Una guitarra d'Eddie Van Halen

Una de les icòniques guitarres Kramer d'Eddie Van Halen, exposada al Hard Rock Cafe d'Amsterdam. El mateix guitarrista, nascut a la capital neerlandesa, va donar l'instrument a la cadena de restaurants de temàtica melòmana.

M'agrada contemplar objectes que em fan sentir més a prop de músics als quals admiro, sobretot quan es tracta d'artistes a qui mai he tingut ocasió de veure en persona, com és el cas de Van Halen.

I sí, ja sé que la marca Hard Rock sol causar antipatia a certa gent que després anima equips de futbol patrocinats per Spotify o Qatar Airways. Per sort, més enllà de les consignes sempre hi haurà la música.

Amsterdam, març de 2026.

El desig de ser Hendrix

Julián García té 45 anys. Quan en tenia 43 se li va diagnosticar l'enfermetat de Parkinson d'inici prematur. Des d'aleshores s'ha dedicat a visibilitzar aquesta variant poc coneguda de la malaltia i a teixir xarxes de suport per a persones que la pateixen. Quan el vaig entrevistar mesos enrere em va explicar que part de la seva teràpia consisteix en tocar la guitarra. Quan em va dir, literalment, "Todavía me falta un buen rato para ser Eddie Van Halen", vaig saber que a més de ser una de les persones més valentes que he conegut mai, també era un dels meus. Un fet que refermo avui llegint el qüestionari que ha respost a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental. A la pregunta de qui li agradaria ser, ell respon que li agradaria ser Jimi Hendrix. Així, sense dubtar-ho. S'ha de ser gran.

Les Ronettes a l'hora del pati

The Ronettes, amb Ronnie Spector al centre.

Ahir al matí, la megafonia de l'Escola Les Aigües de Cardedeu va anunciar al seu alumnat –i al seu professorat- l'inici de l'hora del pati tot fent sonar arreu del recinte el "Be My Baby" de les Ronettes. Un gest simbòlic amb què el centre va voler homenatjar Ronnie Spector a pocs dies de la seva mort. I un homenatge que es suma als que el mateix centre ja havia fet al seu moment a altres icones musicals com Eddie Van Halen o més recentment Jordi Sabatés, arran dels seus traspassos. Desconec si la iniciativa és de la direcció de l'escola o d'algun treballador a títol personal, però no puc fer més que aplaudir-la.

Phil Chen (1946-2021)

PHIL CHEN
(1946-2021)

Ens ha deixat Phil Chen, baixista de llarguíssim recorregut al costat d'algunes de les figures capitals del rock i la música pop de les passades sis dècades. La majoria el recordaran sobretot per la seva associació amb Ray Manzarek i Robby Krieger, amb els quals va formar la Butts Band poc després del final dels Doors. Ja en ple segle XXI, el teclista i el guitarrista van tornar a comptar amb els seus serveis quan es van decidir a sortir a la carretera amb el nom de The Doors of the 21st Century –que per qüestions legals van acabar canviant a Riders on The Storm, denominació sota la qual van actuar l'abril de 2006 a la sala Razzmatazz de Barcelona- i un encertadíssim Ian Astbury a les tasques vocals.

Nascut a Jamaica amb arrels xineses, on va començar a tocar amb bandes d'ska a finals dels 50, Chen es va establir el 1960 a la Gran Bretanya, on va entrar de ple a l'òrbita mod i als circuits soul i rhythm & blues com a baixista de Jimmy James and the Vagabonds. Hi va tocar ben bé una dècada, fins que va preferir dedicar-se a ser músic de sessió, tasca que va desenvolupar per a referents com Jeff Beck, Donovan, Rod Stewart, Eric Clapton, Dave Edmunds, Jerry Lee Lewis o Ray Charles, entre d'altres. A més de la seva associació amb Manzarek i Krieger, durant els 80 es va unir a l'efímer Star Fleet Project de Brian May i Eddie Van Halen. Tota una trajectòria al costat dels millors.

Van Halen goes Star Wars

El 'jawa' tocant la la guitarra d'Eddie Van Halen.

El talent d'Eddie Van Halen a les sis cordes no era d'aquest món. Així ho devia entendre l'animador Thomas J Yagodinski mentre desenvolupava aquest simpàtic vídeo d'homenatge al genial guitarrista. Un jawa, una de les criatures més enigmàtiques que va desenvolupar George Lucas per a l'unirvers Star Wars, interpretant "Eruption", un dels temes més emblemàtics del catàleg de Van Halen i un dels solos de guitarra més celebrats de la història del rock. El vídeo ha estat generat en stop-motion, i fins i tot compta amb una presentació on el jawa explica les virtuts del guitarrista i com va arribar a localitzar el seu icònic instrument –en jawanès, òbviament-. Poden visionar-lo a Youtube.

Eddie Van Halen (1955-2020)

EDDIE VAN HALEN

(1955-2020)

Virtuós en plena era punk. Ferm creient en la guitarra elèctrica en plena era dels sintetitzadors. Renovador del rock dur en plena era New Wave. Si Eddie Van Halen no va ser el guitarrista més gran de la seva generació, poc li va faltar. I si la formació original de Van Halen, la banda que portava el seu cognom, no va ser un dels combos més ben engreixats de la història del hard rock i el heavy metal, que baixi algú i m'ho expliqui. El seu debut homònim de 1978 va injectar vitamines a ambdós gèneres i va definir bona part dels fulls de ruta seguits al llarg de les dècades posteriors. Sense pistes com "Runnin' with the Devil", "Ain't Talkin' 'Bout Love" o aquella robusta lectura de "You Really Got Me" (The Kinks) no s'entendria, per exemple, el que va passar al Sunset Strip de Los Angeles durant la dècada dels 80.

La resta de treballs enregistrats amb David Lee Roth al capdavant tampoc tenen desperdici. De "Van Halen II" (1979) a "Women and Children First" (1980) i per descomptat el totèmic si bé de vegades discutit "1984" (1984), on el guitarrista va deixar sortir el seu gust pels teclats i va donar peu al maridatge a priori impossible de pop sintètic i el més genuí rock d'estadis. Com a joia de la corona i mostra més evident, un "Jump" on despatxava també un dels seus solos definitius a les sis cordes i que encara avui val per les discografies senceres de diversos alumnes més o menys avantatjats –sense ànim de faltar al respecte de ningú ni cap necessitat de dir noms-.

Aleshores va venir la ruptura amb Diamond Dave i l'etapa amb Sammy Hagar a la veu. Un període de vegades discutit, però en qualsevol cas reivindicable. Sí, l'essència de Van Halen pot concentrar-se en els primers sis primers discos, però treballs com "5150" (1986) o "OU812" (1988) també valen el seu pes en or. Més oblidable va resultar el pas per la banda de Gary Cherone, si bé "Van Halen III" (1998), l'únic àlbum que va enregistrar la formació amb el vocalista d'Extreme, tampoc és tan desastrós com se'l sol recordar. El retorn de David Lee Roth a la formació durant la passada dècada augurava una segona joventut frustrada pels problemes de salut del propi Van Halen, qui ens deixava ahir després d'una llarga lluita contra el càncer. Que soni "Eruption" a tota castanya i a la seva memòria.