"Darkness, Darkness"

Les Franqueses del Vallès, maig de 2022.

La foscor i tot allò que l'envolta, de vegades tan aterrador i d'altres tan fascinant. Jesse Colin Young li va dedicar una evocadora cançó, "Darkness, Darkness", l'any 1969, quan encara es trobava al capdavant dels Youngbloods, que la van incloure al seu àlbum "Elephant Mountain" d'aquell mateix any. "Darkness darkness, be my pillow / Take my head and let me sleep / In the coolness of your shadow / In the silence of your dream", deia la primera estrofa d'una peça que des d'aleshores han versionat Richie Havens, Eric Burdon, Robert Plant, Solas, Screaming Trees, Elliott Murphy i Iain Matthews, entre molts d'altres. La foscor, amb tota la immensitat del seu misteri. A la fotografia, imposant-se al que queda de dia sobre el Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.

Cynthia Plaster Caster (1947-2022)

CYNTHIA PLASTER CASTER
(1947-2022)

La historiografia oficial –sovint escrita per homes blancs heterosexuals, un detall a tenir en compte- sol recordar Cynthia Plaster Caster com aquella groupie que es dedicava a fer motlles de guix dels membres erectes de reconegudes icones rockeres entre les dècades dels 60 i els 90. I és cert, Plaster Caster –de nom real Cynthia Albritton, i a qui Kiss van dedicar la simpàtica cançó "Plaster Caster"- va immortalitzar en motlles de guix les polles de Jimi Hendrix, Eric Burdon, Wayne Kramer, Aynsley Dunbar, Jello Biafra i Pete Shelley, entre d'altres –també els pits de Peaches, Suzi Gardner i Laetitia Sadier, entre d'altres dones-. I sí, també era una groupie. Però sobretot era una artista –sí, una artista-, en un moment en què l'art tendia a ser transgressor en el sentit més radical del terme i sense circumscriure's a la perspectiva sempre limitada d'un marc teòric.

Plaster Caster era un d'aquells personatges que anaven a la seva sense pensar mai en el 'què diran', i que avui difícilment tindrien cabuda en aquest món cada dia més quadriculat i estret de mires. Quan allò que enteníem per provocació ha degenerat en acudits televisius sense gràcia ni gust, quan acceptem com a artista transgressor qualsevol bocamoll cantant obvietats al ritme que li marca un telèfon mòbil subministrat pel mateix sistema contra el qual pretén carregar, i quan les pells són tan excessivament fines com ho han esdevingut a aquestes alçades, més d'un aspirant a enfant terrible podria entrar en xoc si es dignés a consultar la crònica pop de dècades enrere –la que es troba a les biblioteques, no pas la de Wikipedia- i descobrís les gestes de personatges com Cynthia Plaster Caster. Ens ha deixat a l'edat de 74 anys.

R.I.P. Paula O'Rourke

Paula O'Rourke - Foto Facebook.

Ens ha deixat Paula O'Rourke, baixista polifacètica i de llarga trajectòria. Natural de Boston, les últimes dècades les havia passat a cavall de San Francisco i Barcelona, ciutats on havia desenvolupat una trajectòria solista i havia encapçalat projectes com Paula O'Rourke and The Little Incidents. També havia treballat amb gegants com Pat McDonald, Eric McFadden –parella seva durant molts anys-, George Clinton o Eric Burdon, amb qui va sortir de gira entre 2005 i 2009. Compaginava la seva activitat musical amb la seva tasca com a infermera, treballant sovint amb col·lectius en risc d'exclusió. Se n'ha anat una gran artista i una bona persona.

B.B. Dickerson (1951-2021)

B.B. DICKERSON
(1951-2021)

Ens ha deixat B.B. Dickerson, baixista i membre fundador de War, aquella banda de Los Angeles que ara fa cosa de cinc dècades va injectar essències llatines i una dosi extra de consciència social a la música funk, sense perdre mai de vista la pista de ball. Primer de la mà d'Eric Burdon i després pel seu propi compte, facturant pel camí himnes de la talla de "Low Rider", "Spill the Wine", "The Cisco Kid", "Why Can't We Be Friends?" o "The World Is a Ghetto" –aquest últim amb el propi Dickerson a la veu solista-. Durant els darrers anys havia militat a la Lowrider Band juntament amb altres excomponents dels propis War. Ha mort a l'edat de 71 anys després d'una temporada fora de circulació per problemes de salut, si bé a hores d'ara no s'han fet públiques les causes del seu traspàs.

Hilton Valentine (1943-2021)

HILTON VALENTINE
(1943-2021)

El nom de Hilton Valentine sol sonar poc, o fins i tot no sonar, però el seu impacte i la seva influència en la història de la música pop són pràcticament incalculables. Sol sonar amb més freqüència el nom de The Animals, la banda de la qual va ser guitarrista i membre fundador, i amb la qual va enregistrar la versió definitiva de la peça tradicional "The House of the Rising Sun" –publicada com a single el 1964 i inclosa a l'àlbum "The Animals" d'aquell mateix any-.

Inspirant-se en la lectura que Bob Dylan n'havia fet pocs anys abans, Valentine va agafar-ne la seqüència d'acords i la va tocar amb forma d'arpegi. La veu d'Eric Burdon i l'orgue d'Alan Price van fer la resta. La banda de Newcastle acabava de facturar la seva pista més recordada i un dels títols més universals de la història de la música pop. També, coincideixen en afirmar diverses veus autoritzades, el punt de partida d'allò que s'anomenaria folk rock. Pel que fa a l'arpegi de Valentine, probablement l'element més distintiu de la gravació, ha esdevingut primera lliçó per a incomptables aspirants a guitarrista.

Un cop dissolta la formació original dels Animals, Valentine es va traslladar als Estats Units i va provar d'iniciar sense èxit una carrera en solitari. En anys posteriors alternaria projectes propis amb reunions puntuals amb els seus excompanys. Ens deixava ahir a l'edat de 77 anys. Al seu llegat amb la banda, a més de "The House of the Rising Sun", hi figuren perles tan essencials del rhythm & blues i el rock britànics com "It's My Life", "We Gotta Get Out of This Place" o la superlativa lectura del "Don't Let Me Be Misunderstood" que originalment havia enregistrat Nina Simone.

Els anys psicodèlics d'Eric Burdon

Històricament s'ha parlat poc, i sovint malament, de l'etapa psicodèlica d'Eric Burdon, la que fa d'enllaç entre el final dels Animals originals i la seva accidentada unió amb War. El període en què el de Newcastle va encapçalar una nova banda de la qual es va proclamar líder absolut de bon principi –Eric Burdon & The Animals, també coneguts com a New Animals-, es va reubicar a Califòrnia i va esdevenir una mena de cronista gairebé oficial de l'era d'Aquari.

Una etapa tan efímera com intensa, amb quatre àlbums publicats en tan sols un any i mig sota el paraigües d'MGM, entre els quals destaquen sobretot els dos primers –"Winds of Change" (1967) i "The Twain Shall Meet" (1968)-, i que ara repassa de forma extensiva el recopilatori "When I Was Young - The MGM Recordings 1967-1968" (2020, Esoteric Recordings). Cinc discos en total, que agrupen els quatre plàstics publicats al seu moment juntament els singles corresponents.

Al track list no hi falten títols com "San Fransiscan Nights", "Monterey" o "Sky Pilot", peces que encara avui solen tenir cabuda als directes del de Newcastle. Però seria injust obviar altres reclams que van de l'àcida lectura del "Paint It Black" dels Rolling Stones a la calidoscòpica reformulació del "Ring of Fire" de Johnny Cash o el misteri oriental de la pròpia "Winds of Change". Arguments a favor d'un període a (re)descobrir en la trajectòria del més negre de tots els vocalistes blancs, tal i com algú va arribar a definir Burdon.

"Eric Burdon - Rock'n'Roll Animal" (2017)

Eric Burdon, en una imatge promocional del documental.

Eric Burdon és aquell noi de classe treballadora de Newcastle que un bon dia va acabar trobant el seu lloc en la immensitat del desert californià -vaja, que no feia cap mena de broma quan cantava "We Gotta Get Out of This Place"-. Pel camí va viure en metròpolis com Londres, Nova York i San Francisco i, sobretot, va revolucionar la història de la música pop amb un registre vocal fora de sèrie i al capdavant de The Animals, aquella banda que va definir bona part del rhythm & blues britànic de la dècada dels 60 i en certa manera es va avançar al folk rock que era a punt de germinar a l'altre costat de l'Atlàntic. També va esdevenir un actor clau de l'òrbita psicodèlica de la Costa Oest nord-americana, va associar-se de forma temporal amb War i és a punt de concloure -així ho ha anunciat- més de quatre dècades d'intensa trajectòria solista. El documental "Rock'n'Roll Animal" (2017), de Hannes Rossacher, repassa la seva història amb sucoses imatges d'arxiu, declaracions exclusives del propi Burdon -no hi falta l'anècdota del dia en què va conèixer Louis Armstrong, tampoc la seva disputa amb Alan Price- i testimonis d'excepció com són els de Bruce Springsteen, Little Steven, Sting, Patti Smith o George Thorogood. Disponible per visionar de forma lliure fins al proper 7 de setembre al web d'Arte. Aprofitin, que val la pena.

Quan Eric Burdon va conèixer Louis Armstrong

Un jove Eric Burdon durant els anys dels Animals - Foto Getty Images.

"Solia anar regularment al City Hall i em quedava a la porta d'entrada que donava al backstage. Em vaig adonar que des d'aquell punt podia conèixer qualsevol personalitat que posés els peus a Newcastle. Vaig arribar molt d'hora el dia que tocava Louis Armstrong. Quan es va acabar el primer set va sortir un component dels Hot Five, em va posar la mà a l'espatlla i em va acompanyar a la zona de backstage. Allà es trobava Louis, amb una tovallola al coll i els peus en una galleda plena d'aigua salada, mentre la seva esposa li feia un massatge. Estava fumant un gran porro, i era la primera vegada que jo olorava la marihuana. Em va mirar i em va dir 'Com estàs, noi?', i jo em vaig quedar sense parla. En aquell moment vaig saber què volia ser. Allò era el blues, i jo volia formar-ne part". Eric Burdon en una entrevista signada per Michael Bonner i publicada a l'edició de juny d'Uncut. Dècades després d'aquell episodi, l'exvocalista dels Animals es prepara per actuar el mateix City Hall de Newcastle el proper 23 de juny, en el que podria ser l'últim concert de Burdon a la seva ciutat natal.

Negre és el color

Eric Burdon i Mick Jagger, devoradors blancs de música negra.

Quin daltabaix va causar qui va definir a Elvis Presley com un blanc que cantava com un negre. Afirmació de caràcter inequívocament mercantilista, popularment acceptada des de fa gairebé sis dècades i aplicada també a altres veus albines com les de Mick Jagger o Eric Burdon, però habitualment tan falsa com una promesa de Mariano Rajoy. M’explico: un blanc no pot cantar com un afroamericà -col·lectiu al qual ens referim generalment quan apliquem el terme 'negre' en aquest context-. En primer lloc, per motius fisiològics. I en segon lloc, perquè mentre totes aquestes veus blanques es van formar inequívocament a partir d’orelles que es van empassar tones i tones de música negra, tenen un background cultural i social diferent del de les veus afroamericanes originals a les quals volien emular.

Cap problema. Tant Presley com Jagger i Burdon -amb les seves respectives formacions- van saber partir del blues i els seus derivats per a crear discursos propis que acabarien esdevenint claus en l’evolució de la música popular del segle passat. Tots beuen d’aquella font afroamericana, sí, però cap d’ells sonava negre, per molt que se’ns hagi repetit insistentment durant dècades -i nosaltres, a base de repeticions, ens ho haguem cregut sense protestar-. Sonaven, en tot cas, com blancs que havien interioritzat profundament les seves influències negres, que és molt diferent. Una altra cosa són certes corrents que van i vénen, com aquest revival soul on veus genuïnament negres com la de Sharon Jones -qui de fet no té res de revival, ja que porta gairebé quatre dècades cantant soul bufi com bufi el vent- conviuen amb veus blanques que volen sonar negres. Sí, volen sonar negres. I sí, de vegades ho aconsegueixen. Però a base d’exercicis gimnàstics que a la pràctica acaben resultant més freds que una nit al ras a l’Antàrtida. Com si demanes una hamburguesa en un fast food i et serveixen un tros de plàstic amb la mateixa textura però un gust que no acaba de ser el que pretén ser.

Tot això venia perquè ahir vaig veure en una revista musical l’anunci d’una altra aberració engendrada en nom del revival soul. Un recopilatori que vol aglutinar sota aquest paraigües a diversos grups barcelonins amb arrels més o menys negroides. No em posaré amb la selecció -la majoria dels noms em semblen correctes en els seus respectius registres, a la resta no els conec-, però sí amb el concepte. Perquè a la llarga aquest recopilatori no deixarà de ser una anècdota exòtica com el també recent “Skanish Sound”. Amb una diferència: mentre aquest últim ofereix una radiografia històrica de la tímida petjada que van deixar els sons jamaicans en el pop espanyol dels anys 60 i 70, els nexes d’unió que justifiquen el recopilatori negroide em semblen tan forçats com el mal anomenat rock català de principis dels 90. Amb una altra diferència: aquest cop no hi ha diners públics pel mig -o això m’agradaria pensar-.

Un recopilatori, doncs, a la pràctica tan estèril com la seva caràtula. Una figura femenina digna de la millor època de la blaxpoitation, però tan representativa de Barcelona com els barrets mexicans que venen a les Rambles. I en segon terme, un skyline on apareixen elements del paisatge barceloní que van de la Sagrada Família a la Torre Agbar, passant per l’Arc de Triomf o aquell atemptat contra el bon gust que és l’hotel vela. En altres paraules, aquesta Barcelona de postal que tan agrada als que manen i que només serveix per a tapar les misèries d’una ciutat en decadència. La dels bars i sales de concerts que tanquen mes a mes per imperatiu municipal. La dels músics de carrer que no tenen on tocar. La del parc temàtic on un turista de cap de setmana hi pinta més que qui hi ha viscut tota la vida. La dels desnonaments massius. I podria seguir. Però només els diré que, si volen música amb arrels negres però sense complexes i amb denominació d’origen 100% barcelonina, facin un cop d’ull a la discografia de Kamenbert -en especial, la seva segona etapa-. No pretenien sonar com si vinguessin de Memphis o Detroit, però resultaven molt més frescos i creïbles que qualsevol experiment soul de laboratori.