ALMA - Festival Jardins Pedralbes
Poble Espanyol, Barcelona
12 de juliol de 2023
"I'm having a good time", va anunciar Chris Isaak en un moment donat del concert que va oferir la nit passada al Poble Espanyol. Efectivament, el californià és un d'aquells músics que surten a l'escenari a passar-s'ho bé i que reivindiquen aquesta actitud com a base de tota una forma d'entendre la vida. Un apunt que possiblement fos anecdòtic quan l'autor de "Heart Shaped World" (1989) va començar a rodar pel món ara fa cosa de quatre dècades, però que cal valorar –i agrair- en un temps en què gairebé està mal vist fer música pel simple fet de gaudir de l'acte de fer-la –vaja, sense haver-la de justificar constantment amb pretensions de transcendència i adhesions incondicionals a la causa de torn-.
Les de Chris Isaak són cançons que poden arribar a fer molta companyia quan un es troba en hores baixes, però també són cançons per passar-s'ho bé. Per la seva lírica desplegada sobre paisatges sonors tan crepusculars com nocturns –puntualment desèrtics, sempre amb aquells acabats elegants de qui ha crescut escoltant als astres del country, del rhythm & blues i del primer rock'n'roll-, hi solen desfilar perdedors, cors trencats i ànimes deixades de la mà de Déu. Però qualsevol de les seves composicions és apta per ser degustada amb un bon còctel a la mà, ja sigui en la intimitat d'un club d'ambient lynchià o per refrescar-se en una càlida vetllada a l'aire lliure com la d'ahir, la seva primera visita a Barcelona en 13 anys i el tancament d'una breu gira estiuenca pel continent europeu.
Amb el suport de la seva banda de (gairebé) tota la vida –a destacar la presència del baixista tot terreny Rowland Salley-, Isaak va desplegar un repertori tan canònic com generós, repassant tot el gruix de la seva trajectòria –de "Somebody's Crying" a "Blue Hotel", de "Forever Blue" a "San Francisco Nights" i de l'eterna "Wicked Game" a un "The Way Things Really Are" evocador de la Nashville de sis dècades enrere, passant per un "Baby Did a Bad Bad Thing" més proper que mai a la font original, és a dir a John Lee Hooker-. Tot plegat, amanit amb cites ben triades –però innecessàries, tenint en compte el pes del cançoner propi- a mestres i referents com Roy Orbison ("Oh, Pretty Woman", "Only the Lonely") o Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love").
Va tancar amb una altra versió –una greixosa lectura d'"I'll Go Crazy", el clàssic de James Brown- un passi on tothom hi va poder trobar la seva cançó preferida, servit amb l'elegància d'un crooner dels de tota la vida i amb l'ofici d'un il·lustre veterà del rock'n'roll, passeig entre el públic inclòs a l'hora de cantar "Waiting" i "Don't Leave Me on My Own". Tan sols un apunt en negatiu: el so, escàs en volum i presència, que no va fer justícia a una actuació altrament immaculada. "We're gonna play with guts!", va declarar amb bon humor després de referir-se a la coincidència horària del seu concert amb el que l'ídol de masses Harry Styles oferia a escassos metres de distància. Sense cap mena de malícia, possiblement sense ser-ne ni tan sols conscient, acabava d'explicar la diferència entre la perdurabilitat i el cant de sirena.