50 anys de "Talking Book"

De com fer créixer dos gèneres musicals –el soul i el funk- sense perdre'n de vista les essències. De com situar-se a l'avantguarda de la innovació a l'estudi sense renunciar a les bondats del format cançó. De com esdevenir un exemplar únic per naturalesa i alhora consolidar la vocació massiva del propi repertori. De com avançar-se pràcticament una dècada al temps present –Prince i companyia ja paraven l'orella- sense quedar-se fora de context. De tot això i molt més en va oferir unes quantes lliçons Stevie Wonder durant la primera meitat de la dècada dels 70. La més definitiva, amb tota probabilitat, el magistral "Talking Book", publicat per Tamla (Motown) el 27 d'octubre de 1972, avui fa 50 anys.

Produït pel mateix Wonder –qui també es va fer càrrec de bona part dels instruments, malgrat comptar amb col·laboradors com Jeff Beck, Ray Parker Jr. o els cantants Jim Gilstrap i Lani Groves- amb el suport de Robert Margouleff i Malcolm Cecil, l'àlbum en qüestió conjuga les textures més elegants de la factoria Motown amb l'ús d'uns sintetitzadors que es situen per moments al centre del discurs del seu autor. A nivell de repertori, hi destaquen quatre títols que no tan sols es troben al capdamunt del cançoner de Wonder –que no és poc-, sinó a l'Olimp del soul i la música pop. Quatre talls de naturalesa divergent que, malgrat tot, conviuen a la perfecció en un ventall discursiu tan coherent com ric en matisos.

D'entrada, la perla que obre el disc, la plàcida "You Are the Sunshine of My Life" amb el seu traç primaveral, tot un contrast amb el funk robust –i proper al rock, un gènere el públic del qual es va acabar rendint a les bondats d'Stevie Wonder gràcies a treballs com aquest- de l'eterna "Superstition". També l'agradable brisa nocturna de "Lookin' for Another Pure Love", que deixa pas al gran final amb la balada crepuscular "I Believe (When I Fall in Love It Will Be Forever)", que bé podria haver fet les delícies del mateix Elton John. Una obra majúscula, de les que baten rècords al seu moment i no deixen de revalidar-los per moltes dècades que passin. Mig segle d'un clàssic de clàssics.

50 anys de "What's Going On"

És curiós com algunes obres fonogràfiques publicades mig segle enrere segueixen adreçant l'ara i aquí amb més precisió i més determinació fins i tot que els llançaments de més rabiosa actualitat. Com a mostra "What's Going On" (1971), l'obra magna de Marvin Gaye i un dels títols més icònics del catàleg de Motown –si bé va sortir a través de la subsidiària Tamla-. També un dels àlbums més importants de la història del soul, essencial a l'hora d'entendre la naturalesa d'un gènere que tot just començava a fer-se gran quan el plàstic en qüestió va veure la llum, tal dia com avui de fa 50 anys.

"What's Going On" era un salt endavant per a Gaye en tots els sentits. A nivell sonor, trencava definitivament amb aquell so 100% Motown que durant la dècada anterior l'havia convertit en un dels noms forts de l'escuderia de Detroit, i apostava per textures més sofisticades i riques en matisos, esdevenint un dels models a seguir per la música afroamericana en anys posteriors i, en dècades posteriors, far de referència d'il·lustres deixebles com el Paul Weller solista. A nivell líric, Gaye prenia consciència en un cançoner que abordava les convulsions d'uns Estats Units immersos en la Guerra del Vietnam i on les tensions racials es trobaven a l'ordre del dia –algunes coses no han canviat gaire des d'aleshores-.

Plantejat com un disc conceptual, amb nou pistes que donaven veu a un veterà de la pròpia Guerra del Vietnam a la seva tornada als Estats Units, l'àlbum posava sobre la taula el racisme i el bel·licisme, però també la pobresa ("Inner City Blues") o fins i tot la consciència mediambiental ("Mercy Mercy Me"), una temàtica aquesta última que encara trigaria uns quants anys a trobar el seu lloc a l'agenda de la música pop. Pel que fa a la peça titular, va esdevenir per mèrits propis un dels grans himnes a la pau i als drets civils. Com a curiositat, "What's Going On" va ser el primer àlbum on la sempre ben engreixada secció instrumental formada per gegants com el baixista James Jamerson, va ser acreditada amb el nom de The Funk Brothers.