Cinc dècades de "Montrose"

No van obtenir al seu dia el reconeixement ni el ressò mediàtic de contemporanis com Grand Funk Railroad o Aerosmith, però van ser igualment essencials a l'hora de definir el hard rock i el heavy metal més genuïnament nord-americans. I van lliurar tota una sèrie d'àlbums que encara avui cal tenir molt presents. Formats a Los Angeles el 1973, a Montrose se'ls sol recordar com a rampa de llançament d'un Sammy Hagar que assoliria cotes de popularitat realment estratosfèriques tant en solitari com al capdavant de la segona formació de Van Halen, però seria absurd obviar que al seu repertori també hi figuraven pistes tan potents com la robusta "Rock the Nation", la definitiva "Bad Motor Scooter" o la monolítica "Rock Candy".

Totes tres formen part del debut homònim del grup, publicat el 17 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys –també hi destaca una frenètica lectura del "Good Rockin' Tonight" de Roy Brown, que havia popularitzat Elvis Presley-. El va produir un Ted Templeman que començava a destacar als controls després d'haver treballat en obres com "Tupelo Honey" (1971), de Van Morrison. Havia estat en aquelles mateixes sessions on el líder del grup, el guitarrista Ronnie Montrose –reconegut músic de sessió-, havia coincidit per primer cop amb el baixista Bill Church. Sí, gairebé es pot afirmar que Montrose –completava el nucli original el bateria Denny Carmassi- es van formar a l'òrbita del Lleó de Belfast. Sigui com sigui, celebrem avui mig segle d'un dels grans debuts discogràfics de tots els temps.

El desig de ser Hendrix

Julián García té 45 anys. Quan en tenia 43 se li va diagnosticar l'enfermetat de Parkinson d'inici prematur. Des d'aleshores s'ha dedicat a visibilitzar aquesta variant poc coneguda de la malaltia i a teixir xarxes de suport per a persones que la pateixen. Quan el vaig entrevistar mesos enrere em va explicar que part de la seva teràpia consisteix en tocar la guitarra. Quan em va dir, literalment, "Todavía me falta un buen rato para ser Eddie Van Halen", vaig saber que a més de ser una de les persones més valentes que he conegut mai, també era un dels meus. Un fet que refermo avui llegint el qüestionari que ha respost a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental. A la pregunta de qui li agradaria ser, ell respon que li agradaria ser Jimi Hendrix. Així, sense dubtar-ho. S'ha de ser gran.

Van Halen goes Star Wars

El 'jawa' tocant la la guitarra d'Eddie Van Halen.

El talent d'Eddie Van Halen a les sis cordes no era d'aquest món. Així ho devia entendre l'animador Thomas J Yagodinski mentre desenvolupava aquest simpàtic vídeo d'homenatge al genial guitarrista. Un jawa, una de les criatures més enigmàtiques que va desenvolupar George Lucas per a l'unirvers Star Wars, interpretant "Eruption", un dels temes més emblemàtics del catàleg de Van Halen i un dels solos de guitarra més celebrats de la història del rock. El vídeo ha estat generat en stop-motion, i fins i tot compta amb una presentació on el jawa explica les virtuts del guitarrista i com va arribar a localitzar el seu icònic instrument –en jawanès, òbviament-. Poden visionar-lo a Youtube.

Eddie Van Halen (1955-2020)

EDDIE VAN HALEN

(1955-2020)

Virtuós en plena era punk. Ferm creient en la guitarra elèctrica en plena era dels sintetitzadors. Renovador del rock dur en plena era New Wave. Si Eddie Van Halen no va ser el guitarrista més gran de la seva generació, poc li va faltar. I si la formació original de Van Halen, la banda que portava el seu cognom, no va ser un dels combos més ben engreixats de la història del hard rock i el heavy metal, que baixi algú i m'ho expliqui. El seu debut homònim de 1978 va injectar vitamines a ambdós gèneres i va definir bona part dels fulls de ruta seguits al llarg de les dècades posteriors. Sense pistes com "Runnin' with the Devil", "Ain't Talkin' 'Bout Love" o aquella robusta lectura de "You Really Got Me" (The Kinks) no s'entendria, per exemple, el que va passar al Sunset Strip de Los Angeles durant la dècada dels 80.

La resta de treballs enregistrats amb David Lee Roth al capdavant tampoc tenen desperdici. De "Van Halen II" (1979) a "Women and Children First" (1980) i per descomptat el totèmic si bé de vegades discutit "1984" (1984), on el guitarrista va deixar sortir el seu gust pels teclats i va donar peu al maridatge a priori impossible de pop sintètic i el més genuí rock d'estadis. Com a joia de la corona i mostra més evident, un "Jump" on despatxava també un dels seus solos definitius a les sis cordes i que encara avui val per les discografies senceres de diversos alumnes més o menys avantatjats –sense ànim de faltar al respecte de ningú ni cap necessitat de dir noms-.

Aleshores va venir la ruptura amb Diamond Dave i l'etapa amb Sammy Hagar a la veu. Un període de vegades discutit, però en qualsevol cas reivindicable. Sí, l'essència de Van Halen pot concentrar-se en els primers sis primers discos, però treballs com "5150" (1986) o "OU812" (1988) també valen el seu pes en or. Més oblidable va resultar el pas per la banda de Gary Cherone, si bé "Van Halen III" (1998), l'únic àlbum que va enregistrar la formació amb el vocalista d'Extreme, tampoc és tan desastrós com se'l sol recordar. El retorn de David Lee Roth a la formació durant la passada dècada augurava una segona joventut frustrada pels problemes de salut del propi Van Halen, qui ens deixava ahir després d'una llarga lluita contra el càncer. Que soni "Eruption" a tota castanya i a la seva memòria.