50 anys d'"Innervisions"

Admetem-ho. Han fet molt de mal totes aquelles veus tan pulcres com acadèmiques que cada cap de setmana es dediquen a interpretar els grans èxits d'icones de la mida d'Stevie Wonder com si fossin versicles de l'Alcorà, ja sigui en concursos de talents televisius o en sales avesades a despatxar gintònics a preu de petroli. Han fet mal perquè han banalitzat tota una sèrie de composicions que al seu dia van esdevenir massives sense haver de renunciar a un esperit renovador i fins a un cert punt trencador. El de qui no entenia la música com una relíquia a preservar en una vitrina de museu, sinó com una expressió viva i en moviment constant.

Penso tot això mentre escolto com de bé segueixen sonant, dins del seu context original, clàssics de la categoria de "Living for the City", "Golden Lady", "Higher Ground", "Don't You Worry 'Bout a Thing" o "Too High". Quatre de les pistes més reconegudes del catàleg de Wonder, incloses totes elles al magistral "Innervisions" (1973), publicat avui fa 50 anys per Tamla (Motown). El successor del totèmic "Talking Book" (1972), i un nou pas endavant en la immensa escala evolutiva d'un músic que enllaça la il·lustre generació del soul dels 60 amb els astres del funk i el rhythm & blues de dècades posteriors –Prince, Terence Trent D'Arby i fins i tot Michael Jackson estaven molt atents als seus moviments-.

Com al seu predecessor, el mateix Wonder es va fer càrrec de bona part dels instruments i va comptar amb el suport estratègic de Robert Margouleff i Malcolm Cecil –acreditats com a productors del disc juntament amb el cantant, compositor i multiinstrumentista- a l'hora d'explorar les possibilitats dels sintetitzadors en un marc conceptual que mirava endavant sense perdre de vista el format cançó de tota la vida. El resultat va ser un altre àlbum que conjugava la capacitat d'escalar posicions a les llistes d'èxits amb l'expressió genuïna d'un artista que es tornava a refermar com una de les veus capitals de la música del seu temps i molt més enllà. Al cap de tres dies de publicar el disc, Wonder patiria un accident de cotxe que l'arribaria a deixar en coma. Al cap d'un mes s'havia recuperat i tornava als escenaris.

50 anys de "Talking Book"

De com fer créixer dos gèneres musicals –el soul i el funk- sense perdre'n de vista les essències. De com situar-se a l'avantguarda de la innovació a l'estudi sense renunciar a les bondats del format cançó. De com esdevenir un exemplar únic per naturalesa i alhora consolidar la vocació massiva del propi repertori. De com avançar-se pràcticament una dècada al temps present –Prince i companyia ja paraven l'orella- sense quedar-se fora de context. De tot això i molt més en va oferir unes quantes lliçons Stevie Wonder durant la primera meitat de la dècada dels 70. La més definitiva, amb tota probabilitat, el magistral "Talking Book", publicat per Tamla (Motown) el 27 d'octubre de 1972, avui fa 50 anys.

Produït pel mateix Wonder –qui també es va fer càrrec de bona part dels instruments, malgrat comptar amb col·laboradors com Jeff Beck, Ray Parker Jr. o els cantants Jim Gilstrap i Lani Groves- amb el suport de Robert Margouleff i Malcolm Cecil, l'àlbum en qüestió conjuga les textures més elegants de la factoria Motown amb l'ús d'uns sintetitzadors que es situen per moments al centre del discurs del seu autor. A nivell de repertori, hi destaquen quatre títols que no tan sols es troben al capdamunt del cançoner de Wonder –que no és poc-, sinó a l'Olimp del soul i la música pop. Quatre talls de naturalesa divergent que, malgrat tot, conviuen a la perfecció en un ventall discursiu tan coherent com ric en matisos.

D'entrada, la perla que obre el disc, la plàcida "You Are the Sunshine of My Life" amb el seu traç primaveral, tot un contrast amb el funk robust –i proper al rock, un gènere el públic del qual es va acabar rendint a les bondats d'Stevie Wonder gràcies a treballs com aquest- de l'eterna "Superstition". També l'agradable brisa nocturna de "Lookin' for Another Pure Love", que deixa pas al gran final amb la balada crepuscular "I Believe (When I Fall in Love It Will Be Forever)", que bé podria haver fet les delícies del mateix Elton John. Una obra majúscula, de les que baten rècords al seu moment i no deixen de revalidar-los per moltes dècades que passin. Mig segle d'un clàssic de clàssics.