50 anys de "Desire"

Es commemora avui mig segle de la publicació de "Desire" (1976), un dels discos més atípics de Bob Dylan, i justament per aquest motiu una de les obres més paradigmàtiques del seu cànon, si és que una cosa i l'altra tenen sentit. L'àlbum de "Hurricane", "Oh, Sister" i "One More Cup of Coffee". Del violí d'Scarlet Rivera, el baix de Rob Stoner i els cors d'Emmylou Harris. El so de la Rolling Thunder Revue, capturat a l'estudi i encastat a la base d'allò que esdevindria el folk rock (fins i tot el folk punk) en dècades posteriors. Torno a punxar-lo, torno a contemplar-ne la caràtula, i em sembla sobrenatural que l'home que hi surt fotografiat sigui el mateix a qui vaig poder veure setmanes enrere presentant "Rough and Rowdy Ways" com qui encara no n'ha tingut prou. Com qui encara no ha dit tot allò que havia vingut a dir. Com qui encara té temps de fer un altre cafè. Que en siguin dos, sisplau.

Guitarra, baix i bateria - Programa 335

Bob Dylan.

Aquesta setmana m'acomiado de Guitarra, baix i bateria. Han estat set temporades durant les quals m'ho he passat molt bé parlant de música amb molt bona companyia, la de Ricky Gil, la de Laura Peña i la de tot l'equip de Ràdio Silenci. He triat per acomiadar-me una selecció de cançons amb Bob Dylan com a fil conductor –d'Scarlet Rivera a This Frontier Needs Heroes i de Cruzados als Long Ryders, passant òbviament pel mateix Dylan-. Al programa també hi sonen The Who, Mossén Bramit Morera i Els Morts, i Free. Moltes gràcies per tot, de debò que ha estat un plaer. Disponible en podcast.

Scarlet Rivera i Bradley Lauretti canten Dylan

SCARLET RIVERA & BRADLEY LAURETTI

Velvet Room, Barcelona

7 de juny de 2023

Ha plogut molt des que Scarlet Rivera i el seu violí van esdevenir part essencial del discurs sonor de Bob Dylan durant un dels capítols més fascinants de la seva trajectòria, la Rolling Thunder Revue i la gravació del canònic "Desire" (1976). Des d'aleshores ha consolidat la de Chicago una carrera a títol personal que l'ha portat a explorar diversos gèneres d'arrel i a deixar-hi empremta. Però no ha perdut mai de vista aquella trobada fortuïta als carrers de Nova York que, si no li va canviar la vida, com a mínim va acabar d'encarrilar el seu periple pel món de la música.

Rivera va debutar la nit passada als escenaris barcelonins al costat de Bradley Lauretti, cantautor nord-americà establert a la Ciutat Comtal amb qui està fent aquests dies una gira centrada en el repertori de Dylan. I fins aquí l'obvietat, perquè si algú es pensa que la violinista es dedica a interpretar nit rere nit les peces que ella mateixa va gravar al costat del de Duluth, va molt equivocat. De "Desire" només va caure una climàtica "One More Cup of Coffee". I les finals "Blowin' in the Wind" i "Knockin' on Heaven's Door", tan capitals avui com quan Rivera les interpretava en directe amb el seu autor, admeten pocs judicis a aquestes alçades.

En tot cas, el gran encert d'una actuació com la d'ahir va ser capbussar-se en el catàleg menys evident de Dylan –el que comença a finals dels 70 i entra de ple als encara discutits 80-. Va ser molt emocionant escoltar-la fent "Señor (Tales of Yankee Power)", "Dark Eyes", "Man in the Long Black Coat" i "Not Dark Yet". També cantar una peça pròpia, "Lady Liberty", del seu àlbum més recent –"All of Me" (2020)-. El mateix Lauretti havia fet prèviament les funcions d'il·lustre teloner tot alternant composicions de Dylan –aquell "You Ain't Goin' Nowhere"- amb cites al seu propi projecte, This Frontier Needs Heroes –la preciosa "South Dakota", amb ressons del Neil Young més reposat-.

James Houlahan

Poesia, misteri i tradició.

Vaig descobrir James Houlahan a la banda sonora de "Little Pink House" (2017), la pel·lícula de Courtney Balaker sobre aquella comunitat de veïns que es va enfrontar a la mateixa Pfizer per defensar el seu barri d'un projecte urbanístic que els en volia expulsar. Hi participava amb dues cançons una de les quals, la dylaniana "Going Home (for Thanksgiving"), em va motivar a prendre nota del seu nom i a explorar la seva producció discogràfica. El que hi he trobat és un autèntic tresor.

Establert actualment a Los Angeles, Houlahan és originari de l'estat de Massachusetts i va militar en diverses bandes de l'àrea de Boston abans de consolidar un projecte propi que beu del folk i el so Americana a la manera de Dylan, The Band i companyia. Les seves cançons conjuguen la poesia urbana amb els misteris ancestrals de la tradició. Al seu darrer disc, "Ordinary Eye" (2020), hi participa tota una Scarlet Rivera al violí. I pistes com "Tomorrow's Had Enough of Me" bé remeten a la unió d'aquesta última amb vostès ja saben qui.

Disponible a Bandcamp.