Discos de desembre de 1973

The Ozark Mountain Daredevils.

Encetem aquest mes de desembre saludant quatre discos que van veure la llum ara fa 50 anys, el desembre de 1973 –les dates exactes no acaben d'estar clares-. Començant per l'àlbum homònim de The Ozark Mountain Daredevils. Els de Missouri s'afegien a la llista de debuts discogràfics d'alçada d'aquell exercici amb una obra que el temps ha confirmat com un clàssic del country rock –també del southern rock–. El repertori comptava amb encerts tan indiscutibles com la inicial "Country Girl", l'aclamat senzill "If You Wanna Get to Heaven" o aquella mostra de bluegrass mutant que és "Chicken Train Stomp".

També va sortir aquell mateix mes "Bachman-Turner Overdrive II", el segon treball d'uns Bachman-Turner Overdrive que pràcticament acabaven de publicar el seu debut homònim i que iniciaven amb aquest disc el seu meteòric ascens cap a les més altes esferes. Els canadencs sorprenien amb una col·lecció de cançons que es capbussaven en les arrels del rock més orgànic i robust tot injectant-hi una dosi extra d'electricitat. Parlem de l'àlbum de la celebrada "Let It Ride", però també de pistes igualment notables com "Takin' Care of Business" o aquell maridatge de jazz i rock dur que és "Welcome Home". Recordem que aquest 2023 ens han deixat els germans Robbie i Tim Bachman.

Encara el desembre de 1973 va veure la llum "The Payback", el 37è àlbum d'estudi –de seguida s'ha dit- d'un James Brown que seguia refermant-se com el Padrí del Funk amb títols com "Take Some - Leave Some", "Stone to the Bone" o la mateixa "The Payback". I no està clar si va sortir durant aquell mes de desembre o si ho havia fet a finals de novembre –en tot cas, qualsevol moment és oportú per punxar-lo- el cinquè àlbum de Black Sabbath. Aquell "Sabbath Bloody Sabbath" que també refermava els seus autors com a grans abanderats del heavy metal i del rock més pesant i monolític amb reclams com "Sabbra Cadabra", "Spiral Architect", "Killing Yourself to Live" o, és clar, la totèmica peça titular.

La importància de passar-s'ho bé

CHRIS ISAAK
ALMA - Festival Jardins Pedralbes

Poble Espanyol, Barcelona

12 de juliol de 2023

"I'm having a good time", va anunciar Chris Isaak en un moment donat del concert que va oferir la nit passada al Poble Espanyol. Efectivament, el californià és un d'aquells músics que surten a l'escenari a passar-s'ho bé i que reivindiquen aquesta actitud com a base de tota una forma d'entendre la vida. Un apunt que possiblement fos anecdòtic quan l'autor de "Heart Shaped World" (1989) va començar a rodar pel món ara fa cosa de quatre dècades, però que cal valorar –i agrair- en un temps en què gairebé està mal vist fer música pel simple fet de gaudir de l'acte de fer-la –vaja, sense haver-la de justificar constantment amb pretensions de transcendència i adhesions incondicionals a la causa de torn-.

Les de Chris Isaak són cançons que poden arribar a fer molta companyia quan un es troba en hores baixes, però també són cançons per passar-s'ho bé. Per la seva lírica desplegada sobre paisatges sonors tan crepusculars com nocturns –puntualment desèrtics, sempre amb aquells acabats elegants de qui ha crescut escoltant als astres del country, del rhythm & blues i del primer rock'n'roll-, hi solen desfilar perdedors, cors trencats i ànimes deixades de la mà de Déu. Però qualsevol de les seves composicions és apta per ser degustada amb un bon còctel a la mà, ja sigui en la intimitat d'un club d'ambient lynchià o per refrescar-se en una càlida vetllada a l'aire lliure com la d'ahir, la seva primera visita a Barcelona en 13 anys i el tancament d'una breu gira estiuenca pel continent europeu.

Amb el suport de la seva banda de (gairebé) tota la vida –a destacar la presència del baixista tot terreny Rowland Salley-, Isaak va desplegar un repertori tan canònic com generós, repassant tot el gruix de la seva trajectòria –de "Somebody's Crying" a "Blue Hotel", de "Forever Blue" a "San Francisco Nights" i de l'eterna "Wicked Game" a un "The Way Things Really Are" evocador de la Nashville de sis dècades enrere, passant per un "Baby Did a Bad Bad Thing" més proper que mai a la font original, és a dir a John Lee Hooker-. Tot plegat, amanit amb cites ben triades –però innecessàries, tenint en compte el pes del cançoner propi- a mestres i referents com Roy Orbison ("Oh, Pretty Woman", "Only the Lonely") o Elvis Presley ("Can't Help Falling in Love").

Va tancar amb una altra versió –una greixosa lectura d'"I'll Go Crazy", el clàssic de James Brown- un passi on tothom hi va poder trobar la seva cançó preferida, servit amb l'elegància d'un crooner dels de tota la vida i amb l'ofici d'un il·lustre veterà del rock'n'roll, passeig entre el públic inclòs a l'hora de cantar "Waiting" i "Don't Leave Me on My Own". Tan sols un apunt en negatiu: el so, escàs en volum i presència, que no va fer justícia a una actuació altrament immaculada. "We're gonna play with guts!", va declarar amb bon humor després de referir-se a la coincidència horària del seu concert amb el que l'ídol de masses Harry Styles oferia a escassos metres de distància. Sense cap mena de malícia, possiblement sense ser-ne ni tan sols conscient, acabava d'explicar la diferència entre la perdurabilitat i el cant de sirena.

Vicki Anderson (1939-2023)

VICKI ANDERSON
(1939-2023)

El mateix James Brown va arribar a dir de Vicki Anderson que era la millor cantant amb qui mai havia treballat. Nascuda Myra Barnes, la texana va entrar a la banda de Brown el 1965 i va esdevenir-ne la corista principal fins al 1968, quan en va marxar. S'hi va reincorporar el 1969 i s'hi va estar tres anys més. Encara hi va tornar a entrar a finals dels 80. També va publicar diversos àlbums i senzills de soul pel seu compte –a destacar l'himne feminista "The Message from the Soul Sisters", de 1970-. Durant la dècada dels 60 es va casar amb Bobby Byrd, un dels fundadors dels Famous Flames del mateix Brown. Mare de la cantant Carleen Anderson, ha mort a l'edat de 83 anys.

Sweet Charles Sherrell (1943-2023)

SWEET CHARLES SHERRELL
(1943-2023)

Diu la llegenda que Sweet Charles Sherrell va rebre les seves primeres lliçons de guitarra de la mà de Curtis Mayfield a canvi de rentar-li el cotxe. I que això va passar quan ja s'havia començat a buscar la vida tocant la bateria als clubs de Nashville –d'on era originari- amb uns joves Jimi Hendrix i Billy Cox. Més tard va aprendre pel seu compte a tocar el baix, l'instrument que esdevindria el seu ofici i amb el qual gairebé es va inventar el funk.

Primer va entrar a la banda d'acompanyament d'Aretha Franklin, i posteriorment als J.B.'s de James Brown, amb qui va gravar àlbums com "Say It Loud – I'm Black and I'm Proud" (1969), "It's a Mother" (1969) o "Ain't It Funky" (1970). Obres que expliquen la transició del soul amb accent del Sud de la dècada dels 60 cap al funk més greixós dels anys posteriors, i que certifiquen el seu autor com un dels grans catalitzadors d'aquesta mutació.

Que Sherrell hi toqués el baix –és a dir, fos part essencial de la base rítmica- ve a dir que va jugar un paper més que decisiu en l'evolució de la música d'arrel afroamericana en un moment clau –se'l considera pioner de diverses tècniques de baix pròpies del funk-. Va deixar la banda de Brown durant la dècada dels 80, i va treballar amb altres gegants com Al Green. També va gravar i actuar com a solista. Ha traspassat a l'edat de 80 anys.

Melvin Parker (1944-2021)

MELVIN PARKER
(1944-2021)

El mateix James Brown va arribar a dir en una entrevista que Melvin Parker era el millor bateria amb qui mai havia pogut tocar. I certament, el germà petit del saxofonista Maceo Parker va esdevenir una peça essencial d'aquell engranatge de precisió que era la banda d'acompanyament de Brown, un mestre del ritme que va jugar un paper clau en una discografia que explica en bona part la transició del soul cap al funk durant la dècada dels 60. Parker va tocar en pistes tan definitives com "Out of Sight", "Papa's Got a Brand New Bag" o "I Got You (I Feel Good)".

Poc després de gravar-les va deixar el grup temporalment quan el va reclutar l'Oncle Sam i hi va tornar a finals d'aquella mateixa dècada, participant a les sessions de l'igualment totèmic "Sex Machine" (1970). En va tornar a marxar al cap de poc temps, seguint el seu germà quan aquest va decidir volar pel seu compte per fugir de l'estricte règim laboral que imposava Brown –qui arribava a aplicar penalitzacions econòmiques als seus músics per qualsevol errada a l'hora d'actuar, per mínima que fos-, i s'hi va reincorporar de forma esporàdica en anys posteriors. Ens ha deixat una llegenda del soul i del funk, i una institució de la música afroamericana.

Pee Wee Ellis (1941-2021)

PEE WEE ELLIS

(1941-2021)

Ha mort Pee Wee Ellis, saxofonista de llarg recorregut al costat de gegants com Van Morrison, Ali Farka Touré, George Benson o James Brown. És amb aquest últim amb qui més sovint se'l sol associar, havent arribat a coescriure plegats títols tan definitius com "Cold Sweat" o "Say It Loud - I'm Black and I'm Proud". Membre destacat dels JB Horns –la secció de vents del Padrí del Funk- al costat de Maceo Parker, un cop desfeta la seva vinculació amb Brown va participar en diversos projectes tant amb el propi Parker com amb la resta de la banda. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys.

Danny Ray (1935-2021)

Foto Michael Caulfield/WireImage.

DANNY RAY

(1935-2021)

La història de la música pop va plena de secundaris sense els quals no s'hauria pogut escriure cap dels més sonats capítols protagonitzats pels grans referents i estrelles. A Danny Ray se'l coneixia com el mestre de cerimònies dels concerts de James Brown, tasca que va dur a terme durant 45 anys. Era l'home que tapava el padrí del funk amb una capa quan aquest es deixava caure al terra després de donar-ho tot i més. També presentava les actuacions, animava l'ambient abans de la sortida de l'autor de "Sex Machine" i n'anunciava les seves entrades sempre estel·lars –qualsevol que hagi assistit a concerts de veterans de gèneres com el blues o el soul sap la importància que sol tenir-hi la figura del mestre de cerimònies-. També era un home de confiança per a Brown, el seu enllaç amb el backstage i el seu assistent en el més oportú dels sentits. Després de la mort del pioner del soul l'any 2006, Ray es va retirar a una llar d'ancians i esporàdicament va tornar a exercir com a mestre de cerimònies en determinats esdeveniments. Ha mort a l'edat de 85 anys.

10 anys sense James Brown

Deu anys fa avui que ens va deixar el padrí del soul i el funk. Una dècada sense James Brown, The Hardest Working Man in Show Business, l'autor d'incomptables peces essencials per a entendre l'evolució de la música afroamericana. Recordem-lo amb una nadala. "Santa Claus Go Straight to the Ghetto". Suor, sang i consciència de classe, la de qui reclama a Santa Claus que s'afanyi a repartir alegries entre aquells que més les necessiten. Poca broma.