Runnin' on Empty

Lookin' out at the road rushin' under my wheels

I don't know how to tell you all just how crazy this life feels

I look around for the friends that I used to turn to to pull me through

Lookin' into their eyes, I see them runnin' too

Runnin' on empty, runnin' blind

Runnin' into the sun, but I'm runnin' behind

(Jackson Browne)

C-17 en sentit nord, a l'altura de Vic, març de 2026.

The Road and the Sky

When we come to the place where the road and the sky collide

Throw me over the edge and let my spirit glide

They told me I was gonna have to work for a living

But all I want to do is ride

I don't care where we're going from here

Honey, you decide

(Jackson Browne)

Algun lloc entre Vic i Balenyà. Osona, octubre de 2024.

50 anys de "Desperado"

Havien debutat un any abans amb un àlbum homònim que els havia servit com a notable carta de presentació i els havia catapultat fins a l'avantguarda del country rock. En un context com aquell, el segon disc dels Eagles havia de ser el de la consolidació. I al seu moment només ho va ser a mitges, però el temps li acabaria donant la raó. En termes comercials no va funcionar tan bé com el seu predecessor –els dies de l'èxit massiu encara trigarien una mica a arribar-, però en termes artístics va suposar un gran pas endavant.

D'entrada, perquè s'hi va estrenar el binomi compositiu que formarien a partir d'aleshores Glenn Frey i Don Henley –Bernie Leadon i Randy Meisner també componien, però en menor mesura; en l'autoria d'algunes peces també hi va contribuir el seu bon amic Jackson Browne-. Però sobretot per la forma com el discurs de la banda va eixamplar horitzons sense desviar-se de les seves coordenades fundacionals. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Desperado" (1973), una obra que al seu dia va generar alguns dubtes però avui es contempla com un clàssic essencial.

Gravat novament a Londres amb Glyn Johns a la producció, es tracta d'un disc conceptual amb el vell Far West com a fil conductor. Tot i això, cada una de les seves cançons es pot entendre perfectament fora d'aquell context. Un àlbum que s'obre amb la majestuosa balada fronterera "Doolin-Dalton", inspirada en la banda d'outlaws del mateix nom, i on el dinàmic bluegrass de "Twenty-One" alterna amb el rock'n'roll elèctric d'"Out of Control" i els aires southern rock d'"Outlaw Man". A destacar també la crepuscular peça que titula el disc i la plàcida "Tequila Sunrise", dos dels pilars més absoluts de tot el repertori dels Eagles.

Jim Gordon (1945-2023)

JIM GORDON
(1945-2023)

La biografia de Jim Gordon és tan fascinant en el terreny musical com tràgica en el personal. Bateria de bateries, va tocar literalment amb tothom i el seu nom figura en incomptables obres capitals de la música del segle XX. Després va venir la davallada als inferns. La malaltia mental, un tabú aleshores i encara avui, que en el seu cas va culminar amb una condemna per haver mort la seva mare a sang freda durant un episodi d'esquizofrènia. Corria l'any 1984 quan va ingressar a presó –els fets havien passat l'exercici anterior-, on passaria la resta dels seus dies i on ha mort a l'edat de 77 anys.

La seva entrada a la crònica negra va ser també el final d'una carrera tan aclaparadora com inabastable, que enllaça la Wrecking Crew i els Beach Boys –va tocar a les sessions de "Pet Sounds" (1966) i "Smiley Smile" (1967), entre d'altres- amb Carly Simon –"No Secrets" (1972)-, els Byrds –va marcar el ritme d'aquell "Wasn't Born to Follow" inclòs a "The Notorious Byrd Brothers" (1968)- amb Jackson Browne –"The Pretender" (1968)-, Crosby, Stills & Nash –el debut homònim de 1969- amb Elliott Murphy –"Lost Generation" (1975)-, i Joan Baez –"Diamonds & Rust" (1975)- amb George Harrison –"All Things Must Pass" (1970)-, per citar-ne tan sols uns quants –la llista no s'acabaria mai, i és de les que fan caure de cul-.

Menció a part mereix la seva militància a Derek and The Dominos, aquell grup que va formar Eric Clapton amb excomponents de Delaney & Bonnie –entre ells el mateix Gordon, també Bobby Whitlock (veu i teclat) i Carl Radle (baix), augmentats a l'estudi per tot un Duane Allman (guitarra)-, i que fins a un cert punt era el seu primer projecte solista. Un combo de durada efímera que va facturar un dels artefactes més incontestables del rock dels 70, aquell "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) la peça titular del qual –coescrita per qui ens ocupa- no requereix cap més presentació. Que torni a sonar a la seva memòria. I que després soni tota la resta. Va passar el que va passar, sí, però el llegat de Jim Gordon és el que és.

David Lindley (1944-2023)

DAVID LINDLEY
(1944-2023)

Palau de la Música, Barcelona, 22 de març de 2006. Jackson Browne i David Lindley són a punt d'acabar l'últim concert d'una gira per l'Estat espanyol que els ha presentat a tots dos com a duet –fins aleshores, Lindley havia estat un dels col·laboradors més o menys habituals de Browne tant a l'estudi com a l'escenari-. Comencen la tanda de bisos amb "Stay", el clàssic de Maurice Williams & The Zodiacs, que enllaçaran amb "Love Is Strange", de Mickey & Sylvia. Totes dues peces són també habituals del repertori de Browne, i Lindley sol jugar-hi un paper crucial.

Aquesta nit no serà menys. Arribada la segona estrofa d'"Stay", un Lindley que tot just havia fet 62 anys el dia anterior comença a cantar-la amb aquell falset plusquamperfet tan seu, sense forçar la veu i encara amb tota la tendresa i la serenor d'un nen, malgrat les sis dècades vitals que suma a l'esquena. Tot plegat esdevé un dels moments més emocionants del concert –aquest fragment d'una actuació a Los Conciertos de Radio 3 és de pocs anys després i destil·la la mateixa màgia-, també la reafirmació de Lindley com aquell etern secundari que hauria merescut estar molt més sovint en un primer pla.

El multiinstrumentista s'havia donat a conèixer durant la segona meitat dels 60 a les files dels psicodèlics Kaleidoscope –els nord-americans-. Durant la dècada posterior va començar a acompanyar a Graham Nash, Linda Ronstadt, Warren Zevon, Ry Cooder i el mateix Browne, entre d'altres. Alguns li tornarien favors tot donant-li un cop de mà quan a partir dels 80 impulsés la seva pròpia trajectòria solista, que va alternar actuacions i enregistraments pel seu compte amb aquell refrescant projecte de mestissatge musical que va esdevenir El Rayo-X. Lindley ens ha deixat a l'edat de 78 anys. Una gran pèrdua per a un món on cada cop en queden menys com ell.

50 anys d'"Eagles"

Pot costar de creure a aquestes alçades, però el primer cop que Glyn Johns va veure els Eagles en directe, a finals de 1971 en el marc d'una residència en un club de Boulder, Colorado, no el van impressionar. David Geffen havia fitxat el grup mesos abans pel segell que acabava de fundar, Asylum, i per petició expressa dels músics estava provant de convèncer el productor i tècnic de so britànic –que venia de treballar amb noms de primer ordre com els Stones o els Who- perquè produís el seu primer disc. Aquella nit a Colorado va rebutjar l'oferta, deia que la banda encara no era prou madura, i van haver de passar algunes setmanes abans que la formació acabés convencent Johns durant una audició en un estudi de Los Angeles.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eagles" (1972), l'àlbum. El debut homònim d'una de les bandes més massives de tots els temps, també un dels referents més icònics i alhora discutits d'allò que es va anomenar country rock –icònics perquè van popularitzar el gènere com cap altre dels seus exponents, discutits perquè les mentalitats més puristes mai van digerir el seu èxit en termes comercials-. Glenn Frey, Don Henley, Bernie Leadon i Randy Meisner havien coincidit per primer cop justament durant la gravació d'un altre clàssic del country rock, l'àlbum homònim de Linda Ronstadt, publicat a principis d'aquell mateix any. Els dos primers ja formaven part de la banda d'acompanyament de la d'Arizona. Els dos últims hi van participar com a músics de sessió. Tots quatre van acabar formant un grup animats per la mateixa Ronstadt.

El que ningú s'esperava, era que aquell projecte a priori paral·lel acabaria esdevenint un dels noms capitals de la història del rock. Un cop convençut Johns, se'ls va emportar fins als Olympic Studios de Londres, on es va gestar el plàstic que ens ocupa. Sí, una obra essencial del country rock i tot un exponent del California Sound, es va gravar en ple mes de febrer de 1972 a la freda i plujosa Albion. Tant és. L'àlbum evoca des del minut zero aquelles carreteres infinites que tant poden endinsar-se en les profunditats del desert californià com banyar-se en la brisa estiuenca de la costa del Pacífic. Tres de les seves pistes, l'eterna "Take It Easy" –coescrita per Frey amb Jackson Browne, que al cap d'un any en va editar la seva pròpia versió-, la misteriosa "Witchy Woman" i la càlida "Peaceful Easy Feeling", són clàssics absoluts del repertori del grup –i de la música pop-. La resta del disc –amb peces tan destacables com "Chug All Night", "Most of Us Are Sad" o "Take the Devil"- es manté a l'alçada.

50 anys de "Linda Ronstadt"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim de Linda Ronstadt. El tercer elapé que la vocalista de Tucson, Arizona, signava amb el seu nom, i un treball que hauria merescut una sort millor en termes comercials. Un plàstic que s'obria amb una càlida lectura de "Rock Me on the Water", original de Jackson Browne –qui aquell mateix mes de gener de 1972 en publicava la seva pròpia versió al seu debut homònim-, i on figuraven oportunes revisions en clau contemporània de clàssics del country com "Crazy Arms" (Ray Price), "I Still Miss Someone" (Johnny Cash) o "I Fall to Pieces" (Patsy Cline).

Considerat com un exponent del primer country rock, "Linda Ronstadt", l'àlbum, destaca també per ser el primer treball on toquen tots els components de la formació original dels Eagles. Glenn Frey i Don Henley ja formaven part de la banda d'acompanyament de Ronstadt des d'abans de començar les sessions de gravació del disc, i Bernie Leadon i Randy Meisner van participar en aquelles mateixes sessions com a músics de sessió. No van arribar a coincidir tots quatre en cap de les deu pistes de l'àlbum, però un cop completat l'enregistrament –i animats en part per la pròpia Ronstadt- van formar el que esdevindria un dels grups més massius de la història del rock.

La segona joventut d'Ace Of Cups

Ace Of Cups, amb més present que passat en ple segle XXI.

El d'Ace Of Cups és un d'aquells relats que haurien de seduir a qualsevol seguidor de nissagues com la de Sixto Rodriguez –ja saben, la història amb final feliç de l'artista maleït que un bon dia acaba obtenint tot aquell reconeixement que al seu moment se li havia negat-, amb la diferència que en aquest cas no hi ha cap documental àmpliament guardonat sinó una sèrie de discos que simplement han vingut a donar testimoni d'allò que durant tant de temps s'havia passat per alt. També hauria d'entusiasmar, és clar, a totes aquestes veus que –amb tota la raó del món- reclamen més presència femenina en un món tan masculinitzat com ha estat històricament el de la música pop, i que faran bé de preguntar-se si el ressò d'aquesta banda no hagués estat més ampli d'haver estat homes els seus components.

Ace Of Cups era una banda de noies formada a la calidoscòpica San Francisco de la dècada dels 60, contemporània de tòtems del rock àcid com Jefferson Airplane o Grateful Dead però sense el seu grau d'acceptació entre el gran públic. Durant dècades, l'única manera d'accedir a la seva música va ser a través de les comptadíssimes gravacions emmarcades en antologies psicodèliques, també d'un únic volum –"It's Bad for You But Buy It!" (2003)- que posava per primer cop sobre la taula la totalitat de la seva producció –bàsicament, demos i fragments de concerts-. Ara fa dos anys van materialitzar un disc de retorn que suposava a la pràctica el seu àlbum de debut, amb títol homònim i compost de material escrit durant la seva primera encarnació.

Ara presenten la seva primera col·lecció de cançons noves de trinca a "Sing Your Dreams" (2020), un segon disc llarg que potser tampoc les ajudarà a acabar de recuperar tot el temps perdut però les certifica per primer cop en mig segle com una banda amb més present que passat. El conjunt del repertori és irregular, però val la pena parar-se a escoltar talls com "Dressed in Black" o aquest cant feminista que és "Put a Woman in Charge". Hi col·laboren vells coneguts com Jackson Browne, Bob Weir (Grateful Dead) o Wavy Gravy. La qual cosa potser podrà servir per vendre millor el producte però en cap cas n'altera l'essència. Si una cosa posa de manifest aquesta segona joventut, és que Ace Of Cups saben defensar-se soles.

Un merescut homenatge a Mose Allison

Mose Allison (1927-2016).

El seu catàleg va esdevenir durant dècades un dels grans nexes d'unió entre dos gèneres tan propers i alhora paral·lels com són el blues i el jazz. El seu nom no va ser mai prou reivindicat, però el seu repertori va ser celebrat i venerat per estudiosos d'ambdós estils i militants de moviments com el modernisme britànic de finals dels 50 i principis dels 60. A quatre anys de la seva mort, l'obra de Mose Allison és per fi objecte d'un merescut homenatge amb forma de disc de tribut.

Una quinzena de pistes enregistrades originalment pel nord-americà i reinterpretades ara per tota una galeria de noms il·lustres que van de Taj Mahal a Jackson Browne, de Chrissie Hynde a Peter Case, i de Bonnie Raitt a Frank Black. L'artefacte es titula "If You're Going to the City", i destaca en aquest sentit la versió de la peça titular que es marca Iggy Pop tot donant sortida a la seva vessant més jazzística.

Tampoc tenen desperdici les maneres com tot un Richard Thompson treu la pols a "Parchman Farm" –l'original de Bukka White que Allison pràcticament es va fer seu-, o la càlida lectura de "Monsters of the Id" que Elvis Costello signa a mitges amb Amy Allison, filla del propi homenatjat. En conjunt, un disc que convida a redescobrir un llegat tan monumental com inabastable, i una eclèctica selecció d'artistes que il·lustra l'abast transversal de l'obra d'Allison.