Van Halen goes Star Wars

El 'jawa' tocant la la guitarra d'Eddie Van Halen.

El talent d'Eddie Van Halen a les sis cordes no era d'aquest món. Així ho devia entendre l'animador Thomas J Yagodinski mentre desenvolupava aquest simpàtic vídeo d'homenatge al genial guitarrista. Un jawa, una de les criatures més enigmàtiques que va desenvolupar George Lucas per a l'unirvers Star Wars, interpretant "Eruption", un dels temes més emblemàtics del catàleg de Van Halen i un dels solos de guitarra més celebrats de la història del rock. El vídeo ha estat generat en stop-motion, i fins i tot compta amb una presentació on el jawa explica les virtuts del guitarrista i com va arribar a localitzar el seu icònic instrument –en jawanès, òbviament-. Poden visionar-lo a Youtube.

David Prowse (1935-2020)

DAVID PROWSE

(1935-2020)

No li vam veure mai la cara ni vam arribar a escoltar la seva veu, però gràcies a ell vam passar algunes de les millors estones cinèfiles de les nostres vides. El britànic David Prowse va ser el Darth Vader original. Ell va encarnar al malvat més icònic de la seva generació (com a mínim) a les tres pel·lícules que conformen la trilogia original d'Star Wars. Ell va lluir la indumentària de Vader, però a l'últim moment George Lucas va decidir doblar el personatge amb la veu d'un altre actor. També es va prescindir d'ell en la icònica escena de "Return of the Jedi" (1983) on es revela el rostre del patriarca Skywalker. La història de Prowse, que prèviament havia actuat en pel·lícules com la versió original de "Casino Royale" (1967), "A Clockwork Orange" (1971) o "Frankenstein and the Monster from Hell" (1974), es pot contemplar com un dels paradigmes de la cara menys amable de la indústria de l'entreteniment. Ens ha deixat a l'edat de 85 anys.

Carrie Fisher (1956-2016)

CARRIE FISHER

(1956-2016)

Una de les grans diferències entre les pel·lícules clàssiques d'Star Wars i les posteriors preqüeles, és que a les tres pel·lícules originals hi havia bons actors i a les preqüeles no (salvant alguna excepció, si volen). Carrie Fisher n'era un bon exemple, i la seva mort és un altre cop dur en un any que en va ple.

Una història d'Star Wars

No em puc considerar un fan fatal d'Star Wars, però sí que me'n considero un seguidor. Sóc incapaç d'enumerar tots i cada un dels planetes que conformen la galàxia de torn i no controlo fins l'últim detall de l'arbre genealògic del llinatge Skywalker, però vaig créixer amb la trilogia clàssica i des d'aleshores he seguit amb expectació l'estrena de cada nou capítol. Dels episodis I, II i III prefereixo no parlar-ne, i de l'episodi VII diré que em va semblar molt més que digne si bé en alguns moments podria passar per un remake de l'episodi IV. Dies enrere vaig anar a veure "Rogue One" (2016), i aquí sí que em trec el barret. Insisteixo, no em puc considerar un fan fatal d'Star Wars i sóc incapaç de parlar-ne amb la mateixa propietat amb què ho faria qui s'hagi molestat en aprendre a parlar ewok o wookie, però la cinta que ha dirigit Gareth Edwards em sembla una de les millors de la nissaga galàctica -fins i tot la situaria per sobre de "Return of the Jedi" (1983)-. I no pas per la tan publicitada aparició de Darth Vader, que també, sinó perquè els seus personatges tenen cap i peus -aquí no hi trobem Jar Jar Binks ni similars- i els seus efectes especials estan al servei d'un guió tan coherent com imprevisible -tot un mèrit això últim, venint d'on veníem-. Però sobretot per una escena final que hauria de perdurar durant molt de temps en la memòria col·lectiva dels fans (fatals o no) d'Star Wars. Una de les millors escenes de tota la nissaga, els ho ben asseguro. I la prova definitiva que un dels errors més grans de la història del setè art el va cometre George Lucas el dia en què va decidir carregar-se Darth Vader.

Que la força ens acompanyi

Richard Gere a "Time Out of Mind".

No deu ser fàcil per a una pel·lícula estrenar-se el mateix dia que qualsevol títol de la nissaga Star Wars. I menys si el títol en qüestió, "The Force Awakens" (2015), ja havia batut rècords de taquilla fins i tot abans de la pròpia estrena -diverses sales havien penjat el cartell d'entrades exhaurides amb notable antelació-. I encara menys si la cinta que ha de competir amb el blockbuster galàctic arriba a les nostres pantalles amb mesos de retard. Parlo de "Time Out of Mind" (2014, estrenada fa tres mesos als Estats Units i acabada d'arribar a casa nostra sota el títol d'"Invisibles"), realitzada per Oren Moverman i protagonitzada per Richard Gere en el paper d'un sense sostre perdut en aquella jungla urbana que pot arribar a ser la ciutat de Nova York.

Poesia damunt l'asfalt, històries humanes, una mirada a tot allò que sovint no veiem malgrat tenir-ho a tocar, i per si no n'hi hagués prou una banda sonora on hi figuren Nick Cave, Savages, The Handsome Family, Belle & Sebastian i la Velvet Underground, entre d'altres. I a sobre es titula com el primer gran disc de maduresa de Dylan, què més volen. No serà la pel·lícula de l'any, però no em negaran que d'entrada promet més textures que la setena -i gratuïta- part d'Star Wars, amb tot el seu desplegament d'efectes especials i per molt que s'hagi recuperat la flor i la nata del repartiment clàssic -Harrison Ford, Mark Hamill i Carrie Fisher, supervivents dels dies en què George Lucas encara s'envoltava d'actors de debò-. Són productes diferents, probablement destinats a públics també diferents, però és que a mi em criden l'atenció tots dos.

Ara bé, si "The Force Awakens" l'acabaré veient per inèrcia i no pas sense una certa mandra -és el que té haver estat seguidor de la trilogia clàssica-, "Time Out Of Mind" em desperta aquella curiositat que només em pica quan intueixo que podré gaudir el metratge sencer del film sense necessitat de crispetes. Potser m'equivoco, però hi ha un detall que sembla confirmar-me que no vaig mal encaminat: mentre la nova Star Wars està transformant cinemes petits i grans en autèntiques festes de disfresses, "Time Out of Mind" s'ha estrenat de forma discreta en tan sols tres sales de la província de Barcelona -cap de les quals es troba a la capital-. I si aquesta ha de ser d'ara en endavant la tònica habitual a les nostres cartelleres, ja podem agafar-nos ben fort i -mai més ben dit- que la força ens acompanyi.