Simeon Coxe (1938-2020)

Coxe a la sala Almo2bar de Barcelona, 11 de novembre de 2014.

SIMEON COXE

(1938-2020)

Van sorgir de les profunditats més subterrànies de Nova York en plena era psicodèlica. Van treure l'electrònica dels cercles acadèmics i la van transportar fins a peu de carrer, deixant enrere les formes més lliures, àcides i experimentals del rock per a definir un discurs tan novedós com únic en la seva espècie. Pel camí van posar les bases de gèneres i corrents que van del krautrock al trip hop passant pel pop sintètic. Parlar de Silver Apples i dels dos discos que van facturar durant la seva primera etapa –"Silver Apples" (1968) i "Contact" (1969)- és referir-se a l'embrió de la música electrònica tal i com aquesta s'ha conegut i desenvolupat durant les passades cinc dècades, ni més ni menys.

Al capdavant del duet s'hi trobava Simeon Coxe, vocalista i multiinstrumentista que va arribar a desenvolupar el seu propi sintetitzador, el Simeon. Completava la formació el bateria Danny Taylor, base rítmica i contrapunt orgànic d'un combo que va trencar esquemes, desafiar convencions i explorar abans que ningú alguns dels camins més transitats a posteriori en el marc del relat pop. Es van separar després d'una demanda de Pan Am Airways arran de la carpeta del seu segon disc –a la caràtula s'hi podia veure el duet a la cabina d'un avió de l'aerolínia, a la contracoberta apareixien les restes d'un accident aeri-. No tornarien a tocar plegats –fins i tot es perdria temporalment la pista de Taylor- fins a la dècada dels 90, quan un renovat interès per part dels estudiosos de l'electrònica va motivar una operació retorn a priori improbable.

Des de la mort de Taylor l'any 2005, Coxe s'havia encarregat en solitari de mantenir viu el nom de la formació. A casa nostra l'havíem pogut veure en directe en sales de dimensions tan raonables com les de la 2 d'Apolo (2008) o Almo2bar (2014). Allunyat per vocació de circuits com els de la nostàlgia o els grans festivals, Coxe es mantenia ferm a aquella vocació subterrània i exploradora que havia determinat la gènesi del duet durant la segona meitat dels 60. Que compartís escenaris durant les seves visites a Barcelona amb criatures tan indomables del sotabosc autòcton com Les Aus o Pacosan il·lustra fins a quin punt seguia mirant encara molt més enllà que una part substancial que bona part dels seus deixebles més celebrats. El seu últim disc, el notable "Clinging to a Dream", data de 2016. Coxe ens ha deixat aquesta setmana a l'edat de 82 anys.