 |
| Quentin Tarantino. |
Quan
Harvey Keitel va conèixer
Quentin Tarantino en persona, el primer que va fer va ser preguntar-li com s'ho havia fet per escriure un guió com el de
"Reservoir Dogs" (1992) –l'actor n'havia quedat impressionat, sobretot tenint en compte que venia d'un cineasta que aleshores tot just estava debutant, i va arribar a posar diners de la seva pròpia butxaca per dotar la producció d'un pressupost mínimament operatiu per als estàndards de Hollywood-. Descartada l'opció que el futur autor de
"Pulp Fiction" (1994) tingués cap mena de vincle personal o familiar amb els baixos fons, Keitel va seguir insistint en la seva pregunta fins que Tarantino va respondre amb un simple
"Veient cinema".
Que Tarantino sap quedar com un rei no ho descobrirem pas a aquestes alçades, però la seva resposta no deixa de ser una d'aquelles qüestions de sentit comú que sovint tendim a passar per alt. Un principi que jo mateix vaig aprendre quan tenia 8 anys de la mà de l'escriptor Joaquim Carbó. L'autor d'"Els orangutans" (1967) va visitar l'escola on un servidor estudiava aleshores EGB, i els alumnes de tercer curs li vam poder fer preguntes després que oferís una xerrada. No recordo què nassos li vaig arribar a preguntar jo, però un company li va demanar què calia per ser un bon escriptor. A la qual cosa Carbó va respondre, no ho oblidaré mai, amb un simple "Llegir". Després va desenvolupar la resposta, però no hauria calgut.
Qui vulgui escriure ha d'haver llegit, qui vulgui fer cinema ha d'haver vist pel·lícules, i qui vulgui fer música n'ha d'haver escoltat molta. Una qüestió de sentit comú, apuntava prèviament, que sembla no ser-ho tant quan el panorama cultural –el professional i el mal anomenat amateur- va ple de múics que no escolten música –posar-se els auriculars al metro no compta- i cineastes que amb prou feina han vist més cinema del que ells mateixos han projectat sobre els seus propis melics. En el cas dels escriptors el drama encara no sembla haver assolit dimensions tan preocupants, però tot arribarà si es mantenen aquestes dinàmiques pròpies d'un món i d'un moment en què tothom vol parlar –tothom ha de parlar- però ningú es vol parar a escoltar.
P.S.: De tots aquells promotors i gestors culturals a qui només sembla interessar la cultura que promouen i gestionen ells mateixos, ja en parlarem un altre dia, que ara se'ns faria tard...
