Nidra Beard (1952-2023)

NIDRA BEARD
(1952-2023)

Banda paradigmàtica del funk i la música disco de finals de la dècada dels 70 i també durant bona part dels 80, a Dynasty se'ls recorda per trencapistes com "I Don't Want to Be a Freak (But I Can't Help Myself)" i "I've Just Begun to Love You", les seves dues peces més populars, de 1979 i 1980 respectivament. Ens ha deixat Nidra Beard, vocalista de la formació californiana juntament amb Linda Carriere. Tenia 71 anys.

Amp Fiddler (1958-2023)

AMP FIDDLER

(1958-2023)

La trajectòria de Joseph Anthony Fiddler, conegut artísticament com a Amp Fiddler, ressegueix bona part de la línia evolutiva que va del soul i el funk de la dècada dels 70 fins al hip hop i l'electrònica, passant per l'r&b contemporani. Col·laborador d'Enchantment i del col·lectiu P-Funk de George Clinton –va treballar tant amb Parliament com amb Funkadelic- durant els 80 i els 90, el cantant, productor i multiinstrumentista nascut a Detroit va debutar pel seu compte el 2004 amb "Waltz of a Ghetto Fly". També va col·laborar amb Prince, Fishbone, Corinne Bailey Rae, Jamiroquai i Sly and Robbie, entre d'altres. Ha mort a l'edat de 65 anys.

Jean Knight (1943-2023)

JEAN KNIGHT
(1943-2023)

El southern soul amb tota la seva frescor i amb un batec funk que posa les piles de bon principi. "Mr. Big Stuff", senzill inclòs a l'àlbum del mateix títol (1971), va ser un dels grans èxits de la que sol anomenar-se la segona època d'Stax –els últims anys de la disquera de Memphis-. També és el tema més recordat de tot el catàleg de Jean Knight, vocalista de soul i rhythm & blues originària de Nova Orleans i amb una trajectòria que hauria merescut més repercussió. Des dels seus primers singles a Jet Star/Tribe fins a pistes com aquella greixosa rodanxa funk que és "Do Me" (1972). Ha mort a l'edat de 80 anys.

Discos de desembre de 1973

The Ozark Mountain Daredevils.

Encetem aquest mes de desembre saludant quatre discos que van veure la llum ara fa 50 anys, el desembre de 1973 –les dates exactes no acaben d'estar clares-. Començant per l'àlbum homònim de The Ozark Mountain Daredevils. Els de Missouri s'afegien a la llista de debuts discogràfics d'alçada d'aquell exercici amb una obra que el temps ha confirmat com un clàssic del country rock –també del southern rock–. El repertori comptava amb encerts tan indiscutibles com la inicial "Country Girl", l'aclamat senzill "If You Wanna Get to Heaven" o aquella mostra de bluegrass mutant que és "Chicken Train Stomp".

També va sortir aquell mateix mes "Bachman-Turner Overdrive II", el segon treball d'uns Bachman-Turner Overdrive que pràcticament acabaven de publicar el seu debut homònim i que iniciaven amb aquest disc el seu meteòric ascens cap a les més altes esferes. Els canadencs sorprenien amb una col·lecció de cançons que es capbussaven en les arrels del rock més orgànic i robust tot injectant-hi una dosi extra d'electricitat. Parlem de l'àlbum de la celebrada "Let It Ride", però també de pistes igualment notables com "Takin' Care of Business" o aquell maridatge de jazz i rock dur que és "Welcome Home". Recordem que aquest 2023 ens han deixat els germans Robbie i Tim Bachman.

Encara el desembre de 1973 va veure la llum "The Payback", el 37è àlbum d'estudi –de seguida s'ha dit- d'un James Brown que seguia refermant-se com el Padrí del Funk amb títols com "Take Some - Leave Some", "Stone to the Bone" o la mateixa "The Payback". I no està clar si va sortir durant aquell mes de desembre o si ho havia fet a finals de novembre –en tot cas, qualsevol moment és oportú per punxar-lo- el cinquè àlbum de Black Sabbath. Aquell "Sabbath Bloody Sabbath" que també refermava els seus autors com a grans abanderats del heavy metal i del rock més pesant i monolític amb reclams com "Sabbra Cadabra", "Spiral Architect", "Killing Yourself to Live" o, és clar, la totèmica peça titular.

R.I.P. Fred Lewis

Fred Lewis.

Ha mort Fred Lewis, percussionista de Lakeside. Veterana banda de funk, soul i rhythm & blues modern formada a Ohio a finals de la dècada dels 60 i encara en actiu, se la recordarà sobretot per senzills com "Fantastic Voyage", de 1980, tot un trencapistes gairebé prototípic del seu temps. Lewis havia entrat al grup el 1974 i hi va militar durant els seus anys de més projecció.

George Brown (1949-2023)

GEORGE BROWN
(1949-2023)

La trajectòria de Kool & The Gang serveix en bona mesura per explicar la transició del soul i el jazz més sofisticats de la dècada dels 60 fins al funk i la música disco que ells mateixos van abanderar a partir dels 70. Destaquen al seu repertori himnes de la pista de ball tan indiscutibles com "Jungle Boogie", "Celebration" o "Get Down on It", però val la pena aturar-se també a mirar la lletra petita del seu catàleg, que amaga autèntiques perles. Ha traspassat George Brown, bateria i membre fundador de la banda de New Jersey –a partir de la dècada dels 80 va alternar aquest instrument amb els teclats-. Fa pocs anys ens deixaven els saxofonistes i també membres fundadors del grup Ronald Bell i Dennis Thomas.

Russell Batiste Jr. (1965-2023)

RUSSELL BATISTE JR.
(1965-2023)

Va ser bateria titular dels històrics Meters durant bona part de la dècada dels 90. I ja en ple segle XXI es va incorporar a la reencarnació d'una de les grans bandes del soul i el funk de Nova Orleans, els Funky Meters. Ens ha deixat a l'edat de 57 anys Russel Batiste Jr., músic de llarguíssima trajectòria i contrastada solvència. També havia tocat amb Champion Jack Dupree, Harry Connick Jr., Maceo Parker, Papa Grows Funk o el recentment desaparegut Robbie Robertson, entre d'altres.

Richard Roundtree (1942-2023)

RICHARD ROUNDTREE
(1942-2023)

Diuen que "Shaft" (1971), de Gordon Parks, va ser el punt de partida d'allò que es va anomenar blaxploitation, un gènere cinematogràfic que tenia com a comú denominador les pel·lícules d'acció protagonitzades per actors afroamericans, ambientades als baixos fons de barris com Harlem i amenitzades a ritme de soul i funk –en el cas que ens ocupa, per cortesia d'un pletòric Isaac Hayes-. També diuen que John Shaft, el detectiu interpretat per Richard Roundtree en aquella mateixa cinta i a les diferents seqüeles que va tenir, va ser el primer heroi negre d'acció. Sigui com sigui, tant el personatge com el seu intèrpret, tant la pel·lícula com la seva banda sonora, són icones indiscutibles de la cultura pop de la segona meitat del segle XX. Roundtree, qui també va tenir una breu carrera com a cantant de soul a finals dels 70, ha traspassat a l'edat de 81 anys.

Rudolph Isley (1939-2023)

RUDOLPH ISLEY
(1939-2023)

Va ser un dels tres Isley Brothers originals, juntament amb Ronnie Isley –a hores d'ara, únic supervivent del trio fundador- i O'Kelly Isley Jr. –mort el 1986-. Ens ha deixat Rudolph Isley, corista del grup en clàssics de la primera música soul com "Shout!" o "Twist and Shout" –gravada primer pels Top Notes però popularitzada pels Isleys-, de 1959 i 1962 respectivament. Més tard, i a mida que el combo de Cincinnati anava experimentant amb registres com el funk o la música disco, va fer de solista esporàdicament en pistes com "It's a Disco Night (Rock Don't Stop)", de 1979. El 1989 va deixar la banda i es va fer predicador.

Quatre discos publicats el 21 de setembre de 1973

Thin Lizzy, en una imatge de 1973.

Va ser un dia profitós, discogràficament parlant, el 21 de setembre de 1973. Es commemora avui mig segle de la publicació de quatre àlbums memorables. Com per exemple "Vagabonds of the Western World", el tercer llarga durada de Thin Lizzy i l'últim que els irlandesos van gravar amb Eric Bell a la guitarra. La poètica de Phil Lynott dialogant amb el blues rock d'alta tensió –seguia la línia dels seus predecessors- i avançant cap a la veu pròpia que acabaria d'assolir en obres posteriors. Hi figurava "The Rocker", el primer gran clàssic del grup –amb permís del senzill "Whiskey in the Jar", versió d'una cançó tradicional irlandesa publicada com a single el 1972-.

El mateix dia va veure la llum "Faust IV", que com indica el seu títol era el quart treball dels alemanys Faust. Un clàssic del krautrock –fins i tot van titular la primera peça del disc amb aquesta etiqueta, que la premsa anglosaxona havia començat a utilitzar per referir-se de forma despectiva als grups alemanys de música progressiva-. Un combinat sonor que alternava l'experimentació electrònica –la citada "Krautrock"- amb els passatges introspectius de "Jennifer" o el desvergonyiment de "The Sad Skinhead". Encara en les coordenades més lliures i avançades de la música progressiva, es va publicar "In a Glass House", àlbum conceptual dels Gentle Giant del recentment traspassat Ray Shulman.

Finalment, avui fa 50 anys de la publicació d'"Everybody Likes Some Kind of Music" –quin gran títol, per cert-. El vuitè àlbum que l'irrepetible Billy Preston signava amb el seu nom –si volguéssim enumerar tots els discos on va tocar, de seguida perdríem el compte; parlem de l'home de confiança dels Beatles, els Stones, el George Harrison solista i Eric Clapton, entre molts altres-. L'organista texà en plenitud de facultats –tant als teclats com a nivell vocal-, lliurant tot un tractat de soul, funk i rhythm & blues que alternava originals de la mida de la peça titular o els aires futuristes d'"Space Race", amb versions tan ben trobades com aquella nocturna lectura d'"It's Alright, Ma (I'm Only Bleeding)", de Bob Dylan.

50 anys de "Let's Get It On"

Durant la dècada dels 60 havia estat una de les veus que havien fet ballar la Young America a ritme d'elegant soul i sofisticat rhythm & blues marca de la casa Motown. Tot just entrada la dels 70 es va postular com un dels portaveus de la comunitat afroamericana amb un àlbum, "What's Going On" (1971), que tenia la consciència social com a columna vertebral i que encara avui es pot contemplar com un document de l'estat de les coses als Estats Units –als de cinc dècades enrere, però també als d'hores d'ara-. I amb aquestes, Marvin Gaye va fer un altre cop de volant a tots els nivells i es va perfilar com una de les veus més sensuals de tots els temps.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Let's Get It On" (1973), l'àlbum on el de Washington va començar a flirtejar subtilment amb el funk alhora que va desaccelerar els tempos de les seves composicions. El resultat va ser una col·lecció de cançons que dibuixaven atmosferes íntimes i càlides, amb tots els sentits i matisos que aquests dos adjectius puguin adquirir. Un registre que s'avançava a corrents com el quiet storm. Com a mostres, "Please Stay (Once You Go Away)", "If I Should Die Tonight", "You Sure Love to Ball" o la canònica peça titular –la majoria les va compondre Gaye a quatre mans amb el productor Ed Townsend, la base instrumental la va posar la sempre oportuna banda de la casa Motown, els Funk Brothers-.

50 anys d'"Innervisions"

Admetem-ho. Han fet molt de mal totes aquelles veus tan pulcres com acadèmiques que cada cap de setmana es dediquen a interpretar els grans èxits d'icones de la mida d'Stevie Wonder com si fossin versicles de l'Alcorà, ja sigui en concursos de talents televisius o en sales avesades a despatxar gintònics a preu de petroli. Han fet mal perquè han banalitzat tota una sèrie de composicions que al seu dia van esdevenir massives sense haver de renunciar a un esperit renovador i fins a un cert punt trencador. El de qui no entenia la música com una relíquia a preservar en una vitrina de museu, sinó com una expressió viva i en moviment constant.

Penso tot això mentre escolto com de bé segueixen sonant, dins del seu context original, clàssics de la categoria de "Living for the City", "Golden Lady", "Higher Ground", "Don't You Worry 'Bout a Thing" o "Too High". Quatre de les pistes més reconegudes del catàleg de Wonder, incloses totes elles al magistral "Innervisions" (1973), publicat avui fa 50 anys per Tamla (Motown). El successor del totèmic "Talking Book" (1972), i un nou pas endavant en la immensa escala evolutiva d'un músic que enllaça la il·lustre generació del soul dels 60 amb els astres del funk i el rhythm & blues de dècades posteriors –Prince, Terence Trent D'Arby i fins i tot Michael Jackson estaven molt atents als seus moviments-.

Com al seu predecessor, el mateix Wonder es va fer càrrec de bona part dels instruments i va comptar amb el suport estratègic de Robert Margouleff i Malcolm Cecil –acreditats com a productors del disc juntament amb el cantant, compositor i multiinstrumentista- a l'hora d'explorar les possibilitats dels sintetitzadors en un marc conceptual que mirava endavant sense perdre de vista el format cançó de tota la vida. El resultat va ser un altre àlbum que conjugava la capacitat d'escalar posicions a les llistes d'èxits amb l'expressió genuïna d'un artista que es tornava a refermar com una de les veus capitals de la música del seu temps i molt més enllà. Al cap de tres dies de publicar el disc, Wonder patiria un accident de cotxe que l'arribaria a deixar en coma. Al cap d'un mes s'havia recuperat i tornava als escenaris.

R.I.P. Isaac Wiley

Ha mort Isaac Wiley, bateria de Dazz Band durant els anys daurats del combo. La primera meitat de la dècada dels 80, quan els de Cleveland conquerien la galàxia funk amb pistes tan incontestables com "Let It Whip" o "Joystick", de 1982 i 1983 respectivament. Wiley va deixar el grup el 1985 i es va dedicar a projectes diversos, tant en l'àmbit del funk com sobretot del jazz.

Otis Redding III (1963-2023)

OTIS REDDING III
(1963-2023)

D'una banda hi ha qui opina que el seu èxit en termes mercantils es devia al seu cognom i al seu llinatge familiar. De l'altra, qui creu que justament tot aquest llinatge va suposar una llosa per a un grup que volia parlar amb veu pròpia. The Reddings va ser una banda de soul i funk pròpia del seu temps –la dècada dels 80-, però formada pels fills d'una de les llegendes més absolutes del primer d'aquests dos estils, l'irrepetible Otis Redding. Entre els arguments a favor seu cal destacar pistes com "Remote Control" o "If You Feel It". Menys convincent resulta, en canvi, la seva protocolària lectura de la que probablement sigui la peça més coneguda de Redding pare, "(Sittin' On) The Dock of the Bay". Ha mort un dels germans, Otis Redding III, guitarrista del grup, a l'edat de 59 anys.

Sweet Charles Sherrell (1943-2023)

SWEET CHARLES SHERRELL
(1943-2023)

Diu la llegenda que Sweet Charles Sherrell va rebre les seves primeres lliçons de guitarra de la mà de Curtis Mayfield a canvi de rentar-li el cotxe. I que això va passar quan ja s'havia començat a buscar la vida tocant la bateria als clubs de Nashville –d'on era originari- amb uns joves Jimi Hendrix i Billy Cox. Més tard va aprendre pel seu compte a tocar el baix, l'instrument que esdevindria el seu ofici i amb el qual gairebé es va inventar el funk.

Primer va entrar a la banda d'acompanyament d'Aretha Franklin, i posteriorment als J.B.'s de James Brown, amb qui va gravar àlbums com "Say It Loud – I'm Black and I'm Proud" (1969), "It's a Mother" (1969) o "Ain't It Funky" (1970). Obres que expliquen la transició del soul amb accent del Sud de la dècada dels 60 cap al funk més greixós dels anys posteriors, i que certifiquen el seu autor com un dels grans catalitzadors d'aquesta mutació.

Que Sherrell hi toqués el baix –és a dir, fos part essencial de la base rítmica- ve a dir que va jugar un paper més que decisiu en l'evolució de la música d'arrel afroamericana en un moment clau –se'l considera pioner de diverses tècniques de baix pròpies del funk-. Va deixar la banda de Brown durant la dècada dels 80, i va treballar amb altres gegants com Al Green. També va gravar i actuar com a solista. Ha traspassat a l'edat de 80 anys.

Fuzzy Haskins (1941-2023)

FUZZY HASKINS
(1941-2023)

El funk no s'entendria avui tal com la gran majoria l'entenem sense el col·lectiu P-Funk, que segueix encapçalant l'incombustible George Clinton. El cantant, guitarrista i bateria Fuzzy Haskins va ser-ne també un dels fundadors. Va militar amb Clinton al grup de doo-wop The Parliaments, embrió de Parliament i Funkadelic, les dues bandes germanes que van alterar l'estat de les coses i van canviar per sempre més el rostre de la música d'arrel afroamericana en plena era psicodèlica. Haskins, que va deixar el col·lectiu el 1977 per anar pel seu compte, ha mort a l'edat de 81 anys. Fa poc més d'un any ens deixava un altre dels pilars de l'òrbita P-Funk, Calvin Simon.

Walter "Wolfman" Washington

WALTER "WOLFMAN" WASHINGTON
(1943-2022)

Veterà del blues, el soul i el funk de Nova Orleans, el guitarrista i cantant Walter "Wolfman" Washington va debutar durant la dècada dels 60 acompanyant a un dels més il·lustres soul men de la Crescent City, Lee Dorsey. Va ser el pas previ a la formació del seu primer grup, All Fools Band, que va quedar en suspens quan el va fitxar tot un Johnny Adams a principis dels 70. Va ser acompanyant al Tan Canary quan es va donar a conèixer més enllà del circuit de clubs de Louisiana, i va ben aprofitar tal rampa de llançament per iniciar una carrera solista que es va estrenar el 1981 amb "Leader of the Pack". Des d'aleshores havia alternat els discos i les actuacions al seu nom amb projectes diversos. Ha mort a l'edat de 79 anys.

Noel McKoy (1960-2022)

NOEL McKOY
(1960-2022)

Figura de pes del soul britànic durant la dècada dels 90, el londinenc Noel McKoy es va donar a conèixer com a vocalista del James Taylor Quartet quan aquest començava a eixamplar horitzons més enllà del discurs estrictament instrumental dels seus inicis. Paral·lelament, va començar a construir una trajectòria solista que bevia de fonts com el funk més elegant, el gòspel més genuí o, sobretot, el Northern Soul. Ens ha deixat a l'edat de 62 anys.

50 anys de "Talking Book"

De com fer créixer dos gèneres musicals –el soul i el funk- sense perdre'n de vista les essències. De com situar-se a l'avantguarda de la innovació a l'estudi sense renunciar a les bondats del format cançó. De com esdevenir un exemplar únic per naturalesa i alhora consolidar la vocació massiva del propi repertori. De com avançar-se pràcticament una dècada al temps present –Prince i companyia ja paraven l'orella- sense quedar-se fora de context. De tot això i molt més en va oferir unes quantes lliçons Stevie Wonder durant la primera meitat de la dècada dels 70. La més definitiva, amb tota probabilitat, el magistral "Talking Book", publicat per Tamla (Motown) el 27 d'octubre de 1972, avui fa 50 anys.

Produït pel mateix Wonder –qui també es va fer càrrec de bona part dels instruments, malgrat comptar amb col·laboradors com Jeff Beck, Ray Parker Jr. o els cantants Jim Gilstrap i Lani Groves- amb el suport de Robert Margouleff i Malcolm Cecil, l'àlbum en qüestió conjuga les textures més elegants de la factoria Motown amb l'ús d'uns sintetitzadors que es situen per moments al centre del discurs del seu autor. A nivell de repertori, hi destaquen quatre títols que no tan sols es troben al capdamunt del cançoner de Wonder –que no és poc-, sinó a l'Olimp del soul i la música pop. Quatre talls de naturalesa divergent que, malgrat tot, conviuen a la perfecció en un ventall discursiu tan coherent com ric en matisos.

D'entrada, la perla que obre el disc, la plàcida "You Are the Sunshine of My Life" amb el seu traç primaveral, tot un contrast amb el funk robust –i proper al rock, un gènere el públic del qual es va acabar rendint a les bondats d'Stevie Wonder gràcies a treballs com aquest- de l'eterna "Superstition". També l'agradable brisa nocturna de "Lookin' for Another Pure Love", que deixa pas al gran final amb la balada crepuscular "I Believe (When I Fall in Love It Will Be Forever)", que bé podria haver fet les delícies del mateix Elton John. Una obra majúscula, de les que baten rècords al seu moment i no deixen de revalidar-los per moltes dècades que passin. Mig segle d'un clàssic de clàssics.

Michael Henderson (1951-2022)

MICHAEL HENDERSON
(1951-2022)

Ha mort Michael Henderson, baixista de llarga trajectòria en els àmbits del jazz, el funk i el soul, tant pel seu compte com al costat de figures de primeríssim ordre. Va tocar amb Miles Davis durant bona part de la dècada dels 70, arribant a figurar en àlbums com "Jack Johnson" (1971) o "On the Corner" (1972). Prèviament havia treballat amb Stevie Wonder, amb qui va gravar el disc en directe "Live at the Talk of the Town" (1972). Un cop finalitzada la seva etapa amb Davis, va alternar la seva carrera solista amb col·laboracions amb gent com Norman Connors –va cantar al seu àlbum "You Are My Starship" (1976), del qual va compondre també diverses peces-.