Record Plant Sausalito

Aquest estiu han tancat els històrics estudis Record Plant de Los Angeles, l'última instal·lació operativa d'una marca que va néixer a Nova York el 1968 i que està associada amb incomptables clàssics de la música del segle XX. L'edifici de la fotografia havia acollit els estudis Record Plant de Sausalito, pràcticament a tocar de les aigües de la Badia de San Francisco.

Van obrir el 1972 i van tancar el 2008. Durant tot aquest temps van donar servei a artistes de la Bay Area com Grateful Dead, Jefferson Starship, Sly and The Family Stone, Santana ("Supernatural"), Journey, John Fogerty ("Centerfield") o Metallica. També a gent de fora com Rick James ("Street Songs"), Stevie Wonder ("Songs in the Key of Life"), Fleetwood Mac ("Rumours") o Deftones.

Avui, la instal·lació segueix funcionant com a estudi de gravació sota el nom de 2200 Studios –l'edifici està situat al número 2200 de Bridgeway-. No he aconseguit esbrinar qui hi ha al darrere de la marca –Ken Caillat, coproductor de "Rumours", va reobrir l'edifici el 2021 amb el nom de Record Factory, però no sé si encara hi està implicat-, que a la seva pàgina web es presenta com a hereva de Record Plant.

Sausalito, Califòrnia, agost de 2024.

The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)

Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

Els Stones fent d'Stones

Em va agradar "Angry", el primer avançament de "Hackney Diamonds", el nou àlbum que els Rolling Stones han anunciat de cara al mes vinent. Però al mateix temps em va generar tota una sèrie de dubtes. Perquè sona com se suposa que haurien de sonar els Stones, però alhora podria ser un outtake de "Voodoo Lounge" (1994) –un disc que adoro, val a dir-. En canvi, m'ha convençut de bon principi el segon avançament del plàstic en qüestió, una senyora balada que va veure la llum ahir sota el títol molt oportú de "Sweet Sounds of Heaven", i que connecta amb el llegat més canònic i atemporal de Ses Majestats. Que hi toqui els teclats tot un Stevie Wonder, o que Lady Gaga es marqui un duet vocal d'alçada amb Mick Jagger, són apunts gairebé anecdòtics quan determinades essències ressonen d'aquesta manera ara i aquí. El blues humit i noctàmbul. El soul majestuós d'escola Stax. El gòspel amb gust de bourbon amb cola. Els Stones fent d'Stones (i Lady Gaga de Lisa Fischer) mentre la resta del món s'obsessiona amb l'invent de la sopa d'all. Haver-los vist en directe per primer cop quan la saviesa popular ja els feia a les últimes, i que al cap d'un quart de segle encara es despengin amb una perla com aquesta. Disponible a Youtube.

50 anys d'"Innervisions"

Admetem-ho. Han fet molt de mal totes aquelles veus tan pulcres com acadèmiques que cada cap de setmana es dediquen a interpretar els grans èxits d'icones de la mida d'Stevie Wonder com si fossin versicles de l'Alcorà, ja sigui en concursos de talents televisius o en sales avesades a despatxar gintònics a preu de petroli. Han fet mal perquè han banalitzat tota una sèrie de composicions que al seu dia van esdevenir massives sense haver de renunciar a un esperit renovador i fins a un cert punt trencador. El de qui no entenia la música com una relíquia a preservar en una vitrina de museu, sinó com una expressió viva i en moviment constant.

Penso tot això mentre escolto com de bé segueixen sonant, dins del seu context original, clàssics de la categoria de "Living for the City", "Golden Lady", "Higher Ground", "Don't You Worry 'Bout a Thing" o "Too High". Quatre de les pistes més reconegudes del catàleg de Wonder, incloses totes elles al magistral "Innervisions" (1973), publicat avui fa 50 anys per Tamla (Motown). El successor del totèmic "Talking Book" (1972), i un nou pas endavant en la immensa escala evolutiva d'un músic que enllaça la il·lustre generació del soul dels 60 amb els astres del funk i el rhythm & blues de dècades posteriors –Prince, Terence Trent D'Arby i fins i tot Michael Jackson estaven molt atents als seus moviments-.

Com al seu predecessor, el mateix Wonder es va fer càrrec de bona part dels instruments i va comptar amb el suport estratègic de Robert Margouleff i Malcolm Cecil –acreditats com a productors del disc juntament amb el cantant, compositor i multiinstrumentista- a l'hora d'explorar les possibilitats dels sintetitzadors en un marc conceptual que mirava endavant sense perdre de vista el format cançó de tota la vida. El resultat va ser un altre àlbum que conjugava la capacitat d'escalar posicions a les llistes d'èxits amb l'expressió genuïna d'un artista que es tornava a refermar com una de les veus capitals de la música del seu temps i molt més enllà. Al cap de tres dies de publicar el disc, Wonder patiria un accident de cotxe que l'arribaria a deixar en coma. Al cap d'un mes s'havia recuperat i tornava als escenaris.

50 anys de "Talking Book"

De com fer créixer dos gèneres musicals –el soul i el funk- sense perdre'n de vista les essències. De com situar-se a l'avantguarda de la innovació a l'estudi sense renunciar a les bondats del format cançó. De com esdevenir un exemplar únic per naturalesa i alhora consolidar la vocació massiva del propi repertori. De com avançar-se pràcticament una dècada al temps present –Prince i companyia ja paraven l'orella- sense quedar-se fora de context. De tot això i molt més en va oferir unes quantes lliçons Stevie Wonder durant la primera meitat de la dècada dels 70. La més definitiva, amb tota probabilitat, el magistral "Talking Book", publicat per Tamla (Motown) el 27 d'octubre de 1972, avui fa 50 anys.

Produït pel mateix Wonder –qui també es va fer càrrec de bona part dels instruments, malgrat comptar amb col·laboradors com Jeff Beck, Ray Parker Jr. o els cantants Jim Gilstrap i Lani Groves- amb el suport de Robert Margouleff i Malcolm Cecil, l'àlbum en qüestió conjuga les textures més elegants de la factoria Motown amb l'ús d'uns sintetitzadors que es situen per moments al centre del discurs del seu autor. A nivell de repertori, hi destaquen quatre títols que no tan sols es troben al capdamunt del cançoner de Wonder –que no és poc-, sinó a l'Olimp del soul i la música pop. Quatre talls de naturalesa divergent que, malgrat tot, conviuen a la perfecció en un ventall discursiu tan coherent com ric en matisos.

D'entrada, la perla que obre el disc, la plàcida "You Are the Sunshine of My Life" amb el seu traç primaveral, tot un contrast amb el funk robust –i proper al rock, un gènere el públic del qual es va acabar rendint a les bondats d'Stevie Wonder gràcies a treballs com aquest- de l'eterna "Superstition". També l'agradable brisa nocturna de "Lookin' for Another Pure Love", que deixa pas al gran final amb la balada crepuscular "I Believe (When I Fall in Love It Will Be Forever)", que bé podria haver fet les delícies del mateix Elton John. Una obra majúscula, de les que baten rècords al seu moment i no deixen de revalidar-los per moltes dècades que passin. Mig segle d'un clàssic de clàssics.

Comença la segona edició de Jazz de Xoc

TASTETS DE JAZZ DE XOC

Jazz de Xoc 2022

Jardins de Viulamúsica i Convent de la Companyia de Maria Lestonnac, Cardedeu

8 d'octubre de 2022

Tres actuacions de petit format i curta durada, a càrrec de músics locals, dutes a terme de forma simultània i amb tres passis seguits mentre el públic, dividit per grups, anava d'un escenari a l'altre. Ahir a la tarda va començar a Cardedeu la segona edició de Jazz de Xoc, un cicle de concerts promogut per l'ASMUCA (Associació de Músics de Cardedeu) amb l'objectiu de maridar música en directe, xocolata artesana, consciència social i patrimoni arquitectònic. A cada concert s'hi poden degustar peces de xocolata que diversos obradors de la població vallesana i el seu entorn han fet per l'ocasió. I totes les sessions es fan en entorns arquitectònicament singulars i compten amb el suport logístic d'usuaris de la Fundació Viver de Bell-lloc i Hi Som, dues entitats que ofereixen suport a les persones amb diversitat funcional.

Les actuacions d'ahir van tenir lloc en diferents espais del recinte que acull el Convent de la Companyia de Maria Lestonnac i l'escola Viulamúsica. En un extrem, el quartet Jazz de 10 feia versions de figures com Madeleine Peyroux, Stevie Wonder o Tom Waits –va tenir el seu què, escoltar una peça com "Temptation" al pati d'un convent de monges-. Al mateix temps, un duet format per la cantant Adela Vilà i el pianista Carlos Torrijano desplegava tota una bateria d'estàndards del jazz i la bossa nova –Vilà tenia previst actuar amb Delicatessen Songs, combo que completa el guitarrista Xavier Fort, però aquest va ser baixa d'última hora per motius de salut-. I per acabar-ho d'arrodonir, el pianista Marc Maestro va presentar un repertori propi a mig camí de la música clàssica contemporània i de registres com el d'Yann Tiersen.

Jazz de 10.

Adelà Vilà amb Carlos Torrijano.

Marc Maestro.

50 anys de l'últim concert de Lennon

John Lennon al Madison Square Garden, el 30 d'agost de 1972.

Es commemoren avui 50 anys de l'últim concert que va oferir John Lennon –també un dels pocs que va arribar a fer al marge dels Beatles-. Va ser el 30 d'agost de 1972 al Madison Square Garden de Nova York, en el marc d'una gala benèfica per la Willowbrook State School, una institució d'Staten Island que tenia cura d'infants amb diversitat funcional –a la gala també hi van tocar Stevie Wonder i Roberta Flack, entre d'altres-. Lennon va actuar acompanyat per Yoko Ono i la que aleshores era la seva banda de suport a l'estudi de gravació, Elephant's Memory, oportunament augmentada amb Jim Keltner a la segona (o primera) bateria.

Va fer dos passis, un a la tarda i un altre al vespre, tots dos d'una hora de durada, amb un repertori que va alternar peces de l'aleshores recent "Some Time in New York City" (1972) amb cites al fons d'armari –"It's So Hard", "Instant Karma", "Imagine", "Cold Turkey"-, una única concessió al catàleg dels Beatles –"Come Together"-, i una versió del "Hound Dog" de Big Mama Thornton –inspirada en la lectura d'Elvis Presley- que Yoko Ono es va encarregar de destrossar –ja poden imaginar-se vostès com-. L'enregistrament del primer passi es va editar de forma oficial el 1986 a l'àlbum i el vídeo en directe "Live in New York City" –el disc va obviar les cançons cantades per Ono i va eliminar de la mescla la seva intervenció a "Hound Dog", el vídeo ho va mantenir-.

"Live in New York City" està inexplicablement descatalogat a data d'avui. El disc no cal que el busquin en plataformes com Spotify, perquè no hi és –no, no tot en aquesta vida s'ha de trobar a l'abast d'un clic-. El vídeo, a hores d'ara, el poden visionar a Youtube. Després d'aquells dos passis, Lennon no va tornar-se a enfilar a un escenari fins al 28 de novembre de 1974, quan va sortir a tocar tres cançons durant un concert d'Elton John al mateix Madison Square Garden –en base a la famosa juguesca que l'exBeatle havia fet amb el pianista-. Aquell sí, va ser l'últim cop que l'autor d'"Imagine" (1971) es va deixar veure (i escoltar) al damunt d'un escenari.

Michael Henderson (1951-2022)

MICHAEL HENDERSON
(1951-2022)

Ha mort Michael Henderson, baixista de llarga trajectòria en els àmbits del jazz, el funk i el soul, tant pel seu compte com al costat de figures de primeríssim ordre. Va tocar amb Miles Davis durant bona part de la dècada dels 70, arribant a figurar en àlbums com "Jack Johnson" (1971) o "On the Corner" (1972). Prèviament havia treballat amb Stevie Wonder, amb qui va gravar el disc en directe "Live at the Talk of the Town" (1972). Un cop finalitzada la seva etapa amb Davis, va alternar la seva carrera solista amb col·laboracions amb gent com Norman Connors –va cantar al seu àlbum "You Are My Starship" (1976), del qual va compondre també diverses peces-.