43 anys sense Lennon, i 80 amb Morrison

Lennon i Morrison en vinil.

Es commemoren avui 43 anys de la mort de John Lennon. I si fos viu, Jim Morrison celebraria avui mateix el seu 80è aniversari –qui sap si l'està celebrant en aquella illa paradisíaca on el situa determinada mitologia-. L'exBeatle va morir assassinat el 8 de desembre de 1980. Un moment en què les baixes no estaven a l'ordre del dia de la crònica pop en la mesura en què hi són avui, i els ídols del rock'n'roll solien marxar de forma sobtada i deixant bonics cadàvers. Res a veure amb un temps en què ens hem acostumat a veure com els nostres referents es moren a causa de malalties de les que un va agafant amb l'edat –quan no directament de vells-. Un moment, l'època de Lennon i Morrison, en què tampoc eren a l'ordre del dia les commemoracions dels aniversaris rodons en la mesura en què ho són ara. Ja saben, els 80 –o més- anys de Bob Dylan, Paul McCartney, Mick Jagger i companyia. El cantant dels Doors seria un d'ells si fos viu avui. O potser no, qui sap. Potser efectivament visqui d'incògnit en alguna illa deserta que probablement s'assembli molt al Key West al qual canta el propi Dylan a "Rough and Rowdy Ways" (2020).

The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)

Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

Els Stones fent d'Stones

Em va agradar "Angry", el primer avançament de "Hackney Diamonds", el nou àlbum que els Rolling Stones han anunciat de cara al mes vinent. Però al mateix temps em va generar tota una sèrie de dubtes. Perquè sona com se suposa que haurien de sonar els Stones, però alhora podria ser un outtake de "Voodoo Lounge" (1994) –un disc que adoro, val a dir-. En canvi, m'ha convençut de bon principi el segon avançament del plàstic en qüestió, una senyora balada que va veure la llum ahir sota el títol molt oportú de "Sweet Sounds of Heaven", i que connecta amb el llegat més canònic i atemporal de Ses Majestats. Que hi toqui els teclats tot un Stevie Wonder, o que Lady Gaga es marqui un duet vocal d'alçada amb Mick Jagger, són apunts gairebé anecdòtics quan determinades essències ressonen d'aquesta manera ara i aquí. El blues humit i noctàmbul. El soul majestuós d'escola Stax. El gòspel amb gust de bourbon amb cola. Els Stones fent d'Stones (i Lady Gaga de Lisa Fischer) mentre la resta del món s'obsessiona amb l'invent de la sopa d'all. Haver-los vist en directe per primer cop quan la saviesa popular ja els feia a les últimes, i que al cap d'un quart de segle encara es despengin amb una perla com aquesta. Disponible a Youtube.

L'anunci dels Stones

Els Stones, entrevistats per Jimmy Fallon al Hackney Empire londinenc.

El que van fer els Rolling Stones aquest dimecres, 6 de setembre, convertir l'anunci d'un nou disc en un esdeveniment amb tot el que aquest concepte implica –i amb públic seguint-lo de forma presencial-, no ho havia fet ningú en molt de temps –hi va haver una època en què era gairebé la norma: recordo per exemple a Kiss anunciant la reunió de la formació clàssica a bord d'un portaavions o als mateixos Stones presentant una gira mundial sota el pont de Brooklyn-.

En plena era dels teasers i dels avançaments pensats per fer soroll a les xarxes socials, és un gustàs poder-se asseure a escoltar –i contemplar- com Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood parlen amb Jimmy Fallon del seu proper àlbum, "Hackney Diamonds", amb el Hackney Empire com a marc de fons. I sí, també n'han fet l'avançament de rigor. Un "Angry" que remet a les essències més genuïnes de Ses Majestats. No s'inventen res de nou –qui ho fa a aquestes alçades?-, però sonen prou inspirats –que no és poc-.

50 anys de "Goats Head Soup"

Ara fa tres anys, els Rolling Stones van reeditar "Goats Head Soup" (1973) amb un d'aquells formats escurabutxaques que solen tenir com a reclam el disc de rareses de rigor. Hi destacaven dues pistes inèdites, "Criss Cross" i "Scarlet" –aquesta última, gravada amb Jimmy Page a la guitarra-, que sens dubte eren llamineres però en cap cas aportaven res al conjunt d'un àlbum que encara avui es defensa sense necessitat de cap campanya d'aquesta mena.

Perquè, tot i l'opinió poc favorable d'una part de la crítica de l'època, tot i ser encara percebut per alguns com una obra menor, "Goats Head Soup" és un plàstic rodó de cap a peus. Un treball que pot fer-se petit si se'l compara amb els seus predecessors –els Stones venien de fer "Beggars Banquet" (1968), "Let It Bleed" (1969), "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972), a veure qui ho supera-, però que al seu moment seguia mostrant als seus autors en plena forma tant a nivell creatiu com executiu.

Gravat a mig camí de Londres, Kingston i Los Angeles amb Jimmy Miller novament a les tasques de producció –va ser l'últim àlbum de Ses Majestats on va treballar-, i publicat avui fa 50 anys, ens trobem davant d'un disc que segueix la línia dels anteriors, si bé assolint textures més crues i una factura més fosca i corrosiva que de costum –eren els dies en què Mick Jagger gaudia plenament del seu rol com a divinitat rockera mentre Keith Richards entrava de ple en la seva etapa més salvatge i autodestructiva, també eren els dies del glam rock-.

Com a primera mostra la peça que l'obre, "Dancing with Mr. D", un exercici de blues rock robust i decadent que podria ser perfectament el fill il·legítim de "Sympathy for the Devil" i "Gimme Shelter" –el seu videoclip promocional és pur glam-. "100 Years Ago" és un exercici de protosouthern rock que hauria encaixat perfectament en qualsevol cara d'"Exile...", i el crescendo soul de la robusta "Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)" contrasta amb la fragilitat d'"Angie", una de les balades més eternes de la història del rock i una de les peces més reconegudes del catàleg del Stones –amb aquell piano de Nicky Hopkins-.

Després de la majestuositat d'"Angie", el dinàmic i pantanós blues rock de "Silver Train" entra tan bé com un Jim Beam amb Cola en una nit d'agost –com la d'avui, posem per cas-. Altres reclams del disc són el boogie ressacós de "Hide Your Love", el regust country rock de la crepuscular balada "Winter", i el rock'n'roll desvergonyit –sobretot a nivell líric- d'"Star Star" –originalment titulada "Starfucker", per deixar les coses clares-. Mig segle d'un àlbum que no serà el millor dels Stones, però és tan essencial com la pròpia banda.

Vuit dècades amb Mick Jagger

Jagger, en una imatge promocional de "Wandering Spirit".

Ningú ho diria, perquè segueix presumint d'una força i d'una vitalitat extraordinàries, però Mick Jagger fa avui 80 anys. I no se m'acut millor manera de celebrar-ho que recuperar la que sempre m'ha semblat la seva obra més rodona al marge dels Rolling Stones, també la que més s'aproxima a l'esperit de la banda mare. "Wandering Spirit" (1993), el seu tercer àlbum en solitari, coproduït pel mateix cantant amb un Rick Rubin que va saber anar a buscar les essències més genuïnes del londinenc. El resultat és un treball de fort regust stonià que no desentona al costat d'aquell "Voodoo Lounge" (1994) que van lliurar Ses Majestats al cap d'un any i mig.

"Wandering Spirit" és el disc de la poderosa "Wired All Night", dels aires southern soul d'"Out of Focus", del country rock crepuscular d'"Evening Gown" i de l'alta tensió de "Put Me in the Trash". Cançons que saludaven als alumnes més avantatjats de Jagger i companyia –parlem de quan Primal Scream, Black Crowes i Quireboys tot just començaven a alçar el vol- alhora que seguien recordant qui manava. També és l'àlbum del blues rock robust de "Mother of a Man" i del folk gran reserva de la tradicional "Handsome Molly". El vocalista va comptar a l'estudi amb el suport de Flea, Benmont Tench, Billy Preston, Lenny Kravitz i Jimmy Rip, entre d'altres. Bones companyies per una obra a seguir reivindicant. Per molts anys, Sir Jagger!

60 anys de "Come On"

Si l'any passat celebraven els Rolling Stones el 60è aniversari dels seus inicis com a grup, avui es commemoren sis dècades de la publicació del seu debut discogràfic. El senzill "Come On", vitamínica lectura d'un original de Chuck Berry que el de Saint Louis havia facturat dos anys abans. La guitarra amb accent beat de Keith Richards com a motor i espina dorsal, l'harmònica de Brian Jones aportant una dosi extra de rhythm & blues i la veu d'un jove Mick Jagger que ja apuntava molt més que maneres –qui li hauria dit aleshores que 60 anys més tard es passejaria pel món omplint estadis al seu pas-.

A la cara b hi havia "I Want to Be Loved", el clàssic de Willie Dixon originalment enregistrat per Muddy Waters –sí, a totes dues cares hi van col·locar peces del catàleg de Chess, deixant les coses clares de bon principi-. El single va veure la llum el 7 de juny de 1963, a través de Decca i amb producció d'Andrew Loog Oldham. En anys i dècades posteriors vindrien incomptables cops de timó estilístics, obres mestres de les que fan escola i defineixen el seu temps, clàssics tan eterns com atemporals, gires mastodòntiques i tota una mitologia amb altes dosis de sexe, drogues, rock'n'roll i molt de perill. Però la llegenda dels Stones comença aquí.

Mig segle de "Tubular Bells"

Diu la llegenda que Mike Oldfield no les tenia totes el dia de l'estrena en directe de "Tubular Bells" (1973) al Queen Elizabeth Hall de Londres. Era el 25 de juny de 1973, i el jove prodigi –havia compost i gravat l'obra en qüestió amb tan sols 19 anys- considerava que ja havia dit tot allò que havia de dir durant les sessions de gravació de l'àlbum. Afegeix la mateixa llegenda que el fundador de Virgin, Richard Branson, li havia promès regalar-li el seu cotxe a canvi que s'animés a enfilar-se a l'escenari.

També diu que el multiinstrumentista estava tan nerviós a pocs minuts de l'inici del concert, que el mateix Mick Jagger va haver d'anar-lo a animar al backstage –entre els músics que l'acompanyarien aquella nit en directe hi havia Mick Taylor, aleshores guitarrista dels Rolling Stones-. Sembla ser que els ànims de Jagger van calmar momentàniament els nervis d'Oldfield, que va acabar segellant una actuació memorable.

Publicat avui fa 50 anys, "Tubular Bells" va ser el disc de debut d'Oldfield i el primer àlbum mai publicat per l'aleshores flamant Virgin Records. Dues pistes de gairebé mitja hora de durada, una per cada cara del vinil, dividides en diversos moviments instrumentals que tenien com a punt de partida les formes més complexes i sofisticades del rock progressiu, i que diverses veus han assenyalat com a precursores de la música New Age. Sigui com sigui, ens trobem davant d'una obra capital amb totes les lletres.

Tan capital, que Oldfield mai més ha tornat a arribar tan amunt a nivell creatiu, ni tan sols amb les diverses seqüeles d'aquest treball fundacional –les més notables, "Tubular Bells II" (1992) i "Tubular Bells III" (1998)-. Producció de Tom Newman, Simon Heyworth i el mateix autor, qui es va fer càrrec de la majoria d'instruments –guitarres, pianos, orgues, glockenspiel i percussions, entre d'altres- en un viatge sonor en múltiples direccions on destaca sobretot l'hipnòtic moviment inicial, que aquell mateix any va esdevenir la peça central de la banda sonora de "The Exorcist", de William Friedkin.

Phil Spalding (1957-2023)

PHIL SPALDING
(1957-2023)

Un d'aquells jornalers de la música que han arribat a tocar pràcticament amb tothom o gairebé. La del baixista britànic Phil Spalding és una d'aquelles trajectòries que impressionen a primera vista. La llista de figures il·lustres amb les quals va arribar a treballar, ja fos a l'estudi o en directe, és tan extensa com eclèctica. De Mike Oldfield a Mick Jagger, de Bernie Tormé a Seal, d'Original Mirrors a OMD, i d'Elton John a Suggs, entre molts altres. Durant la passada dècada havia estat tocant amb Simon Townshend, germà menor de Pete Townshend, la qual cosa li va obrir la porta a tocar puntualment amb The Who durant un un concert a principis de 2020. Ha mort a l'edat de 65 anys.

50 anys de "No Secrets"

Si durant la primera meitat de la dècada dels 70 hi va haver una cantant i compositora que podia arribar a fer ombra a tota una Carole King en el noble art de facturar perles pop eternament perdurables, sens dubte aquesta va ser Carly Simon. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "No Secrets" (1972), el tercer àlbum de la novaiorquesa i el treball que la va catapultar fins a dalt de tot –també la seva obra mestra, amb tota probabilitat-. Una col·lecció de cançons tan precioses i sofisticades com atemporals i magistralment executades per la seva autora i una nòmina de músics de sessió que gairebé fa vertigen.

Pesos tan pesants com Nicky Hopkins, Klaus Voormann, Bobby Keys, Ray Cooper, Andy Newmark, Jim Gordon, Jim Keltner o Bill Payne i Lowell George de Little Feat van participar en unes sessions de gravació que es van dur a terme als estudis Trident de Londres amb Richard Perry a les tasques de producció. Per si amb tots ells encara no n'hi hagués prou, també hi van assistir com a coristes James Taylor –amb qui Simon es va casar poc després de gravar "No Secrets"-, Paul i Linda McCartney, Doris Troy, Bonnie Bramlett i Mick Jagger –aquest últim no va figurar als crèdits del disc, però hi era-. Efectivament, la llista fa vertigen. Però si el que compta són les cançons, Simon també n'anava molt ben servida.

Parlem d'entrada de l'àlbum de "You're so Vain", una de les perles pop més absolutes dels 70, evocadora del Laurel Canyon californià malgrat haver-se gravat a la capital britànica, amb una tornada inoblidable i una dura crítica a un home –un amant?- que mai ha acabat de quedar clar qui era. És la peça més reconeguda d'un conjunt on no hi falta ni hi sobra res, i del qual també caldria destacar pistes com la plàcida "The Right Thing to Do" –amb un deliciós aire bacharachià-, la celestial "We Have No Secrets" o la majestuosa "Embrace Me, You Child". Tota la resta tampoc té cap mena de desperdici.

50 anys d'"Exile on Main St."

Hora de parar màquines, servir-se el millor bourbon que tinguin vostès a mà i celebrar amb tots els honors l'aniversari rodó d'un disc encara més rodó. 50 anys es commemoren avui de la publicació d'"Exile on Main St.", considerat per molts com l'obra magna dels Rolling Stones o, directament, com el millor àlbum de la història. Consideracions sempre discutibles –personalment, sóc més de "Let It Bleed" i "Sticky Fingers"- però també la certesa de trobar-nos davant d'un treball amb caràcter definitiu, també d'un dels plàstics més influents de tots els temps.

Publicat el 12 de maig de 1972, "Exile on Main St." és la culminació de tot allò que els Stones havien estat construint des que havien fet el gran cop de timó de la seva carrera amb "Beggars Banquet" (1968) –al qual havien seguit els citats "Let It Bleed" (1969) i "Sticky Fingers" (1971)-. Capbussar-se de ple en les arrels més essencials del blues i el rock'n'roll, i redefinir per sempre més els fonaments del rock i la música pop. No només tot el que han fet Ses Majestats des d'aleshores es deriva d'aquí, tampoc carreres com les d'uns Black Crowes o uns Primal Scream s'entendrien sense la línia evolutiva que va de "Beggars Banquet" a "Exile on Main St.".

Gravat majoritàriament a la mansió de Nellcôte, a la costa francesa –on s'havia instal·lat la banda per esquivar la pressió fiscal del Regne Unit-, amb Jimmy Miller a la producció, en un ambient de festa constant en tots els sentits i amb Gram Parsons rondant a Keith Richards per desesperació de Mick Jagger –la relació entre els Glimmer Twins començava a esquerdar-se a mida que les seves personalitats esdevenien cada cop més distants però igualment complementàries-, ens trobem davant d'un àlbum doble on no hi falta ni sobra res. L'inici a tota pastilla amb "Rocks Off" i "Rip This Joint", els aires bucòlics de "Sweet Virginia", l'atac frontal d'"All Down the Line", l'esclat gòspel de "Shine a Light", Richards cantant aquell "Happy" que val un imperi, i les versions tan ben triades d'Slim Harpo ("Shake Your Hips") i Robert Johnson ("Stop Breaking Down"). I la cosa no s'acaba aquí, òbviament.

I després hi ha aquella caràtula icònica com poques. Un collage de fotografies de freaks, artistes de circ i altres criatures de la nit, realitzades per Robert Frank a l'Amèrica més profunda i deixada de la mà de Déu –les imatges eren outtakes del seu llibre "The Americans" (1958)-. L'embolcall ideal per a un àlbum que efectivament reivindicava i es feia seva l'essència més perillosa, singular i subterrània de la cultura i la societat nord-americanes. La mateixa que incomptables melòmans celebren cada cop que deixen caure l'agulla del tocadiscos sobre aquesta obra essencial que avui fa mig segle. Ja tenen vostès el bourbon a punt?

Robbie Shakespeare (1953-2021)

ROBBIE SHAKESPEARE

(1953-2021)

Baixista de baixistes, Robbie Shakespeare va formar juntament amb el bateria Sly Dunbar no tan sols una de les grans bases rítmiques de la música jamaicana de les passades cinc dècades, sinó també un tàndem de productors la petjada del qual va anar molt més enllà de l'illa caribenya i de registres com el reggae, el dub o el dancehall amb els quals se'ls sol associar. Els dos components del duet Sly and Robbie van coincidir per primer cop a principis de la dècada dels 70, mentre es guanyaven el sou tocant amb bandes de reggae, i de seguida van connectar no tan sols per la seva afinitat a nivell de gustos musicals, sinó sobretot per una filosofia compartida a l'hora de produir discos –entre els seus referents, l'escola Motown i bandes com Booker T. & The MG's-. Al seu currículum hi figuren referents caribenys com Peter Tosh, U-Roy, Gregory Isaacs o Sugar Minott, també estrelles internacionals com Mick Jagger, Bob Dylan, Serge Gainsbourg o Madonna, a més de la discografia que tenen acreditada al seu nom. Shakespeare ens ha deixat a l'edat de 68 anys.

La correcció política vs. "Brown Sugar"

Els Stones el 1972, a un any d'haver publicat 'Brown Sugar': eren altres temps.

Els Rolling Stones anuncien que deixaran de tocar "Brown Sugar" als seus concerts, no se sap ben bé si per sobtada filiació amb els dogmes de la correcció política o si és que a Mick Jagger ha passat a importar-li de cop i volta el "què diran". El racisme, el masclisme i fins i tot l'esclavatge seguiran manifestant-se diàriament en les seves múltiples formes perquè qui es dedica a confrontar-los no disposa de prou recursos. Però els gurús de la correcció política podran celebrar que una de les composicions musicals més importants del darrer segle deixi d'interpretar-se en directe perquè els seus autors han decidit autocensurar-se. Hem construït un món tan absurd, que fins i tot faria riure si la cosa no fos tan escandalosa. "No s'adonen que aquesta cançó és sobre els horrors de l'esclavitud? Però tot i això proven d'enterrar-la", ha declarat Keith Richards, i amb aquestes declaracions explica moltes coses, no només sobre l'afer "Brown Sugar".

Charlie Watts (1941-2021)

CHARLIE WATTS
(1941-2021)

Estadi Olímpic de Barcelona, 20 de juliol de 1998. És una data que tinc gravada a la memòria perquè va ser el meu primer cop amb els Rolling Stones, i aquesta mena de coses mai s'obliden. Recordo l'excitació d'enfilar-me cap a Montjuïc sabent que aquella nit faria realitat el meu somni de veure en directe a Ses Majestats. Recordo també el moment en què vaig divisar per fi l'estadi, i com la gent que venia al meu darrere es va apartar per deixar pas a una limusina amb el sostre descobert. Quan el vehicle em va passar pel costat, vaig poder distingir al seu interior la inconfusible cabellera (ja aleshores) blanca de Charlie Watts. Ni tan sols havia entrat al recinte però ja estava flipant. Acabava de tenir un Stone a escassos centímetres dels meus nassos, durant un instant que mai oblidaré. Perquè quan tens 16 anys i et passa una cosa així, ets conscient de què significa sentir-te afortunat.

Watts, el vell Charlie, era un dels bateries millor considerats de la història de la música contemporània però sobretot era un geni definit per les seves pròpies –i entranyables- contradiccions. Un mod tocant en una de les més genuïnes bandes de rock'n'roll. Un bateria de jazz que menyspreava públicament les dinàmiques del rock d'estadis, marcant el ritme d'una de les formacions que van definir de bon principi aquest concepte –de tot això en parlava anys enrere en una entrevista publicada per la revista Mojo-. En una ocasió va arribar a dir que d'haver estat per ell s'hauria limitat a tocar jazz, però que malgrat tot seguia militant a Ses Satàniques Majestats perquè pagaven bé. Geni i figura, dins i fora de l'escenari. L'Stone tranquil. La seva imatge serena i el seu caràcter reposat contrastaven amb tot allò que han representat i seguiran representant els Stones fins al final dels temps, però també eren part de l'essència de la banda més poderosa del planeta.

Charlie Watts ens va deixar ahir a l'edat de 80 anys, després d'un episodi de salut que ja l'havia obligat a allunyar-se dels escenaris, en principi, de forma temporal i que, sembla, s'havia acabat complicant més del compte. La seva mort marca el final d'una era. Ningú que hagi nascut durant les passades sis dècades havia conegut encara un món sense els Rolling Stones. I sí, Mick Jagger i Keith Richards seguiran rodant amb aquest nom fins que el cos els digui prou (i la resta de mortals no som ningú per qüestionar-ho), però ja no serà el mateix. No m'atreveixo a dir que no tindrà sentit, però no serà el mateix. Charlie Watts era una peça essencial de l'engranatge de la banda més gran de tots els temps, la que feia bategar el cor de la bèstia amb una precisió metronòmica, la que garantia l'equilibri entre dues personalitats tan marcades i sovint confrontades com les dels Glimmer Twins. El món tal i com l'havíem conegut fins ara, ha deixat de ser.

La pèrdua dels nostres referents ens fa ser una mica més conscients de la nostra pròpia mortalitat, també del caràcter finit d'això que anomenem existència. La mort de Charlie Watts és una galleda d'aigua freda que ens recorda que tot té un final, fins i tot allò que donàvem per fet que duraria per sempre. Avui, per primer cop a les nostres vides, diverses generacions assistim a la realitat d'un món sense els Stones tal i com sempre els havíem conegut, tal i com sempre ens havíem imaginat que romandrien eternament. Per poc que ens agradi haver-ho d'acceptar, qualsevol dia (i espero i desitjo que aquest dia trigui molt a arribar) serà Keith Richards qui ocuparà els titulars. I aleshores, em temo, s'haurà acabat tot.

Els Stones sense Charlie Watts

Charlie Watts - Foto EFE.

Ha estat amb tota probabilitat una de les notícies més comentades de la setmana als cercles melòmans. Els Rolling Stones sortiran de gira pels Estats Units aquesta tardor sense Charlie Watts, que segons ha informat l'entorn de la banda s'estaria recuperant d'una intervenció mèdica, i a qui el personal sanitari hauria aconsellat esperar-se una mica més abans de tornar a la carretera després de gairebé dos anys d'aturada pandèmica. Diu el mateix entorn de la banda que Watts no abandona el seu lloc, si bé aquest ja havia declarat pocs anys enrere que no es veia mantenint durant molt més temps el ritme de vida que implica sortir de gira amb els Stones.

El seu suplent –ara per ara ningú parla de substitut- serà Steve Jordan, veterà dels Xpensive Winos de Keith Richards i per tant una de les opcions més lògiques i segures dins de l'òrbita stoniana –en tot cas, no sembla una imposició de Mick Jagger-. Malgrat tot, però, també és lògic que molts es preguntin si a aquestes alçades uns Stones sense Watts seran realment els Stones. Debats al marge, serà el primer cop en gairebé sis dècades que els Stones surtin de gira sense el seu bateria de tota la vida (de tantes vides com generacions que encara no han conegut un món sense els Stones). Al costat d'això, que Messi deixi el Barça és una anècdota que ni tan sols necessita comentar-se. Però en fi, cada loco con su tema, que deia aquell.

50 anys d'"Sticky Fingers"

Edició original d'"Sticky Fingers" amb cremallera incorporada.

A aquestes alçades, poques coses deuen quedar encara per escriure sobre "Sticky Fingers". El que molts consideren com el millor disc no tan sols dels Rolling Stones sinó de la història del rock va veure la llum tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys. Mig segle d'una obra que serà o no la millor de totes però és capital i essencial ens hi posem com ens hi posem. Un plàstic que d'alguna manera enceta la dècada dels 70 tal i com el seu predecessor –"Let It Bleed" (1969)- havia tancat la dels 60, tallant d'arrel amb els somnis caducs dels fills de les flors i consolidant aquell retorn a les arrels que va determinar l'etapa més magnànima dels seus autors.

Produït per un Jimmy Miller que ja havia esdevingut un aliat imprescindible a l'estudi, "Sticky Fingers" va ser el primer àlbum que els Stones van publicar un cop alliberats del control legal i financer d'Allen Klein. També el primer que van treure a través del seu propi segell, Rolling Stones Records, distribuït al mercat nord-america per Atlantic –hi ha qui considera aquest moviment com el rescat del grup de les mans de Klein per part d'un Ahmet Ertegün a qui s'ha arribat a qualificar com el salvador dels Stones-. També va ser la primera obra que va portar el clàssic logotip del grup, la llengua i els llavis dissenyats per John Pasche. I el debut a l'estudi de Mick Taylor, ja plenament integrat al costat de Mick Jagger, Keith Richards, Bill Wyman i Charlie Watts.

Gravat parcialment als icònics estudis Muscle Shoals Sound d'Alabama, "Sticky Fingers" va ser també el més genuïnament nord-americà de tots els treballs gravats fins aleshores per la més nord-americana de les bandes britàniques. Un plàstic que trepitjava fort de bon principi amb "Brown Sugar", un dels himnes per excel·lència de la història de la música pop, publicat com a single una setmana abans, i on el blues rock de pantanós de "Sway" alternava amb l'eterna malenconia country rock d'aquell "Wild Horses" prèviament gravat pels Flying Burrito Brothers de Gram Parsons. On "Can't You Hear Me Knocking" feia ballar el hard rock més monolític amb el jazz afrollatí –com brillava el saxo de Bobby Keys- abans de deixar pas a una estripada lectura del "You Gotta Move" de Mississippi Fred McDowell.

La cara b començava al ritme del rock canalla de "Bitch", visceral exercici protopunk que esdevindria far de trajectòries que van de New York Dolls en endavant, tot un contrast amb la balada soul "I Got the Blues", que semblava feta expressament per al catàleg d'Atlantic. La narcòtica i onírica "Sister Morphine" veia la llum dos anys després de la versió original de Marianne Faithfull –que molt temps més tard va aconseguir ser reconeguda com a coautora del tema després d'una llarga batalla als tribunals contra la maquinària legal dels Stones-. El country rock de "Dead Flowers" apuntava directament a Bakersfield i refermava la influència de Gram Parsons sobre la banda. I "Moonlight Mile" tancava el disc a ritme de lisèrgic blues rock.

Capítol a part, és clar, mereix la part gràfica. Poques caràtules de discos deuen ser tan icòniques com el desvergonyit entrecuix fotografiat per Andy Warhol –contràriament a la creença popular, el model no era Jagger sinó algun habitual de la Factory la identitat del qual mai s'ha arribat a revelar-, amb una cremallera real incorporada a les edicions originals –i retirada posteriorment per qüestions logístiques-. A l'Espanya de Franco la cosa no va agradar, i va caler buscar una alternativa –la inquietant imatge de la llauna de conserva amb els dits enganxosos-. La censura franquista tampoc va deixar passar la lletra de "Sister Morphine", que va substituir-se per una versió en directe del "Let It Rock" de Chuck Berry. Actualment, una edició original espanyola pot arribar a valer molt més que una de britànica o nord-americana al mercat del col·leccionisme. Quines coses.

Sigui com sigui, avui es commemora mig segle de la publicació d'una obra mestra amb totes les lletres. I això bé s'ha de celebrar.

Mick Jagger grava amb Dave Grohl

Mick Jagger i Dave Grohl.

Mentre esperem que arribin més notícies –previsiblement amb comptagotes- sobre el nou àlbum en el qual els Rolling Stones afirmen estar treballant, Mick Jagger ens sorprenia ahir penjant a les xarxes una nova peça en solitari que ha enregistrat amb tot un Dave Grohl. Tard o d'hora havia de passar, i el cert és que el resultat és més que satisfactori. Un tema, "Eazy Sleazy", que sona exactament a la unió del vocalista dels Stones i el líder de Foo Fighters –i bateria de Nirvana-. Rock'n'roll elèctric, corrosiu i vitamínic, i una lírica que ironitza sobre els temps pandèmics que ens ha tocat viure. Jagger canta i toca la guitarra. Grohl es fa càrrec de la resta d'instruments. I, com permet intuir el videoclip amb què es presenta la peça en qüestió, cadascú ha fet la feina pel seu propi compte, tal i com marquen les circumstàncies presents.

The Rolling Stones - "Living in a Ghost Town"

"I'm a ghost / Living in a ghost town", canta un inspiradíssim Mick Jagger a "Living in a Ghost Town", la nova peça que avançaven ahir els Rolling Stones amb un oportú videoclip i que es perfila com un avançament del seu primer àlbum amb material propi des del llunyà "A Bigger Bang" (2005). Una bona rodanxa de rock greixós però dinàmic, marca de la casa, que en certa manera sona com si "Miss You" o "Anybody Seen My Baby" s'haguessin gravat durant les sessions de "Voodoo Lounge" (1994). I l'últim tema que Ses Majestats van tenir temps de completar abans de la pandèmia. Resulten reveladors, en aquests sentit, uns versos que efectivament ressonen de forma especial en un món aturat i ple de carrers buits, però que s'havien escrit abans de tancar-nos tots a les nostres respectives gàbies. Els Stones canten a un món fantasmagòric, el que ja existia abans del coronavirus i seguirà existint un cop reobertes les gàbies.

P.P. Arnold - "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019)

La trajectòria de P.P. Arnold donaria per una d'aquelles biografies que atrapen el lector de principi a fi -ja no diguem per un d'aquests biopics melòmans que tant semblen portar-se darrerament-. Natural de Los Angeles, va trobar en la música la forma de fugir d'un convuls entorn familiar, va sortir de gira com a corista a la banda d'Ike & Tina Turner i va abandonar la formació a Londres després que Mick Jagger la situés al radar d'Andrew Loog Oldham, qui la va fitxar per al seu segell Immediate.

A partir d'aquí va enregistrar un parell de singles -"The First Cut Is The Deepest" (1967) i "Angel of the Morning" (1968)- que van posar la parròquia mod als seus peus, i va publicar dos àlbums -"The First Lady of Immediate" (1967) i "Kafunta" (1968)- que començaven a perfilar una carrera de llarga durada. Però després va desaparèixer del mapa, Immediate va arxivar el que havia d'haver estat el seu tercer lp i ella no va tornar a donar senyals de vida fins al cap de molts anys.

Un primer contacte amb Steve Cradock (Ocean Colour Scene, Paul Weller) va estar a punt de motivar un retorn per la porta gran durant els 90, però els compromisos d'ell i el fitxatge d'ella per la banda de Roger Waters van frustrar una col·laboració que finalment s'ha acabat materialitzant amb aquest "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019). Una quinzena de talls amb Cradock a la producció, que rematen la feina iniciada ara fa dues dècades i on Arnold segueix presumint d'una veu càlida, poderosa i aparentment immune al pas del temps. Un exercici de soul de perfil clàssic i atemporal, per tòpic que pugui sonar avui aquest últim concepte. Ara sí, la Reina dels Mods ha tornat.

Hipnòtics Stones

The Rolling Stones.

Escoltava dies enerere un vell vinil dels Rolling Stones que tenia una petita ratllada al final de "Paint It, Black", justament en aquella part on Mick Jagger murmura sobre el sitar de Brian Jones, que s'anava repetint en bucle. El resultat era tan hipnòtic que durant una estona em va fer mandra aixecar l'agulla del tocadiscos. És que ni Lee "Scratch" Perry ho hauria fet millor!