 |
| Lemmy, el bromista (1945-2015). |
De bromes i bufonades, de les bones i de les necessàries, se'n solen fer moltes a casa nostra en una data assenyalada com és la d'avui, 28 de desembre, dia dels Sants Innocents segons la litúrgia nadalenca. I de bromistes i de bufons, també dels bons i dels necessaris, en va plena igualment una altra litúrgia com és la del mateix rock'n'roll. Són les pròpies estrelles del rock, les icones i els portaveus generacionals (o no) que han vingut a dir-nos coses però sobretot a entretenir-nos –en el millor sentit- i a fer que les nostres vides siguin més divertides, menys ensopides i, en definitiva, molt més plàcides del que podrien ser sense la seva obra.
Lemmy era un d'aquests bromistes i bufons –com també ho són o ho han estat Bowie, Jagger, Richards, Dylan i tota la resta-. Sense obviar un llegat tan seriós com el seu –sobretot amb Motörhead però també sense- ni posar en dubte la transcendència de la seva figura, tothom qui vagi tenir la sort de coincidir amb ell –i un servidor es pot comptar entre els afortunats- el recordarà com una persona que d'entrada imposava respecte però un cop trencat el gel esdevenia tan proper com entranyable. I així era també a l'escenari, una autèntica bèstia de genuí rock'n'roll que sabia cuidar com calia a qui havia passat per caixa per escoltar-lo.
Per si amb tot això no n'hi hagués prou, va deixar aquest món un dia dels Sants Innocents, el 28 de desembre de 2015, avui fa set anys. "Playing for the high one / Dancing with the devil / Going with the flow / It's all a game to me", solia cantar a la mateixa "Ace of Spades", tota una declaració de principis. El bromista i el bufó que van a la seva, ànimes lliures que no encaixen als cànons dictats per cap establishment ni en tenen cap necessitat perquè han entès que no hi ha broma més absurda que les convencions socials. Lemmy era d'aquesta mena. La seva figura i la seva obra van marcar diverses generacions. La seva llegenda és eterna.
