Phil Campbell (1961-2026)

Ens ha deixat Phil Campbell, guitarrista de Motörhead de 1984 a 2015 (la mort de Lemmy). També el músic que més anys va militar a la banda, després del propi Lemmy. Va gravar obres com "Orgasmatron", "Rock'n'Roll", "1916" i tot el que vindria després. Per qüestions d'edat, vaig arribar a Motörhead quan ja s'havia consolidat la formació amb Phil Campbell a la guitarra i Mikkey Dee a la bateria. Amb tots els membres de l'alineació clàssica ja traspassats, impacta haver-se de fer a la idea que hem perdut un segon terç de la formació més longeva del grup. Només Mikkey Dee queda dempeus, i que duri. No oblidem tampoc el seu projecte més recent, Phil Campbell and The Bastard Sons.

Deu anys sense Lemmy

Lemmy tornarà a ser recordat tal com correspon.

Avui fa deu anys que va morir Lemmy Kilmister. Un cop molt dur i un bany de realitat, la pèrdua de qui a priori semblava etern, per molt que durant els dies anteriors ja haguessin sonat algunes alarmes referents al seu estat de salut. Ens deixava el cos i l'ànima de Motörhead, un dels rockers més autèntics, influents i entranyables que mai han caminat per aquest món –de quan l'autenticitat era una condició, i no... un hashtag.

Lemmy se'n va anar un mes i mig després d'haver-ho fet Phil Taylor, i dues setmanes abans que David Bowie. El seu traspàs, durant els últims batecs de 2015, va ser el preludi d'un 2016 en què la crònica pop va estar marcada per les baixes d'il·lustres veterans com Prince, Leonard Cohen o el mateix Bowie. Més banys de realitat, llei de vida que des d'aleshores ha esdevingut norma.

A Lemmy el recordo a l'escenari, per descomptat, però tampoc oblidaré mai la nit en què vam coincidir al Cat Club, el local que solia regentar Slim Jim Phantom dels Stray Cats al Sunset Strip de Los Angeles. Imposava veure'l entrar per la porta amb aquella gorra d'oficial de la Segona Guerra Mundial, però quan t'hi acostaves resultava ser un tio encantador, que no tenia cap problema a l'hora de compartir unes paraules amb tu.

El dia que va morir Lemmy vaig improvisar un sopar a casa amb dos amics. A la sobretaula vaig obrir una ampolla de Jack Daniel's Master Distiller que tenia guardada per ocasions especials, i ens la vam fotre sencera a la seva memòria. Eren altres temps, nosaltres érem deu anys més joves i els nostres organismes semblaven tenir corda de manera indefinida. Amb la mort de Lemmy vam entendre que en aquest món no hi ha res, ni ningú, que duri per sempre.

Vuit anys sense Lemmy

Lemmy durant la seva aparició a "The Young Ones".

Una de les bandes més genuïnes de la història del rock'n'roll, amb un dels frontmen més carismàtics de tots els temps, fent acte de presència en una de les sèries més refotudament brillants que mai s'han emès per televisió. Parlem, és clar, de l'aparició de Motörhead fent un playback amb el seu clàssic "Ace of Spades" en un episodi de "The Young Ones", concretament el que es va emetre el 8 de maig de 1984 pel segon canal de la BBC –a casa nostra, la sèrie va arribar anys més tard de la mà de TV3 i traduïda com "Els joves"-.

La formació que va sortir aquell dia per la televisió pública britànica no era la mateixa que havia gravat originalment la peça en qüestió, publicada el 1980 a l'àlbum del mateix títol. Encara hi havia el bateria Phil "Philthy Animal" Taylor –qui deixaria el grup al cap de poques setmanes-, però a les guitarres hi figuraven els recentment incorporats Phil Campbell i Michael "Würzel" Burston. Al capdavant, no cal dir-ho, l'irrepetible Lemmy Kilmister, a qui avui recordem amb motiu del vuitè aniversari de la seva mort. Poden visionar la seva aparició a "The Young Ones" a Youtube.

50 anys d'"Space Ritual"

Si mai han d'explicar-li vostès a algú què és el rock psicodèlic, n'haurien de tenir prou fent sonar qualsevol de les quatre cares de "The Space Ritual Alive in Liverpool and London", de Hawkwind. Un dels àlbums dobles en directe més monumentals i incontestables que es van arribar a publicar durant la dècada dels 70 –amb tota probabilitat l'era daurada d'aquest format-. També una de les millors portes d'entrada a la discografia de la banda britànica, que amb treballs com aquest va fer de pont entre l'era psicodèlica i la posterior revolució punk, va avançar per l'esquerra corrents com el rock progressiu o el heavy metal, i va posar algunes de les bases del so stoner.

Conegut popularment com "Space Ritual", el plàstic es va enregistrar durant els concerts que el conjunt va oferir els dies 22 i 30 de desembre de 1972 al Liverpool Stadium i al Brixton Sundown –actual Brixton Academy- de Londres, durant la gira d'un "Doremi Fasol Latido" (1972) que forma l'espina dorsal del repertori –a destacar també tres composicions fins aleshores inèdites: "Born to Go", "Upside Down" i "Orgone Accumulator"-. Amb Dave Brock al capdavant –i encara amb Lemmy Kilmister i el recentment desaparegut Nik Turner a bord-, els londinencs van documentar un dels directes més sòlids i expansius del seu temps, proclamant-se alhora com a màxims abanderats d'allò que es va anomenar space rock –el títol del disc no era gratuït en absolut-.

"Space Ritual" va veure la llum l'11 de maig de 1973, avui fa 50 anys. Mig segle després, Hawkwind segueixen en actiu, amb Brock com a únic component original però refermant-se encara com una de les entitats més lliures de l'univers rocker. Una banda que va a la seva i que pràcticament ha esdevingut un gènere en ella mateixa després d'haver fet petites totes les etiquetes anteriorment citades. Com a nova mostra el seu darrer llançament, un "The Future Never Waits" (2023) que va veure la llum fa tan sols un parell de setmanes i on els patrons jazzístics de l'onírica "They Are so Easily Distracted" conviuen amb viatges siderals tan fascinants com "Outside of Time" i amb el ganxo melòdic de "Trapped in this Modern Age" –quin títol més oportú, per cert-.

Set anys sense Lemmy

Lemmy, el bromista (1945-2015).

"And don't forget the Joker", deixava anar Lemmy Kilmister, com qui no volia la cosa, sempre que cantava l'últim vers del pont central d'"Ace of Spades", la peça que titula el quart àlbum de Motörhead –publicat la tardor de 1980- i un dels himnes per excel·lència del rock'n'roll de les passades quatre dècades i mitja –a aquestes alçades ja no té sentit debatre si és o deixa de ser punk rock, heavy metal, rock dur, speed metal o tot a la vegada-. El Joker, en referència a la figura que fa de comodí en diverses baralles de cartes i una paraula que en anglès pot tenir significats com bromista o bufó.

De bromes i bufonades, de les bones i de les necessàries, se'n solen fer moltes a casa nostra en una data assenyalada com és la d'avui, 28 de desembre, dia dels Sants Innocents segons la litúrgia nadalenca. I de bromistes i de bufons, també dels bons i dels necessaris, en va plena igualment una altra litúrgia com és la del mateix rock'n'roll. Són les pròpies estrelles del rock, les icones i els portaveus generacionals (o no) que han vingut a dir-nos coses però sobretot a entretenir-nos –en el millor sentit- i a fer que les nostres vides siguin més divertides, menys ensopides i, en definitiva, molt més plàcides del que podrien ser sense la seva obra.

Lemmy era un d'aquests bromistes i bufons –com també ho són o ho han estat Bowie, Jagger, Richards, Dylan i tota la resta-. Sense obviar un llegat tan seriós com el seu –sobretot amb Motörhead però també sense- ni posar en dubte la transcendència de la seva figura, tothom qui vagi tenir la sort de coincidir amb ell –i un servidor es pot comptar entre els afortunats- el recordarà com una persona que d'entrada imposava respecte però un cop trencat el gel esdevenia tan proper com entranyable. I així era també a l'escenari, una autèntica bèstia de genuí rock'n'roll que sabia cuidar com calia a qui havia passat per caixa per escoltar-lo.

Per si amb tot això no n'hi hagués prou, va deixar aquest món un dia dels Sants Innocents, el 28 de desembre de 2015, avui fa set anys. "Playing for the high one / Dancing with the devil / Going with the flow / It's all a game to me", solia cantar a la mateixa "Ace of Spades", tota una declaració de principis. El bromista i el bufó que van a la seva, ànimes lliures que no encaixen als cànons dictats per cap establishment ni en tenen cap necessitat perquè han entès que no hi ha broma més absurda que les convencions socials. Lemmy era d'aquesta mena. La seva figura i la seva obra van marcar diverses generacions. La seva llegenda és eterna.

Nik Turner (1940-2022)

NIK TURNER
(1940-2022)

Anys enrere vaig tenir un projecte musical que va caure pel seu propi pes. Però abans de caure em va proporcionar unes quantes alegries, i una d'elles va ser que una cançó composta i interpretada per mi mateix figurés en un recopilatori al costat de peces d'artistes als quals admirava i segueixo admirant. El disc en qüestió era "Track the Mammoth!" (2013), una sucosa selecció de perles subterrànies –emmarcades en corrents com l'antifolk o la psicodèlia- publicada per El Mamut Traçut. I un d'aquells artistes era Nik Turner.

El britànic havia estat a finals de la dècada dels 60 un dels pioners d'allò que es va anomenar space rock, també un actor destacat de l'òrbita contracultural de Ladbroke Grove, com a saxofonista, flautista i membre fundador dels essencials Hawkwind. El podem escoltar en àlbums com "In Search of Space" (1971) o "Space Ritual" (1974) –en aquest últim hi figurava també Lemmy Kilmister a pocs anys de formar Motörhead-, on va aportar refrescants aires jazzístics. Fora del grup per desavinences amb la resta de components, a partir de la dècada dels 80 va encapçalar projectes com Sphynx. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

Sis anys sense Lemmy

Lemmy Kilmister (1945-2015).

No oblidaré mai el dia que vaig veure un bust de Lemmy desfilant pels carrers del Poblenou barceloní, encapçalant la que probablement fos la primera processó laica mai celebrada a la capital catalana, en honor del vocalista, baixista i ànima absoluta de Motörhead. Va ser tal dia com avui de 2016, a iniciativa d'una colla de melòmans de base que volien retre homenatge a Lemmy a un any de la seva mort. Hi vaig assistir amb un amic, vam començar fent uns shots de Jack Daniel's a la memòria de l'homenatjat en un dels bars de la zona, i vam acabar fent el mateix en un altre local un cop va haver acabat la festa. Avui fa sis anys que ens va deixar l'entranyable i irrepetible Lemmy. Les restriccions sanitàries no permetran enguany cap processó en honor seu, però com no podria ser de cap altra manera el recordarem punxant la seva música amb el volum a l'onze i banyant-la amb un bon Tennessee Whiskey.

Cinc anys sense Lemmy

Lemmy Kilmister (1945-2015) - Foto Getty Images.

A pocs dies d'haver mort Lemmy Kilmister, un reconegut webzine musical tancava la paradeta per sempre més al·legant que sense el líder de Motörhead simplement ja no tenia sentit escriure sobre música. El dia que es va commemorar el primer aniversari d'aquell traspàs, diversos carrers del Poblenou barceloní eren testimonis d'una processó consagrada a una de les veus més definitives i reconeixibles de la història del rock'n'roll –un homenatge que des d'aleshores s'ha repetit cada 28 de desembre i que probablement també s'hauria celebrat enguany de no haver estat per la pandèmia-.

Són dos exemples escollits a l'atzar de l'impacte que ha tingut i segueix tenint la figura de Lemmy. L'ànima de Motörhead, l'outsider que no va encaixar a Hawkwind, el rocker que havia militat a l'òrbita mod i va avançar el punk per l'esquerra abans de ser venerat pels heavies. També aquell tipus d'aparença dura que no obstant podia arribar a ser encantador en el tracte directe. Avui es commemora el cinquè aniversari de la seva mort, que va tenir lloc durant els últims dies de 2015 i en certa manera va suposar el punt de partida d'aquell tràgic 2016 en què el món de la música va perdre figures de primer ordre com David Bowie, Prince, Leonard Cohen, Merle Haggard o Sharon Jones.

El recordarem punxant els seus discos amb el volum a l'onze i banyant-los amb Jack Daniel's, tal i com ha de ser.

Primer àlbum de Phil Campbell and The Bastard Sons

Phil Campbell, al centre, amb els seus Bastard Sons.

El que va començar com un satèl·lit de Motörhead ha acabat esdevenint una banda amb entitat pròpia, amb un present a reivindicar i un futur com a mínim prometedor. Phil Campbell & The Lazy Bastards és la formació impulsada per l'exguitarrista de Motörhead després que la mort de Lemmy Kilmister posés punt i final a la trajectòria del combo britànic. Al principi es van dedicar a mantenir viu el llegat de la banda mare des dels escenaris, però poc a poc van anar consolidant un repertori propi que ja s'havia pogut escoltar en diversos singles i ep's. Publiquen ara el seu primer àlbum, oportunament titulat "We're the Bastards" (2020, Nuclear Blast). Un exercici de rock'n'roll robust, atemporal i directe a la jugular, ideal per a cremar nits amb cervesa fresca i el volum a l'onze, que hauria de cridar l'atenció dels fans de Motörhead però també de bandes com Supersuckers, Nashville Pussy, el rock escandinau de finals dels 90, el hard rock més directe o el southern rock més monolític –atenció a "Desert Song"-. Benvinguts siguin.

Quatre anys sense Lemmy

La millor manera de recordar algú com Lemmy és servir-se un bon Jack Daniel's –o un bon bourbon- i deixar que la seva música soni a tot volum. Si a més es troben vostès a Barcelona aquesta nit, tinguin en compte que la ciutat li retrà homenatge un any més de la mà d'aquest singular i ja imprescindible esdeveniment que ha esdevingut Lemmyssyou. Una processó pels carrers de Poblenou en honor de qui va ser líder de Motörhead, seguida d'actuacions d'alguns dels alumnes més avantatjats del combo britànic a casa nostra. Més informació aquí.

1979 segons Motörhead

Clarke, Taylor i Kilmister: Motörhead.

Si 1980 va ser l'any en què Motörhead van lliurar la que sol contemplar-se com la seva obra magna, el totèmic "Ace of Spades", res del que van fer a partir d'aleshores es podria entendre sense tot allò que havien assolit al llarg de l'exercici anterior. 1979 havia estat l'any d'"Overkill" i "Bomber", dos plàstics produïts per tot un Jimmy Miller que es poden contemplar com els fonaments del so dels londinencs juntament amb el citat "Ace of Spades". Uns segon i tercer àlbum, respectivament, on Lemmy Kilmister, Philthy Animal Taylor i Fast Eddie Clarke havien arrodonit una fórmula inicial que pràcticament passava la mà per la cara del punk i deixava un testimoni que acabarien de recollir al cap de pocs anys les primeres bandes de thrash i speed metal. BMG recupera ara aquells dos treballs en una luxosa caixa explícitament titulada "1979", complementada amb dos concerts sencers enregistrats al llarg d'aquell mateix any i abundant documentació de l'època. Que quatre dècades més tard no quedi entre nosaltres cap dels tres protagonistes d'aquell frenètic exercici és simplement devastador.

Tres anys sense Lemmy

Lemmy Kilmister (1945-2015).

Alguns encara no hem estat capaços d'assimilar el cop que va suposar la mort de Lemmy, tal dia com avui de fa tres anys. Un adéu que va marcar el final d'una de les bandes més imprescindibles i incontestables de la història del rock'n'roll -Motörhead, per descomptat- i ens va deixar orfes d'una de les figures més admirades, respectades i estimades d'aquest negoci. Barcelona li retrà homenatge aquesta mateixa tarda i per tercer any consecutiu amb Lemmyssyou, una processó consagrada a l'autor d'"Ace of Spades" que una vegada més es complementarà amb un concert a la seva memòria. Més informació aquí.

Dos anys sense Lemmy

Dos anys sense Lemmy bé es mereixen un brindis a la seva memòria. Que soni la música i que el Jack Daniel's faci la resta.

Quan Lemmy va desfilar per Barcelona

LEMMYSSYOU '16

Poblenou, Barcelona

28 de desembre de 2016

Era una imatge inèdita a Barcelona. La d'una processó consagrada a una icona del rock'n'roll. Lemmy Kilmister, ànima i pilar fundacional de Motörhead, ens deixava el 28 de desembre de 2015 i tot just un any després rebia aquest sentit homenatge als carrers de Poblenou. Una iniciativa popular, impulsada per melòmans de base i seguida per diversos centenars d'incondicionals del músic britànic. La comitiva va sortir de la sala Rocksound del carrer dels Almogàvers, i va seguir els traçats dels carrers de Pamplona, Pujades i Roc Boronat fins a les portes de la sala Bóveda, on una desena de motocicletes Harley-Davidson van fer sonar els seus motors en memòria de l'homenatjat. Un cop dins la sala, la festa va continuar amb un concert del grup de versions Motörhits. Emotiu homenatge i emotiva postal, la de Lemmy desfilant al seu aire per la Ciutat Comtal.

Un any sense Lemmy

Un any sense Lemmy bé es mereix un Jack Daniel's a la seva memòria, i que la música soni ben alta.

Envelliment sobtat

AC/DC durant la seva penúltima gira: sis anys després
tan sols Angus Young es manté a bord.

Mesos enrere, quan Lemmy i David Bowie van abandonar aquest món amb un parell de setmanes de diferència l'un de l'altre, vaig publicar una reflexió al voltant del cop que suposa constatar allò que no per sabut fa menys mal: que aquells ídols que ens han acompanyat al llarg de tota la vida són tan de carn i ossos -i en consqüència mortals- com nosaltres mateixos, i que la nostra pròpia joventut queda de cop i volta enterrada sota una pila d'anys -els que marca el nostre document d'identitat, ni més ni menys- cada vegada que un d'ells ens diu adéu. I el mateix passa, m'atreviria a dir, cada vegada que una banda d'aquelles que sempre hi han estat deixa d'existir. Bandes com AC/DC, que després de perdre pel camí, en un temps gairebé rècord i per motius d'allò més diversos a Malcolm Young, Phil Rudd i Brian Johnson, es queden ara sense Cliff Williams. El baixista, únic membre de la formació clàssica que es mantenia a bord juntament amb l'aparentment incombustible Angus Young, diu que abandona la nau (des)motivat precisament per tal acumulació de baixes en poc més de dos anys. Arribat aquest punt, i reconeixent que la incorporació d'Axl Rose a les tasques vocals ha donat resultats molt més satisfactoris del que feia preveure el sentit comú, crec que el millor que podria fer a aquestes alçades el jove dels Young és abaixar la persiana. I això no implica en absolut tirar la tovallola, sinó acceptar que tot té un final i tancar amb tota la dignitat del món quatre inqüestionables dècades de rock'n'roll incondicional. Evidentment farà el que vulgui -hi té tot el dret-, però faci el que faci el final és inevitable perquè AC/DC no tornaran a ser mai més la mateixa banda que diverses generacions han conegut i adoptat com a referent més enllà de l'àmbit estrictament musical. I això em torna al principi de tot, a aquella immortalitat que s'esvaeix i a la sensació d'envelliment sobtat que produeix sobreviure a quelcom que t'ha acompanyat tota la vida. Que sempre ens quedaran els Stones? Doncs molt em temo que a curt termini sí, però sempre més aviat no.

Un bourbon per Lemmy

Avui hauria d'haver estat el dia. Avui Motörhead haurien d'haver actuat a Barcelona en el marc d'una gira que commemorava el seu quarantè aniversari i presentant el seu vint-i-dosè disc d'estudi, el més que solvent "Black Magic" (2015). Potser hagués estat l'última oportunitat de veure'ls per aquestes terres, potser ni tan sols haguessin presentat el mateix estat de forma d'anteriors visites, però és que fa menys de dos mesos era impensable que el concert d'avui pogués no tenir lloc, que Lemmy ja formaria part d'una història que ell mateix havia ajudat a construir. Doncs no, avui no hi haurà concert. Però sonarà la música, ja ho crec que sí, que per això és eterna. Sonaran "Ace of Spades", "No Class" i "Stay Clean" a tota castanya i caurà un bourbon a la seva memòria.

Un mural a Los Angeles

Foto Mark Ralston.

L'artista urbà Jules Muck ha realitzat aquest mural a l'exterior de la botiga d'instruments musicals Time Warp, situada a la cruïlla d'Ocean View Ave i Venice Boulevard, a Los Angeles. Bowie i Lemmy, celebrats des del paisatge urbà d'una ciutat que té el rock'n'roll i la cultura pop entre les seves raons de ser. I un d'aquells símptomes de normalitat rarament observats en aquestes latituds nostres, on el concepte art urbà sol topar frontalment amb els interessos mai del tot definits d'aquell lobby anomenat veïns -i on, desenganyem-nos, la mort de Lemmy amb prou feina va obtenir ressò en determinats mitjans de comunicació públics-.

Immortalitat

Bowie, Pop i Reed: Immortals - Foto Mick Rock.

Diuen que t'has fet gran quan els teus músics o futbolistes preferits són més joves que tu. Tenint en compte que no m'agrada el futbol i que alguns dels meus músics preferits havien mort abans de néixer jo, és possible que encara no m'hagi fet gran ni me n'arribi a fer mai. Però tornant al principi i donant per bona la hipòtesi de torn, podríem afirmar per la mateixa regla de tres que fer-se vell equival a ser testimoni de la mort dels teus ídols, de tots aquells herois que sempre t'han acompanyat tant des de la distància com en la intimitat i que per alguna raó et semblaven eterns. I si això és així, de gran no sé si me n'arribaré a fer, però de vell en sóc una mica més cada dia. Hi he pensat molt al llarg de les últimes hores, tot recordant que a pocs mesos de la mort de B.B. King ens han deixat Lemmy i David Bowie amb tan sols dues setmanes de diferència. BB. King, Lemmy i David Bowie. Definitivament, a aquestes alçades i si has viscut més de trenta anys et fas vell de cop el dia en què un d'ells deixa de ser-hi. El dia en què la mort reclama a qui fins aleshores semblava immortal i se l'endú sense més dilació.

Una de les primeres imatges que recordo haver vist de David Bowie és la icònica fotografia que Mick Rock li va fer en companyia de Lou Reed i Iggy Pop. Instantània definitiva de la cara més oculta del glam, la captura mostra tres genis enfilant els capítols més intensos de les seves respectives trajectòries, però sobretot tres rostres i tres personalitats a punt d'alterar la història social i cultural del segle XX. La fotografia té més de quatre dècades però no ha perdut ni un gram de la seva força ni del seu potencial d'impacte, com tampoc l'han perdut les respectives obres dels fotografiats. I contemplant-la, ja fos dècades enrere o aquest mateix matí, un no pot evitar pensar en aquells tres com a criatures d'un altre planeta. Divinitats de carn i ossos, predestinades a no perdre mai la vitalitat insultant amb què un dia van saludar la càmera de Rock, i encara menys a abandonar aquest món com qualsevol altre mortal. Però miro la fotografia ara mateix i m'adono que de tots tres només en queda un de viu. Un Iggy Pop que encara avui es mostra immortal en cada aparició pública -tot i que de vegades s'arrossegui més del que salta-, però que tard o d'hora serà també reclamat per la dama de negre -com ho serem tots, faltaria més-.

A Reed i a Pop els he arribat a veure en directe en diverses ocasions. A Bowie no el vaig veure mai, però sí que vaig estar a punt de fer-ho en el marc de la que acabaria esdevenint la seva última gira, l'estiu de 2004. El Duc Blanc estava programat com a cap de cartell d'un festival al qual vaig assistir, tot i que a l'últim moment va caure de la programació -al seu lloc, casualitat, hi va actuar Lou Reed-. Un problema cardíac a l'acabar un concert va motivar la suspensió de la resta de la gira, i des d'aleshores les seves aparicions públiques serien més que limitades. Que Bowie patís un problema de salut no suposava cap escàndol, també Dylan havia passat anys abans pel quiròfan sense que la cosa anés a més, Neil Young havia suspès concerts per culpa d'un tall al dit i de les enfilades de Keith Richards a palmeres i estanteries més val no parlar-ne. Però que el problema fos prou greu com per allunyar-lo dels escenaris de forma indefinida resultava poc menys que impensable. Perquè, amb bona o mala salut, Bowie pertanyia a una generació de músics tan definitius com intocables. Perquè a molts ens semblava etern tot i saber que a tothom li acaba arribant l'hora. I és probablement per això que costa tant ja no d'acceptar, sinó de fer-se'n a la idea, que un món sense Bowie ni Lemmy -ni King, ni Reed, ni Pete Seeger, ni Paco de Lucía- no tan sols és possible sinó que ha vingut per a quedar-se.

Lemmy Kilmister (1945-2015)

LEMMY KILMISTER

(1945-2015)

Es recorda el 3 de febrer de 1959 -data del tràgic accident d'aviació que es va endur Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper- com el dia en què va morir la música. Doncs bé, el 28 de desembre de 2015 podria ser perfectament recordat com el dia en què va morir el rock'n'roll. D'acord, ni amb Buddy Holly va morir la música ni amb Lemmy Kilmister ha mort el rock'n'roll, però si una cosa i l'altra s'han mantingut vives és, en petita o gran mesura, per les aportacions de gent com qui ens ocupa. I l'aportació de Lemmy tant al rock'n'roll com a la pròpia música és tan gran que ni sabria per on començar. Pels seus inicis amb els Rockin' Vickers i Sam Gopal? Per la seva condició d'outsider en una banda, Hawkwind, que paradoxalment tenia un dels discursos més outsiders del moment? Per uns Motörhead amb els quals va avançar el punk per la dreta i va deixar en poquíssima cosa gèneres sencers de la família metal fins i tot abans de ser inventats? O per la seva persona, icona ètica i estètica del rock'n'roll entès com a estil de vida?

Personalment, sóc incapaç de recordar la primera vegada que vaig escoltar Motörhead. És com si sempre hi hagin estat. Com si un dia com avui no pogués haver arribat mai. Com si Lemmy i el seu baix es trobessin predestinats a encarnar fins al final dels temps uns valors que no s'entendrien sense ell. El que sí que recordo és un pòster que durant molts anys va decorar una de les parets del meu dormitori. Un pòster de Motörhead on se'l veia a ell en primer pla. També recordo una Fira del Disc a Girona, on vaig adquirir en vinil un raríssim ep en directe gravat per la formació clàssica de la banda. Va ser la primera referència que vaig tenir del grup, seguida d'una còpia en vinil d'"Ace of Spades" (1980) i un bootleg en cassette que encara conservo. Per veure'ls en directe m'hauria d'esperar una mica més, concretament fins a la tardor de 2003, quan la formació més longeva de Motörhead -la que completaven Phil Campbell a la guitarra i Mikkey Dee a la bateria- va visitar per enèssima vegada una sala Zeleste ja reconvertida en Razzmatazz.

Poc em podia imaginar aleshores que un dia arribaria a coincidir personalment amb Lemmy. La trobada va tenir lloc la primavera de 2007 al Cat Club, el local que regentava Slim Jim Phantom (Stray Cats) a Sunset Strip i on tots dos van donar forma a Lemmy, Slim Jim & Danny B, probablement el trio de rockabilly més entranyable del que portem de segle. La seva aparició va ser tan estel·lar com es podia esperar d'ell i de prop imposava tant o més que en aquell vell pòster, però un cop t'hi acostaves et trobaves un tipus proper, amable i disposat a fotografiar-se amb qualsevol que li ho demanés. Una llegenda de ple dret fent gala d'una humilitat que ja voldrien moltes de les estrelles de tercera que contemplen el món com qui s'ha inventat la sopa d'all. I avui el món es desperta sense ell. I la realitat costa d'acceptar, perquè un món sense Motörhead és definitivament un món pitjor. Penso ara mateix en el concert que la banda tenia previst oferir el proper 4 de febrer a Barcelona, que es presentava pràcticament com una última ocasió de veure'ls per aquestes terres. Penso també en un parell d'entrevistes recents on Lemmy es mostrava en plena forma. I penso sobretot que avui és un dia trist, però la millor manera d'afrontar-lo és precisament celebrant la vida tal i com Lemmy ho va fer durant 70 intensos anys. Que aquest Jack Daniel's vagi per ell, sigui on sigui. Que "Ace of Spades" soni ben fort. I que es fotin els veïns.