Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris San Francisco. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris San Francisco. Mostrar tots els missatges

divendres, 15 de gener del 2021

La segona joventut d'Ace Of Cups

Ace Of Cups, amb més present que passat en ple segle XXI.

El d'Ace Of Cups és un d'aquells relats que haurien de seduir a qualsevol seguidor de nissagues com la de Sixto Rodriguez –ja saben, la història amb final feliç de l'artista maleït que un bon dia acaba obtenint tot aquell reconeixement que al seu moment se li havia negat-, amb la diferència que en aquest cas no hi ha cap documental àmpliament guardonat sinó una sèrie de discos que simplement han vingut a donar testimoni d'allò que durant tant de temps s'havia passat per alt. També hauria d'entusiasmar, és clar, a totes aquestes veus que –amb tota la raó del món- reclamen més presència femenina en un món tan masculinitzat com ha estat històricament el de la música pop, i que faran bé de preguntar-se si el ressò d'aquesta banda no hagués estat més ampli d'haver estat homes els seus components.

Ace Of Cups era una banda de noies formada a la calidoscòpica San Francisco de la dècada dels 60, contemporània de tòtems del rock àcid com Jefferson Airplane o Grateful Dead però sense el seu grau d'acceptació entre el gran públic. Durant dècades, l'única manera d'accedir a la seva música va ser a través de les comptadíssimes gravacions emmarcades en antologies psicodèliques, també d'un únic volum –"It's Bad for You But Buy It!" (2003)- que posava per primer cop sobre la taula la totalitat de la seva producció –bàsicament, demos i fragments de concerts-. Ara fa dos anys van materialitzar un disc de retorn que suposava a la pràctica el seu àlbum de debut, amb títol homònim i compost de material escrit durant la seva primera encarnació.

Ara presenten la seva primera col·lecció de cançons noves de trinca a "Sing Your Dreams" (2020), un segon disc llarg que potser tampoc les ajudarà a acabar de recuperar tot el temps perdut però les certifica per primer cop en mig segle com una banda amb més present que passat. El conjunt del repertori és irregular, però val la pena parar-se a escoltar talls com "Dressed in Black" o aquest cant feminista que és "Put a Woman in Charge". Hi col·laboren vells coneguts com Jackson Browne, Bob Weir (Grateful Dead) o Wavy Gravy. La qual cosa potser podrà servir per vendre millor el producte però en cap cas n'altera l'essència. Si una cosa posa de manifest aquesta segona joventut, és que Ace Of Cups saben defensar-se soles.

dilluns, 17 de juliol del 2017

"Love Is The Song We Sing - San Francisco Nuggets 1965-1970" (2007)


L'escena psicodèlica de San Francisco, explicada en quatre discos compactes, un total de 77 pistes i abundant material gràfic i informatiu. "Love Is the Song We Sing (San Francisco Nuggets 1965-1970)" és un llibre-disc editat per Rhino l'any 2017 que repassa a fons el que va passar a la ciutat californiana durant la segona meitat dels 60. Eren els dies en què gèneres com el rock, el folk o el jazz començaven a impregnar-se d'allò que s'acabaria anomenant psicodèlia. Un fenomen que alteraria per sempre més el rostre de la música i la cultura pop, i del qual Frisco va esdevenir epicentre a escala global.

El port de San Francisco era a mitjans dels 60 un dels principals punts de partida de les tropes nord-americanes destinades al Vietnam, i com a tal va concentrar un gran nombre d'opositors a la guerra que tenia lloc al país asiàtic. Tot plegat, sumat als corrents artístics subterranis que la Generació Beat havia sembrat al llarg de la dècada anterior, va generar a la ciutat el caldo de cultiu ideal perquè hi florís l'escena que es va desenvolupar al voltant de Haight-Ashbury.

A "Love Is the Song We Sing" hi figuren òbviament els noms més celebrats de la psicodèlia de la Bay Area, cas de Grateful Dead -incloses part de les gravacions que van arribar a fer quan encara es deien The Warlocks-, Jefferson Airplane, Santana, Janis Joplin, Moby Grape o Quicksilver Messenger Service, però també secundaris il·lustres i figures de culte com Count Five, The Mojo Men, Syndicate of Sound o The Chocolate Watchband. Sense deixar de banda, és clar, pioners tan reivindicables (i sovint tan poc reivindicats) com The Charlatans, The Great! Society -amb qui Grace Slick va enregistrar la primera versió de "Somebody to Love" abans d'unir-se a Jefferson Airplane- o Dino Valenti -autor d'un dels himnes de la generació de les flors, "Let's Get Together", que esdevindria un èxit a mans dels Youngbloods-.

Tot això es presentava en un luxós format de llibre amb tapa dura i farcit d'extenses notes informatives, tant sobre l'escena en qüestió i el seu moment històric com al voltant de cada una de les peces incloses. A destacar també l'abundància de material gràfic entre el qual figuren cartells i flyers de l'època, així com sucoses fotografies a pàgina sencera (i fins i tot a doble pàgina) de bona part de les bandes documentades. Una autèntica llaminadura per a melòmans i musicòlegs en general, i la banda sonora ideal per a commemorar aquests dies els 50 anys del Summer of Love.

dilluns, 9 de març del 2015

San Francisco (sense flors al cap)

Two Gallants.
"Ambdós som originaris de San Francisco i hem estat testimonis de totes aquestes coses que cap persona originària d'aquí qualificaria de millores. Pràcticament cada canvi fa que la ciutat sigui menys atractiva i que perdi identitat. No resulta atractiva per a ningú que vulgui ser ell mateix i no formar part del ramat. Però a mi encara m'agrada rebuscar en aquells racons de San Francisco que no han estat envaïts per la modernitat ni per Google, mirant de trobar aquelles coses que ja no existeixen". Adam Stephens, veu, guitarra i meitat de Two Gallants, en declaracions publicades aquest mes de març per Uncut. La gentrificació de San Francisco ha estat precisament un dels temes que han inspirat el darrer disc del duet californià, "We Are Undone" (2015, Ato/Pias). I, si m'ho permeten, em recorda a aquesta Barcelona també envaïda per la modernitat de cartró-pedra. Com a Stephens, a mi també m'agrada recórrer la ciutat a la recerca de racons que encara preservin aquella essència barcelonina que va a la baixa. I també els trobo, sí, però cada vegada que topo amb un d'ells sé que té els dies comptats. Que no trigarà a desaparèixer a mans d'inversors, especuladors, experts financers, gurús del disseny de temporada i polítics amb les butxaques molt amples. Facin una volta per aquest Poblenou que cada dia està més de moda, fixin-se com antigues joies de l'arquitectura industrial van deixant pas a la cristalleria del 22@ i m'ho expliquen.