50 anys de "Let's Get It On"

Durant la dècada dels 60 havia estat una de les veus que havien fet ballar la Young America a ritme d'elegant soul i sofisticat rhythm & blues marca de la casa Motown. Tot just entrada la dels 70 es va postular com un dels portaveus de la comunitat afroamericana amb un àlbum, "What's Going On" (1971), que tenia la consciència social com a columna vertebral i que encara avui es pot contemplar com un document de l'estat de les coses als Estats Units –als de cinc dècades enrere, però també als d'hores d'ara-. I amb aquestes, Marvin Gaye va fer un altre cop de volant a tots els nivells i es va perfilar com una de les veus més sensuals de tots els temps.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Let's Get It On" (1973), l'àlbum on el de Washington va començar a flirtejar subtilment amb el funk alhora que va desaccelerar els tempos de les seves composicions. El resultat va ser una col·lecció de cançons que dibuixaven atmosferes íntimes i càlides, amb tots els sentits i matisos que aquests dos adjectius puguin adquirir. Un registre que s'avançava a corrents com el quiet storm. Com a mostres, "Please Stay (Once You Go Away)", "If I Should Die Tonight", "You Sure Love to Ball" o la canònica peça titular –la majoria les va compondre Gaye a quatre mans amb el productor Ed Townsend, la base instrumental la va posar la sempre oportuna banda de la casa Motown, els Funk Brothers-.

Barrett Strong (1941-2023)

BARRETT STRONG
(1941-2023)

A Barrett Strong se'l recordarà sobretot com la veu que va cantar "Money (That's What I Want)", aquella fina rodanxa de desvergonyit rhythm & blues i soul en estat gairebé embrionari que va suposar el primer èxit radiofònic de l'imperi Motown quan va sortir del forn l'agost de 1959. En anys posteriors la va versionar gairebé tothom, dels Beatles als Flying Lizards passant pels Kingsmen o Junior Walker. La peça no l'havia compost Strong sinó Janie Bradford i Berry Gordy, un fet que crida l'atenció tenint en compte que el vocalista va acabar esdevenint més prolífic com a compositor que no pas com a intèrpret. Són incomptables, en aquest sentit, els himnes de la factoria Motown que porten la seva signatura. D'"I Heard It Through the Grapevine" de Marvin Gaye a "War" d'Edwin Starr, passant per "Smiling Faces Sometimes" dels Undisputed Truth o alguns dels títols més destacats de l'etapa psicodèlica dels Temptations –com ara "Cloud Nine", "Papa Was a Rollin' Stone" o "Ball of Confusion"-. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

Lamont Dozier (1941-2022)

LAMONT DOZIER

(1941-2022)

Qualificar Holland-Dozier-Holland com un dels equips de compositors (i productors) més prolífics i influents de la història de la música pop –o del soul, si així ho prefereixen els puristes- no tan sols no és exagerat, sinó que en certa manera equival a fer curt. El trio format per Lamont Dozier i els germans Brian i Eddie Holland és responsable directe d'algunes de les cançons més reconegudes i recordades de la dècada dels 60 –i part de la dels 70- i, com a tal, arquitecte de ple dret del so Motown amb permís dels Funk Brothers.

Impossible triar una sola de les seves composicions –igualment absurd seria haver-ne de triar una quinzena-, tampoc tindria cap sentit posar-se a fer una llista de totes les peces amb què van segellar alguns dels seus grans èxits veus com les de les Supremes, els Four Tops, les Marvelettes, Martha and The Vandellas, Marvin Gaye, els Temptations o Mary Wells. Ha mort un dels seus tres pilars, Lamont Dozier, que abans de dedicar-se a la composició havia gravat ell mateix diversos singles tant en solitari com amb diferents projectes –durant la dècada dels 70, un cop fora de Motown i dissolta l'associació amb els Holland, va tornar a gravar discos-.

Sonny Burke (1945-2022)

SONNY BURKE
(1945-2022)

Ha mort el teclista Sonny Burke, tot un veterà del soul i el rhythm & blues amb participació acreditada en més de 500 àlbums, que de seguida s'ha dit –no confondre amb el músic de jazz del mateix nom-. Nascut a Chicago i conegut sobretot per haver tocat amb els Enforcers de Clarence Wheeler a principis dels 70, també va arribar a treballar amb B.B. King, Charles Wright & the Watts 103rd Street Rhythm Band, Smokey Robinson, Marvin Gaye, Aretha Franklin, Minnie Riperton, Dusty Springfield, els Temptations, els Four Tops o les Pointer Sisters, entre molts altres.

50 anys de "What's Going On"

És curiós com algunes obres fonogràfiques publicades mig segle enrere segueixen adreçant l'ara i aquí amb més precisió i més determinació fins i tot que els llançaments de més rabiosa actualitat. Com a mostra "What's Going On" (1971), l'obra magna de Marvin Gaye i un dels títols més icònics del catàleg de Motown –si bé va sortir a través de la subsidiària Tamla-. També un dels àlbums més importants de la història del soul, essencial a l'hora d'entendre la naturalesa d'un gènere que tot just començava a fer-se gran quan el plàstic en qüestió va veure la llum, tal dia com avui de fa 50 anys.

"What's Going On" era un salt endavant per a Gaye en tots els sentits. A nivell sonor, trencava definitivament amb aquell so 100% Motown que durant la dècada anterior l'havia convertit en un dels noms forts de l'escuderia de Detroit, i apostava per textures més sofisticades i riques en matisos, esdevenint un dels models a seguir per la música afroamericana en anys posteriors i, en dècades posteriors, far de referència d'il·lustres deixebles com el Paul Weller solista. A nivell líric, Gaye prenia consciència en un cançoner que abordava les convulsions d'uns Estats Units immersos en la Guerra del Vietnam i on les tensions racials es trobaven a l'ordre del dia –algunes coses no han canviat gaire des d'aleshores-.

Plantejat com un disc conceptual, amb nou pistes que donaven veu a un veterà de la pròpia Guerra del Vietnam a la seva tornada als Estats Units, l'àlbum posava sobre la taula el racisme i el bel·licisme, però també la pobresa ("Inner City Blues") o fins i tot la consciència mediambiental ("Mercy Mercy Me"), una temàtica aquesta última que encara trigaria uns quants anys a trobar el seu lloc a l'agenda de la música pop. Pel que fa a la peça titular, va esdevenir per mèrits propis un dels grans himnes a la pau i als drets civils. Com a curiositat, "What's Going On" va ser el primer àlbum on la sempre ben engreixada secció instrumental formada per gegants com el baixista James Jamerson, va ser acreditada amb el nom de The Funk Brothers.

Guitarra, baix i bateria - Programa 255

Rolling Blackouts Coastal Fever.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor, des de la distància però a la sintonia de Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Beach Fossils, Rolling Blackouts Coastal Fever, Jess Williamson, Songdog, Neil Young i Bob Dylan. I música a la pantalla amb Spike Lee, Marvin Gaye, BCN Film Festival, Helen Reddy i Jucifer. Disponible en podcast.

Marvin Gaye - "What's Going On Live" (2019)

La gent de Motown –o el que sigui que queda de la llegendària disquera- ha tingut el gust de recuperar i publicar el concert que un dels màxims exponents dels seus anys de glòria, l'irrepetible Marvin Gaye, va oferir l'1 de maig de 1972 al Kennedy Center Auditorium de Washington DC. Una actuació especial i emblemàtica per dos motius. El primer, que l'astre del soul trencava quatre anys d'absència dels escenaris i ho feia a la seva ciutat natal. El segon, que va ser aquella l'única ocasió en què va interpretar sencera la seva obra magna, un "What's Going On" que portava aleshores un any al mercat i que abordava de ple les convulsions i les contradiccions de la societat nord-americana en plena Guerra del Vietnam –en aquest sentit, es manifestava tan fresc aleshores com a dia d'avui-. El concert es va complementar amb un breu repàs al fons de catàleg, i es pot escoltar sencer amb excepció de "Mercy Mercy Me (The Ecology)", que no es va enregistrar al seu dia a causa d'una errada tècnica.

Marvin Gaye - "You're the Man" (2019)

Els fets van tenir lloc fa gairebé quatre dècades, però la seva connexió amb l'actualitat és tan directa com els convulsos temps que li va tocar a viure a Marvin Gaye i que ara semblen haver tornat (si és que mai havien acabat de marxar). El racisme institucionalitzat, la brutalitat d'un sistema que tracta a uns amb més consideració que d'altres -sí, això també va pel que va passar a Catalunya tal dia com avui de fa dos anys-, i la negativa d'alguns a deixar que determinats artistes ho expliquin pel seu compte. "You're the Man", enregistrat originalment el 1972 però no publicat fins aquest mateix 2019, havia d'haver estat la continuació de "What's Going On" (1971), obra canònica de Gaye i lectura de l'estat de les coses a l'òrbita afroamericana en plena era Nixon. El cas és que Berry Gordy no va veure amb bons ulls que un dels màxims actius de Motown reincidís en la consciència i la denúncia socials, i va optar per arxivar un àlbum del qual s'han anat escoltant fragments al llarg dels anys però que mai fins ara s'havia publicat tal i com es va concebre. Els seus continguts, gairebé una vintena de pistes dominades pel funk sofisticat, el soul amb presència i un compromís subtil però ferm, no arriben a rivalitzar amb els de "What's Going On", però complementen el cànon de Gaye i sonen tan actuals a l'Amèrica de Trump com ho haurien fet a la de Nixon.