 |
| Jimmie Rodgers (1897-1933), considerat com el 'pare del country modern'. |
Nou capítols dedicats a repassar la història de la música country en plena era daurada de les sèries televisives. I un projecte ambiciós que, malgrat el rigor i l'allau de veus autoritzades, s'acaba quedant a mitges en termes globals. "Country Music" és l'aproximació de Ken Burns a un gènere centenari que no tan sols ha retratat i definit un país sencer, sinó que fins i tot l'ha arribat a explicar.
El country. Aquella música que va néixer en algun lloc del Sud dels Estats Units del matrimoni entre el violí anglosaxó i el banjo africà, i que posteriorment s'aniria enriquint amb la incorporació d'accents com la polka alemanya o l'herència hispana de l'estat de Texas –en altres paraules, un gènere musical que s'ha construït i es segueix construint de forma paral·lela al país i les gents als quals retrata, defineix i fins i tot explica des de fa cosa d'un segle-. O simplement
"tres acords i la veritat", tal i com va apuntar al seu dia el prolífic compositor
Harlan Howard.
Una definició més o menys acadèmica i una altra de més abstracta i passional, que queden perfectament exposades i justificades al llarg dels nou capítols de
"Country Music" (2019). Una minisèrie televisiva de títol tan oportú com poc original, on el realitzador
Ken Burns –reconegut per les seves produccions catòdiques al voltant del jazz o la Guerra del Vietnam- planteja una aproximació cronològica a una etiqueta sonora que engloba tants o més estils que el rock, i que enllaça els
medicine shows de principis del segle passat amb les mastodòntiques escenografies de
Garth Brooks.
Una empresa sens dubte ambiciosa per la qual s'ha servit Burns d'un ampli catàleg de gravacions històriques i imatges d'arxiu, així com de testimonis que abracen diferents èpoques i vessants del negoci de la música country, entre els quals no hi falten gegants com
Willie Nelson,
Marty Stuart,
Rodney Crowell,
Dolly Parton,
Loretta Lynn,
Hank Williams Jr.,
Rosanne Cash,
Dwight Yoakam,
Emmylou Harris,
Kris Kristofferson, el desaparegut
Merle Haggard o el mateix Brooks. I un conjunt digne de ser visionat (i escoltat) amb temps i atenció, si bé el seu resultat es podria qualificar com a desigual en termes globals: no hi sobra absolutament res, però hi falten coses.
OPORTUNITAT DESAPROFITADA
I això que tot plegat comença amb molt bon peu. Amb un primer capítol que explica la gènesi del que en un primer moment s'anomenaria música hillbilly de la mà de pioners com
Fiddlin' John Carson o
Eck Robertson –també de caçatalents com
Ralph Peer, que va situar disqueres com Okeh o Victor a l'avantguarda d'aquell nou gènere musical-, i culmina al moment en què
Jimmie Rodgers i la
Carter Family n'acabaren d'establir unes línies mestres encara vàlides a data d'avui. També són lloables les aproximacions a derivats com el bluegrass, el
western swing o fins i tot el rockabilly, així com a figures tan capitals com les de
Hank Williams,
Bill Monroe,
Patsy Cline o
Johnny Cash.
El problema és que, a mida que avança la cronologia i el country es va diversificant en un nombre creixent de variants i subgèneres, Burns sembla no acabar de trobar cap ruta que acabi d'abastar tot allò que aquest ha arribat a donar de si. Sorprèn, per exemple, que no es faci cap menció al
Bakersfield Sound, que el country rock s'abordi pràcticament de passada –si bé hi són ben representats
Gram Parsons i la
Nitty Gritty Dirt Band- i, sobretot, que la sèrie no arribi més enllà de l'any 1996. Cosa que exclou tot un ventall de discursos que van del country pop de Shania Twain a allò que es va anomenar country alternatiu, i que d'alguna manera suposa una oportunitat desaprofitada d'explicar en tota la seva magnitud un gènere musical que probablement requereixi més de nou capítols.
Nota: Aquest article no s'ha escrit en base a la versió 'íntegra' de la sèrie 'Country Music' (16 hores de durada en total), sinó de la versió 'retallada' per la BBC i emesa a l'Estat espanyol a través de plataformes com la BBC (nou capítols de 52 minuts de durada en total).
