The Canyon. Tots ells –entre d'altres- participen a "We Started A Joke (2016​-​2021) A Miraculous Celebration" (2021), el disc commemoratiu d'aquest cinquè aniversari. Una desena de temes inèdits que radiografien l'essència de Great Canyon i que, per descomptat, sonen a glòria.

Arribat aquest punt, un només pot felicitar la gent de Great Canyon, per aquests cinc anys de trajectòria però sobretot per la feina feta durant aquest temps i per tot allò que encara ha d'arribar, que de ben segur seran moltes coses i molt interessants. L'àlbum està disponible en vinil, disc compacte i format digital –es recomanen els dos primers, no cal dir-ho- a través de Bandcamp.

Joana Serrat i Matthew McDaid a El 9 Nou

El passat dissabte 17 de març vaig assistir al concert de Joana Serrat i Matthew McDaid al cicle Terra de Sons 2018 de la Garriga. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Joana Serrat i Matthew McDaid a la Doma

JOANA SERRAT + MATTHEW McDAID

Terra de Sons @ La Doma, La Garriga

17 de març de 2018

El cartell semblava fet a mida d'una data com la d'ahir, ni més ni menys que St. Patrick's Day. Perquè tant Joana Serrat com Matthew McDaid vénen de terres osonenques, però tant l'una com l'altre tenen una forta vinculació amb Irlanda i la seva cultura. McDaid hi va néixer i hi manté lligams familiars, i Serrat hi va passar una llarga temporada quan tot just començava a definir la seva personalitat musical. Potser per això la sintonia entre tots dos és tan bona que els ha portat a compartir segell discogràfic -Great Canyon Records- i fins i tot a tocar plegats al projecte paral·lel Riders Of The Canyon, on també militen altres sospitosos habituals del folk i el so Americana com Roger Usart i Marta Delmont. La qual cosa referma la solidesa del cartell que els va portar al conjunt arquitectònic de la Doma, a la Garriga, en el marc del cicle Terra de Sons.

Serrat venia a presentar "Dripping Springs" (2017), un àlbum que va enregistrar l'any passat a Texas amb tot un Israel Nash als controls i que ahir va defensar en solitari, sense la banda que l'acompanya habitualment però amb aquell arsenal de reverberació que atorga a la seva veu textures oníriques. Matisos que van adquirir dimensions pròpies gairebé de l'univers sonor de David Lynch en un marc tan singular com és l'església de la Doma, una construcció els inicis de la qual daten del segle XIII i que es troba entre les joies del patrimoni romànic i gòtic vallesà. McDaid, encarregat de trencar el gel, presentava el seu primer disc llarg. Un "Off the Beaten Track" (2017) on es perfila com un destacable storyteller al mateix temps que invoca les formes del primer Dylan o del Jeff Tweedy més reflexiu. Títols com "Whispering Winds" valen el seu pes en or.

Dit això, i per a refermar la bona sintonia existent entre els dos músics, el més destacable de la vetllada van ser les col·laboracions que van anar realitzant al llarg de la nit. Primer va ser Serrat la que va sortir a cantar un parell de temes durant el concert de McDaid. Després va ser aquest qui li va tornar el favor un cop canviats els torns. I finalment, quan van enfilar junts la tanda de bisos, va quedar clar que allò no era una extensió del concert de la hipotètica cap de cartell, sinó la culminació d'una vetllada amb el protagonisme repartit a dues bandes. Les versions que es van marcar d'"If I Needed You", de Townes Van Zandt, i de l'espiritual "Will the Circle Be Unbroken", valien per elles mateixes el preu de l'entrada. La resta, no cal dir-ho, va ser molt més que una generosa propina.

Sacsejant consciències

IN_CULT: VÀLIUS + MATTHEW McDAID

NAUB1, Granollers

15 de novembre de 2014

Antifolk. És possible que Vàlius no s'identifiquin amb el terme, i fins i tot és possible que no n'hagin sentit parlar. Però creguin-me, el duet barceloní és tan antifolk com qualsevol dels outsiders que desafien les convencions del folk i el punk als soterranis de Nova York. Per entendre'ns, si l'antifolk reaccionava originalment al dogma del folk de cabells blancs i ressaca post-Greenwich Village, Vàlius ho fan respecte al de la Nova Cançó i, sobretot, l'oficialisme amb què aquesta porta gairebé quatre dècades tapant el seu certificat de defunció. Interpretant "Diguem no" de Raimon amb la mala llet d'uns Circle Jerks. Transformant "País petit" de Lluís Llach en un aquelarre post-punk a mig camí entre Joy Division i Thee Headcoats. Desfent mites, espantant puristes i sacsejant consciències.

Dos apunts, les citades revisions, en un repertori que es nodreix no obstant de la pròpia collita. De "Camps", "Gran" i la sardana punk "Això és com tot" -rotllana inclosa al centre de la pista-. D'aquell rock de garatge de format minimalista que sona com si Pau Riba i Flat Duo Jets s'intercanviessin els papers. Vàlius aterraven per segona vegada a la NAUB1 en el marc de l'IN_CULT, les jornades d'agitació cultural impulsades pel Casal Popular L'Esquerda, i compartint escenari amb Matthew McDaid. Nord-irlandès establert a Catalunya, aquest jove de mirada decidida acaba d'irrompre al panorama independent amb una col·lecció de cançons que conjuguen preciosisme, intensitat i formes clàssiques. Cançons que apunten a M. Ward, The Swell Season o Iron & Wine, per citar tres exemples més o menys contemporanis, però que no fan cap lleig a Nick Drake en els moments més intimistes, ni a Jeff Buckley quan la guitarra augmenta revolucions.

Abans de desembocar a la B1, l'IN_CULT havia escampat el seu radi d'acció pel centre de Granollers. I ho havia fet al més pur estil situacionista. Servint-se de l'art per a alterar una realitat i denunciar una rutina. La d'un comerç hegemònic que marca no només els horaris sinó també el ritme de vida de la ciutat. La de les marees humanes que els dissabtes a la tarda transiten d'aparador en aparador i que ahir es van topar de nassos amb quelcom tan abstracte com inesperat. Quatre performances teatrals per cortesia d'Arsènic Espai de Creació. Nens perduts, captaires escampant sacs de sorra i una inquietant figura vestida amb un uniforme de protecció contra la radiació i una careta antigàs. Personatges que acabarien confluint a la Porxada entre mirades de sorpresa, aprovació i, fins i tot, rebuig. Novament, i responent a una de les principals vocacions de l'IN_CULT, s'havien sacesajat consciències.

Vàlius.

Matthew McDaid.

Performance d'Arsènic a la Porxada.

Segona edició de l'In_Cult

Torna l'IN_CULT. Les jornades de transformació cultural que organitza a Granollers el Casal Popular l'Esquerda amb l'objectiu de generar debat i encetar reflexions, sempre amb l’art i la cultura com a pals de paller. Entre els propers dies 14 i 15 de novembre, proposen entre d'altres dur a terme una ocupació teatral de la plaça de la Porxada i analitzar les quatre últimes dècades de vida social i cultural a la capital vallesana -la qual cosa promet ser realment interessant-. Tot plegat culminarà a la NAUB1 amb les actuacions de Matthew McDaid i els imprescindibles Vàlius.

Més informació:
L'Esquerda
Brubaker
NAUB1