Barrence Whitfield amb MFC Chicken

BARRENCE WHITFIELD amb MFC CHICKEN
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
21 de setembre de 2024

Barrence Whitfield amb MFC Chicken tancant la primera jornada del FestiSurf Costa Brava, ahir a la nit a la sala Font del Ferro de Castell d'Aro. No era el primer cop que el nord-americà i els britànics s'enfilaven junts a un escenari, però sí que ha estat l'única ocasió de veure'ls plegats que hem tingut aquest any. Perles de collita pròpia i cites a Esquerita, Don Covay, Little Richard i The Sonics. El rock'n'roll en la seva manifestació més indòmita, primitiva i desacomplexada.

Com pneumàtics cremant asfalt

CRUZADOS
Centre Polivalent La Torrentera, Aiguaviva
1 de maig de 2023

La música té aquestes coses –i justament per coses com aquestes és meravellosa-. Una nit de diumenge et tornes a rendir davant la immensitat d'un concert de Bruce Springsteen a l'Estadi Olímpic de Barcelona, i en menys de 24 hores et plantes en un poble de menys de 800 habitants de la comarca del Gironès on actuen els no tan predicats però en tot cas essencials Cruzados. Els californians van tocar ahir a la tarda al Centre Polivalent La Torrentera d'Aiguaviva, presumint de bagatge però sobretot d'un present tan sòlid com l'hora i mitja de rock'n'roll amb gust de bourbon i pneumàtics cremant asfalt que van brindar, davant d'una parròquia formada per motoristes, rockers de la vella escola, punks de tota la vida i melòmans de base.

Amb l'incombustible Tony Marsico (baix) al comandament –aquest senyor va tocar amb Bob Dylan al programa de David Letterman el 1984, i qualsevol fan de Dylan sap que allò va ser històric- i quatre cinquenes parts de Little Caesar completant la formació –a destacar l'igualment incombustible Ron Young a la veu-, van alternar encerts recents com les encara flamants "She's Automatic" i "Dead Inside", amb clàssics com "Bed of Lies" i "Motorcycle Girl". Tampoc es van deixar "After Dark" del seu bon amic –i exCruzado- Tito Larriva. Van rematar la feina augmentant les revolucions per minut del "Secret Agent Man" de Johnny Rivers i despatxant el "Have Love, Will Travel" de Richard Berry a la manera dels Sonics. Gens malament per una refotuda tarda de dilluns.

Compartint discos

En un moment en què és tendència compartir a les xarxes socials fotografies d'un mateix a l'edat 20 anys, jo sóc més partidari de compartir alguns dels discos que em vaig comprar amb aquella mateixa edat. Com que no cabrien tots en una sola captura, i posats a seleccionar, m'ha vingut de gust recordar que va ser precisament als 20 anys quan em vaig submergir de ple en allò que durant la dècada dels 60 s'havia anomenat garage rock –i que ho vaig fer en disqueries actualment tancades, i de la mà de botiguers que potser no acumulaven tanta informació com Discogs i Wikipedia però em tractaven com un amic-.

Els Barbarians, els Count Five, els Sonics, els Wailers (els de Tacoma), els Kingsmen i els Standells. I sis títols que encara m'acompanyen sovint i m'han donat moltes més alegries que qualsevol dels iPods o telèfons mòbils que he arribat a tenir. Sí, què hi farem, sóc d'aquells que pensen que les persones no ens definim per la nostra fotogènia sinó pels nostres hàbits. I en aquest sentit puc afirmar que el meu hàbit de comprar discos i les ganes de seguir descobrint música (i el que calgui) es mantenen tan inalterables avui com quan tenia 20 anys. I que duri.

Passant el confinament amb 'Guitarra, baix i bateria'

Barbara Lynn.

Davant la impossibilitat de dur a terme aquest mes la participació mensual a Guitarra, baix i bateria per motius de força major, els convido a tots vostès a viure el millor confinament de la història amb el menú musical que Ricky Gil ens ha preparat expressament per a l'ocasió a Ràdio Silenci. De Teenage Fanclub a Charlie Rich, de Barbara Lynn a Melodrama i de The Sonics a Holly Golightly. Disponible en podcast.

La humilitat de Larry Parypa

The Sonics.

"El món de la música és així d'injust", lamenta Larry Parypa en un reportatge publicat al número 3 de la revista Mojo '60s. "A menys d'una milla de casa meva, estic segur que hi ha un guitarrista aprenent a tocar, que sap de música i de teoria musical, que practica cada dia, i mai l'escoltarà ningú", afegeix el guitarrista dels Sonics, "en canvi nosaltres vam anar a gravar sense ni tan sols haver-nos après les cançons. Havíem d'escriure i no volíem escriure, només ens interessaven les noies i les festes, i al final ho vam tenir tot... A dia d'avui encara toquem en sales plenes, tenim reconeixement i se'ns permet fer un nou disc. Sí, la vida pot ser injusta". Em sap greu dir-ho així, però Parypa s'equivoca de ple. L'empremta dels Sonics -durant molts anys una banda de culte que no havia assolit reconeixement més enllà de la seva Tacoma natal- és perfectament detectable en gèneres i corrents com el garage rock, el punk o el grunge. A aquestes alçades, ningú pot negar que ens trobem davant d'un dels grups més influents de la passada meitat de segle. De tot un paradigma del menys és més que, gairebé amb una mà al davant i una altra al darrere, va fer en qüestió de mesos tot allò que d'altres mai han aconseguit en anys d'estudi i tècnica acumulada -alterar la història de la música popular, ni més ni menys-. I fins i tot amb aquestes, un dels seus fundadors té la humilitat de treure ferro al seu llegat i tirar pedres sobre la seva pròpia teulada. Parypa s'equivoca de ple, però la seva humilitat l'honra moltíssim.

This Is The Sonics!

"This Is The Sonics" (2015, Revox). El títol ho deixa ben clar, i no menteix. Això són The Sonics. Ara sí, que són ells. Ara sí, que sonen -mai més ben dit- com mai haurien d'haver deixat de sonar. Crus, urgents i molt, però molt animals. Inici d'impacte amb "I Don't Need No Doctor" -original de Ray Charles-, artefactes explosius dels que fan mal ("Be a Woman", "Sugaree", "Livin' in Chaos"), ressons de Little Richard ("Bad Betty") i accelerades revisions de nuggets com "You Can't Judge a Book by the Cover" (Bo Diddley) o "The Hard Way" (The Kinks). En total, dotze talls que recuperen les virtuts de "Here Are The Sonics" (1965) i "Boom" (1966), i a la vegada posen les coses al seu lloc. Atorgant als de Tacoma aquell grau de contemporaneïtat que els havia mancat des que van oficialitzar la seva reunió i situant-los, ara sí, al mateix nivell -com a mínim- que el més avantatjat dels seus alumnes. Sens dubte el secret es troba en la producció de tot un Jim Diamond (The Dirtbombs, The White Stripes), però també en una banda que s'ha decidit a anar a totes. Ben tornats siguin.