Barrence Whitfield amb MFC Chicken

BARRENCE WHITFIELD amb MFC CHICKEN
FestiSurf Costa Brava
Sala Font del Ferro, Castell d'Aro
21 de setembre de 2024

Barrence Whitfield amb MFC Chicken tancant la primera jornada del FestiSurf Costa Brava, ahir a la nit a la sala Font del Ferro de Castell d'Aro. No era el primer cop que el nord-americà i els britànics s'enfilaven junts a un escenari, però sí que ha estat l'única ocasió de veure'ls plegats que hem tingut aquest any. Perles de collita pròpia i cites a Esquerita, Don Covay, Little Richard i The Sonics. El rock'n'roll en la seva manifestació més indòmita, primitiva i desacomplexada.

La tomba de Little Richard

En termes estrictament musicals, el rock'n'roll són els dotze primers compassos de "Lucille" de Little Richard. I en termes lírics, no se m'acut res més potent que el seu "A wop bop a loo bop a lop bam boom". Avui hem pelegrinat fins al cementiri de Huntsville, Alabama, per fer-li un homenatge.

Mis segle sense Sister Rosetta Tharpe

Sister Rosetta Tharpe (1915-1973), fotografiada el 1938 per James J. Kriegsmann.

Per molt que certes veus insisteixin que el rock'n'roll és la música del Diable, el cert és que aquest no s'entendria sense la influència de figures com Sister Rosetta Tharpe, morta avui fa 50 anys a causa d'un atac de cor. Vocalista prodigiosa, visionària de la guitarra elèctrica i llegenda del gòspel, el seu estil es pot considerar precursor de discursos com els dels pioners del rock o el de la primera onada del rhythm & blues britànic.

Nascuda el 1915 a Cotton Plant, Arkansas, a partir de la dècada dels anys 30 va esdevenir una de les grans referents de la música espiritual. Malgrat les crítiques d'alguns sectors conservadors, no va dubtar a l'hora d'acostar-se a registres com el jazz o el propi rhythm & blues, i va ser una de les primeres guitarristes en utilitzar la distorsió de forma habitual. "El rock'n'roll és simplement rhythm & blues accelerat. Jo ho he estat fent des de sempre", va declarar una vegada. I no li faltava raó.

Elvis Presley, Little Richard, Johnny Cash, Bob Dylan, Aretha Franklin, Mavis Staples i tants altres l'han arribat a citar com a influència. El seu llegat, una discografia pràcticament inabastable, i un arxiu d'actuacions tan memorables com la que va fer a l'andana d'una estació de tren a Manchester el 7 de maig de 1964, en una de les aturades d'una gira britànica on compartia cartell amb Muddy Waters. Mig segle sense una figura capital de la música moderna.

Dylan canta "Kansas City"

Diumenge passat, dia 1 d'octubre, Bob Dylan va encetar al Midland Theatre de Kansas City el segon tram nord-americà del seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Saltant-se el guió habitual –per dir-ne d'alguna manera- de la gira, va obrir el concert amb "Kansas City", la composició de Jerry Leiber i Mike Stoller que porta el nom d'aquesta ciutat de l'estat de Missouri i que en canta algunes de les bondats a cop de greixós rhythm & blues.

Kansas City, la població, es troba situada gairebé al centre geogràfic dels Estats Units i és una de les grans capitals del Midwest, la regió d'on és originari el mateix Dylan. Va ser el bressol de Charlie Parker, i pels voltants de Vine Street encara hi ressonen les essències més genuïnes del jazz. Un indret gairebé mitològic on també hi pot ressonar perfectament tot el llegat del propi Dylan, il·lustre preservador d'una tradició que ja no es pot entendre sense ell.

"Kansas City", la cançó, va ser gravada originalment el 1952 per Little Willie Littlefield, tot i que va ser Wilbert Harrison qui la va popularitzar el 1959. Des d'aleshores ha esdevingut un estàndard que han versionat Little Richard –qui l'havia gravat abans que Harrison- i els Beatles, entre d'altres. Dylan l'havia arribat a fer en directe el 1986, quan es feia acompanyar per Tom Petty and the Heartbreakers. Que decidís recuperar-la gairebé quatre dècades després en un inici de gira –l'endemà va repetir al Midland però no la va tocar-, referma la connexió del seu present artístic amb tot el bagatge cultural nord-americà.

Un cop oberta l'actuació amb "Kansas City", la resta del repertori va seguir l'ordre habitual de la present gira, si bé es va saltar "Most Likely You Go Your Way (and I'll Go Mine)" –la va recuperar l'endemà-. I en aquell moment de la recta final on sol deixar espai per a les sorpreses, va versionar "Not Fade Away" de Buddy Holly. Un clàssic del primer màrtir del rock'n'roll, mort de forma tràgica al mateix Midwest on el propi Dylan l'havia arribat a veure en directe poques nits abans de la tragèdia. Afortunats els que van ser al Midland Theatre diumenge a la nit, perquè allò devia ser bíblic.

Bob Dylan - "The Philosophy of Modern Song" (2022)

Amb Sant Jordi em passa el mateix que amb el Record Store Day. Certs costums m'agrada més practicar-los durant tot l'any que no pas un dia en concret. Però si aquest dia en concret ha de servir perquè caigui a les meves mans una obra com l'últim llibre de Bob Dylan, "The Philosophy of Modern Song" (2022), benvingut sigui.

Més d'una seixantena de clàssics –no sempre evidents- de la música del segle XX, comentats per un dels grans mestres de l'art de fer cançons. Només he tingut temps de llegir-ne un capítol, el que dedica a "Truckin'" de Grateful Dead (hi he anat directament, mogut pels esdeveniments de la recent gira japonesa de Dylan). L'he llegit tres cops, i crec que encara no l'he assimilat.

"The Dead are from a different world than their contemporaries. Jefferson Airplane, Quicksilver Messenger Service, Big Brother, all of them together wouldn't even make a part of the Dead", proclama com qui no vol la cosa a l'inici d'un paràgraf que en altres temps hauria obert la caixa de Pandora. De vegades Dylan pot enganyar, però mai de la vida menteix.

Impagable, per cert, aquesta portada que recupera una vella fotografia on apareixen Little Richard, Alis Lesley i Eddie Cochran a la seva arribada a Sydney en el marc d'una gira australiana l'any 1957.

Huey "Piano" Smith (1934-2023)

HUEY "PIANO" SMITH
(1934-2023)

El so de Nova Orleans, aquella tradició que abraça diversos estils i gèneres, fil conductor de trajectòries que van de Louis Armstrong a Dr. John passant per Professor Longhair, Allen Toussaint, Fats Domino, Dave Bartholomew o Lloyd Price. Huey "Piano" Smith era un dels últims exponents del rhythm & blues amb l'accent més genuí de la Crescent City, també un dels últims supervivents de la generació que pràcticament va patentar el rock'n'roll durant la dècada dels 50.

Va treballar com a músic de sessió a Specialty Records, arribant a gravar amb Little Richard i el mateix Lloyd Price. Pas previ a la formació del seu propi combo, Huey "Piano" Smith and His Clowns, i al fitxatge per Ace Records, la disquera on va fer història amb senzills tan icònics –i versionats- com "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" (1957) o "Don't You Just Know It" (1958). Ens ha deixat a l'edat de 89 anys i havent sobreviscut a tots els anteriorment citats.

Pepe Barranco (1939-2022)

PEPE BARRANCO
(1939-2022)

Crida l'atenció, i certament fa mal, el poc ressò que va tenir la mort de Pepe Barranco el mes passat. Un símptoma més d'aquesta manca de memòria que ja ha esdevingut estructural a l'Estat espanyol quan es tracta de repassar la crònica pop autòctona. Barranco va ser un dels pioners del rock'n'roll en aquest costat dels Pirineus, i ho va ser com a cantant i guitarrisa de Los Estudiantes, fundacional combo format a Madrid l'any 1957. El seu ep de debut, "El rock and roll de Los Estudiantes", publicat el 1959, sol considerar-se com el primer disc del gènere mai editat a Espanya –aquell mateix any van sortir també els debuts de Los Pájaros Locos i el Dúo Dinámico, tots dos de Barcelona-.

Parlem d'un plàstic compost per quatre versions entre les quals destaquen "La Bamba" –peça tradicional mexicana que els madrilenys van gravar a partir de la canònica lectura de Ritchie Valens- i "Ready Teddy" (Little Richard), però on crida l'atenció sobretot la inclusió d'una perla més aviat obscura com "Woo-Hoo", l'original dels Rock-A-Teens que Quentin Tarantino popularitzaria gairebé mig segle més tard quan va incloure la versió de les 5.6.7.8's a la banda sonora de "Kill Bill: Volume 1" (2003). Tota una descoberta, en uns temps en què la informació no viatjava a la velocitat amb què ho fa ara –el fet d'haver tocat regularment a la base aèria de Torrejón de Ardoz els va permetre tenir contacte amb soldats nord-americans i amb els discos que aquests portaven del seu país-.

Los Estudiantes es van separar el 1964, però arran de la seva desfeta van esdevenir una mena de pedra de Rosetta del rock madrileny de la dècada dels 60. Dos dels seus components, Fernando Árbex i Manolo González, van formar Los Brincos, i Barranco va militar temporalment a Los Pekenikes abans de fundar Los Flecos –grans competidors dels mateixos Brincos a l'avantguarda del beat peninsular-. Després de la dissolució d'aquesta darrera banda, Barranco va deixar el negoci musical per dedicar-se a explotar una plantació de plàtans a les Canàries. Va seguir tocant de forma esporàdica amb projectes diversos, inclosa una nova formació de Los Estudiantes ja en ple segle XXI, però amb escàs ressò. El rock estatal segueix tenint un deute enorme amb ell.

Ted "Kingsize" Taylor (1939-2023)

TED "KINGSIZE" TAYLOR
(1939-2023)

La de Ted "Kingsize" Taylor va ser sens dubte una de les veus més salvatges i alhora reconeixibles d'allò que es va anomenar Merseybeat, una de les primeres manifestacions del rock'n'roll més genuïnament britànic i amb accent de Liverpool –sí, aquella escena d'on van sortir els Beatles, entre d'altres-. I Kingsize Taylor and The Dominoes –de vegades el sobrenom del vocalista apareix escrit com a King Size Taylor, i el de la banda com a Dominos- en van ser un dels grans exponents, si bé històricament se'ls ha reivindicat poc –una llàstima, la veritat-.

La seva versió del "Good Golly Miss Molly" de Little Richard, publicada el 1958, es considera com la primera gravació coneguda d'aquell gènere musical. Foguejat als clubs d'Hamburg –com tantes bandes de Liverpool en aquella època-, el combo es va desfer el 1964 havent publicat una sèrie de senzills que posteriorment han aparegut en diversos recopilatoris. Després de formar uns nous Dominoes a Hamburg, Taylor va tornar a Anglaterra i va seguir tocant amb projectes diversos. El 2006 es va instal·lar novament a Alemanya. Ha mort a l'edat de 83 anys.

Roddy Jackson (1942-2022)

RODDY JACKSON

(1942-2022)

Quan es parla de pioners blancs del rock'n'roll que cantaven com si fossin negres, sol obviar-se un nom que encaixa com pocs en aquesta categoria. El de Roddy Jackson, figura de culte del rockabilly amb un timbre de veu estrident i visceral com ell sol. Influït per Little Richard, el cantant i multiinstrumentista californià va arribar a fitxar pel mateix segell que el seu ídol, Specialty, amb el qual va gravar un grapat de singles entre 1958 i 1959 –a destacar títols com "I've Got My Sights on Someone New" i "Any Old Town". Va ser també durant aquell període quan, juntament amb Larry Williams, va escriure "She Said Yeah". Una peça que el mateix Williams va gravar com a cara b i que posteriorment va obtenir més ressò de la mà dels Rolling Stones i els Animals –també en va fer una notable versió Paul McCartney-. Instal·lat des de feia dècades al circuit fifties com a venerable veterà, ha mort a l'edat de 80 anys.

David Dalton (1942-2022)

DAVID DALTON
(1942-2022)

La història de com David Dalton va començar a escriure de forma professional pot semblar curiosa en aquests temps quadriculats que ens ha tocat viure, però no deixa de recordar-nos que hi va haver uns dies en què les coses es podien fer d'una altra manera (i s'hi feien). Nord-americà d'origen britànic, Dalton va arribar als Estats Units amb la seva família a principis dels 60. El moment ideal per viure en primera persona el naixement de la cultura rock i l'arribada de la British Invasion, sobretot quan un es trobava establert en una ciutat com Nova York.

Dalton va començar a freqüentar la Factory d'Andy Warhol, arribant a treballar com a assistent per a l'artista. Això li va permetre donar sortida a la seva passió per la fotografia tot documentant el pas per la ciutat d'alguns dels noms forts del rock i el pop del moment. Quan el 1967 es va posar en circulació l'aleshores novedosa Rolling Stone, hi va començar a enviar les seves fotografies. Al principi les acompanyava amb els corresponents textos de peu de foto, que a mida que va anar passant el temps –i augmentaven els encàrrecs-, van anar incrementant la seva longitud. Sense adonar-se'n, Dalton havia passat de ser fotògraf a ser redactor d'una de les capçaleres de més referència del periodisme musical.

Entre els seus treballs més destacats per la revista, una de les últimes entrevistes que va arribar a concedir Janis Joplin i un reportatge en profunditat sobre Charles Manson –amb entrevista inclosa a la presó-, escrit a quatre mans amb David Felton del diari Los Angeles Times –l'article els va valer un National Magazine Award el 1971-. El 1970 també va cobrir una de les històriques residències d'Elvis Presley a Las Vegas, i va reivindicar la figura sempre essencial de Little Richard amb un altre article sovint referenciat. Fora de la revista, va escriure diverses biografies i assajos sobre figures com Bob Dylan, els Beatles, els Rolling Stones, James Dean o els citats Warhol i Joplin. Ha mort a l'edat de 80 anys, víctima d'un càncer.

Art Rupe (1917-2022)

ART RUPE
(1917-2022)

El productor i empresari discogràfic Art Rupe va néixer el 1917, el mateix any en què es publicava el primer disc de jazz –"Dixie Jass Band One Step" de l'Original Dixieland Jazz Band-. D'alguna manera, la seva vida va transcórrer de forma paral·lela a l'evolució d'una indústria discogràfica on ell mateix va deixar una forta empremta durant la dècada dels 50 fundant Specialty Records. El segell que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Little Richard i que en conseqüència va posar un dels pilars del rock'n'roll, però també una disquera essencial a l'hora de parlar del rhythm & blues més genuí.

Rupe havia fundat Specialty a Los Angeles el 1945, un any després de posar en marxa Juke Box Records, un segell de curta durada. Al principi es dedicava a gravar grups de gòspel com els Soul Stirrers –amb un jove Sam Cooke- o els Pilgrim Travelers, i figures aleshores emergents en l'àmbit del rhythm & blues com Percy Mayfield, Jimmy Liggins o, més endavant, Bob Landers. Va ser justament aquell interès pel rhythm & blues el que va portar Rupe i el productor més destacat del segell, Robert "Bumps" Blackwell, a viatjar a Nova Orleans, on van descobrir un dels seus primers grans fitxatges, Lloyd Price.

Amb singles com "Lawdy Miss Clawdy" (1952) –produït per Dave Bartholomew amb Fats Domino al piano-, Price va esdevenir un dels artistes que van definir la transició del rhythm & blues cap allò que s'anomenaria rock'n'roll, un gènere en la gestació del qual Specialty també va tenir un pes decisiu amb el fitxatge d'un aleshores desconegut Little Richard. El de Georgia havia contactat amb el segell per recomanació del mateix Price. Blackwell es va tornar a desplaçar fins a Nova Orleans, va produir el senzill "Tutti Frutti", publicat el 1955, i la resta és història.

A principis dels 60, un cop passada la febre del primer rock'n'roll i amb Richard ja fora d'Specialty, Rupe es va retirar del negoci musical per dedicar-se al sector energètic i impulsar la seva pròpia fundació benèfica. A finals d'aquella mateixa dècada, aprofitant el renovat interès pel seu catàleg en països com el Regne Unit, va reactivar el segell amb una campanya de reedicions. Va ser el seu últim moviment dins d'una indústria on ja no tornaria mai més –el 1991, Fantasy Records va comprar Specialty-. Ha mort a l'edat de 104 anys, havent sobreviscut tant a Price com a Richard.

Bobby Rydell (1942-2022)

BOBBY RYDELL
(1942-2022)

Els anys compresos entre la recta final de la dècada dels 50, quan Elvis Presley se'n va a fer el servei militar i Little Richard es posa a fer de predicador, i els primers mesos de 1963, quan la British Invasion arriba als Estats Units amb els Beatles al capdavant, són una mena de període d'entreguerres en termes melòmans. Un temps en què ja quedava enrere la primera època del rock'n'roll però encara no s'havia acabat de definir la dècada dels 60 tal com se la sol entendre des de l'àmbit de la música pop. Durant aquells anys, a les llistes d'èxits nord-americanes hi van cohabitar els primers hits de Motown, el fenomen girl group, i tota una colla d'ídols adolescents que triomfaven a la ràdio –i sovint a la pantalla- amb cançons immediates que bevien directament del primer rock'n'roll.

Un d'aquests teen idols va ser Bobby Rydell, nom artístic de Robert Louis Ridarelli, un italoamericà de Filadèlfia que es va donar a conèixer amb singles com "Wild One", "Kissin' Time" o "Volare", aquesta última una versió del clàssic "Nel blu, dipinto di blu" de Domenico Modurgo que prèviament ja havia gravat en anglès Dean Martin. Com tants dels seus contemporanis, Rydell va veure com les seves cançons deixaven d'escalar llocs a les llistes d'èxits a mida que avançaven els 60 i, primer la Beatlemania i posteriorment l'era rock, feien caure en l'oblit aquells ídols adolescents que encara avui són un dels símbols per excel·lència d'uns temps més innocents –però no necessàriament més fàcils-. Tot i això, mai li va faltar feia als escenaris, on s'havia mantingut actiu fins fa ben poc. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

Paul McCartney - "CHOBA B CCCP" (1988)

"CHOBA B CCCP", el disc rus de Paul McCartney, publicat el 1988 en exclusiva a l'antiga URSS –el 1991 se'n va fer una edició internacional-. Una col·lecció de versions de clàssics del rock'n'roll amb què l'exBeatle volia saludar i estendre la mà al poble soviètic en plena Guerra Freda. Eren els dies de Mikhaïl Gorbatxov, la Perestroika i el Glasnost. Qui hauria dit en aquell moment que, tres dècades i mitja més tard, haurien revifat els vells fantasmes que aleshores tot just començaven a enterrar-se.

L'arrel de l'àlbum són unes trobades informals de McCartney amb músics com Mick Green (The Pirates), Mick Gallagher (The Blockheads) o Chris Witten –el seu bateria en aquell moment-, amb els quals es dedicava a interpretar en petit comitè originals de pioners com Eddie Cochran, Bo Diddley, Lloyd Price, Fats Domino, Arthur Crudup o Little Richard –tot plegat enllaçava amb el repertori dels primers Beatles-. Un bon dia va decidir gravar aquelles cançons en directe a l'estudi, i posteriorment va tenir la idea d'editar-les com si es tractés d'una mena de disc de contraban importat des de la Unió Soviètica.

La seva discogràfica, EMI, s'hi va negar –sí, hi va haver un temps en què una disquera podia dir-li que no a Macca-, però al seu mànager li va agradar tant la idea que va fer-ne unes còpies domèstiques amb els crèdits en rus com a regal nadalenc la tardor de 1987. D'aquesta manera, McCartney va seguir donant voltes al projecte, fins que es va decidir a publicar l'àlbum en exclusiva a la URSS sota el títol de "CHOBA B CCCP" ("Back in the USSR" en rus). Va sortir l'octubre de 1988 a través de Melodiya, el segell estatal soviètic. Veient que les còpies arribaven a Occident i s'acabaven revenent a preus desorbitats, va optar per editar-lo a la resta del món l'octubre de 1991. Pocs mesos després, Gorbatxov firmava la dissolució de la URSS.

Charles Connor (1935-2021)

CHARLES CONNOR
(1935-2021)

Charles Connor va ser un dels components de The Upsetters, la banda que solia acompanyar Little Richard en directe –i en les seves aparicions a la gran pantalla- durant els anys en què aquest pràcticament s'estava inventant allò que anomenem rock'n'roll. Substituït per Earl Palmer a la majoria de sessions d'estudi –tal i com marcaven els cànons de l'època, aquesta feina la solien dur a terme músics de sessió-, se'l pot escoltar no obstant en pistes tan essencials com "Keep A Knockin'", single de 1957 amb una introducció de bateria de les que han fet escola –escoltin a John Bonham marcant l'entrada del "Rock and Roll" de Led Zeppelin-.

Natural de Nova Orleans, Connor va entrar als Upsetters el 1953, amb tan sols 18 anys i després d'haver-se foguejat professionalment a les ordres de bluesmen com Smiley Lewis, Guitar Slim o Champion Jack Dupree. Ja durant la dècada dels 60, encara com a membre dels Upsetters, va acompanyar a Otis Redding. També va treballar amb Sam Cooke, Don Covay, Jackie Wilson i Big Joe Turner, entre d'altres. Diuen que Little Richard es va inspirar en la seva forma de tocar la bateria a l'hora de patentar el cèlebre "A-Wop bop a loo bop a lop bam boom" que marca l'entrada de "Tutti Frutti". Ens ha deixat a l'edat de 86, després d'una llarga malaltia.

Lloyd Price (1933-2021)

LLOYD PRICE

(1933-2021)

Casualitats de la vida, ens ha deixat Lloyd Price pràcticament a un any de la mort de Little Richard, de la qual es commemora avui mateix el primer aniversari. Potser sigui agosarat afirmar que Price va esdevenir el descobridor de Richard, però sí que va ser ell qui li va recomanar que es posés en contacte amb el segell que aleshores li publicava els discos, Specialty Records. El de Macon, Georgia, va seguir el consell de Price, la discogràfica el va fitxar i la resta és història. Price, mentrestant, va ser cridat a files i enviat a la Guerra de Corea. Quan va tornar, Richard ja havia ocupat el seu lloc com a abanderat del catàleg d'Specialty i es trobava a l'avantguarda de l'aleshores incipient rock'n'roll.

Nascut a Kenner, un suburbi de Nova Orleans, Price era fins al moment de la seva defunció un dels últims supervivents de l'era daurada del rhythm & blues de la Crescent City. El seu primer single, "Lawdy Miss Clawdy", publicat per Specialty el 1952, va comptar amb Dave Bartholomew a les tasques de producció i un jove Fats Domino al piano –el tema en qüestió seria versionat, entre d'altres, per Elvis Presley-. Ja en plena febre del rock'n'roll, va destacar amb pistes com "Personality" o "Stagger Lee", totes dues de 1959. Aquesta última, adaptació d'una peça tradicional, va ser versionada per The Rulers a l'inici de "Wrong' Em Boyo", tema que posteriorment van gravar The Clash a "London Calling" (1979).

Un any sense Little Richard

Richard Penniman aka Little Richard (1932-2020) - Foto Dezo Hoffmann/Shutterstock.

Es commemora avui el primer aniversari de la mort de Little Richard. No va ser l'únic referent que ens va deixar al llarg d'un exercici 2020 especialment tràgic també en l'àmbit melòman –per cert, la gran majoria van morir per causes que no tenien res a veure amb l'omnipresent coronavirus, però d'això ja en vam parlar al seu moment-. La llista és llarga i inclou noms que van de John Prine a Eddie Van Halen passant per McCoy Tyner, Charley Pride, Leslie West, Billy Joe Shaver, Peter Green, Bill Withers, Ennio Morricone, Genesis P-Orridge o Kenny Rogers.

Però per alguna raó és la de Richard Penniman la baixa que segueixo tenint més present. Arquitecte del rock'n'roll, tal i com ell solia autoproclamar-se amb tot el dret del món, pioner i catalitzador d'un estil musical però sobretot d'una forma de vida que ell va personificar com ningú més. Un geni avançat al seu temps tant en el terreny musical com en el personal, un provocador nat en uns temps en què provocar consistia en ser un mateix i no en redactar tuits més o menys enginyosos. Se'n va anar aquell 9 de maig d'ara fa un any molt més que un tros d'història.

50 anys de "Deep Purple in Rock"

Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"In Rock" (1970), el quart disc d'estudi de Deep Purple i el plàstic amb què es va estrenar la formació més clàssica de la banda –l'anomenat Mark II que conformaven Ian Gillan (veu), Ritchie Blackmore (guitarra), Roger Glover (baix), Jon Lord (orgue) i Ian Paice (bateria), tots ells immortalitzats en una de les caràtules més icòniques del seu temps-. També l'àlbum on els britànics van deixar definitivament enrere les coordenades psicodèliques i progressives dels seus inicis per abraçar de ple les formes robustes del hard rock i el heavy metal, gèneres dels quals esdevindrien des d'aleshores referents de ple dret –arribant a conformar un il·lustre triumvirat amb Led Zeppelin i Black Sabbath-.

"In Rock" contenia dos dels pilars del so de Deep Purple tal i com encara l'entenem a dia d'avui, l'inicial "Speed King" i aquell majestuós "Child in Time". El primer era un rock'n'roll tan robust com urgent que posava les coses al seu lloc ja d'entrada a l'hora que homenatjava líricament a pioners com Little Richard. El segon carregava contra la guerra del Vietnam tot conjugant misteri i aparell elèctric. Un diàleg entre el teclat de Lord i els aguts vocals de Gillan que desembocava en tota una orgia sònica amb la guitarra de Blackmore als comandaments i la base rítmica navegant a velocitat de creuer. Menció a part mereixen també la monolítica "Bloodsucker" o un "Hard Lovin' Man" que ja haurien volgut moltes bandes d'stoner rock.

Dos dies després de sortir l'àlbum, va veure la llum el single "Black Night". Un boogie rock d'alta volada que amb el temps ha esdevingut uns dels títols més celebrats del catàleg de Deep Purple, i que malgrat no haver-se inclòs a l'edició original d'"In Rock" sí que figura en posteriors reedicions. En aquest cas, i com esdevindria costum en moltes composicions d'èxit, la polèmica va arribar de la mà del riff de la peça en qüestió i la seva pronunciada semblança amb el de "(We Ain't Got) Nothin' Yet", el clàssic nugget dels Blues Magoos, publicat quatre anys abans. Però, com sol dir-se en aquests casos, això és una altra història.

Little Richard (1932-2020)

LITTLE RICHARD

(1932-2020)

Si rock and roll era aquella expressió col·loquial amb què els afroamericans es referien a l'acte sexual, Little Richard va esdevenir un dels pioners que més sentit van atorgar al concepte rock and roll music. Les seves cançons i el seu llenguatge –aquell "A wop bop a loo bop a lop bam boom" mereixeria un premi Nobel- s'emmirallaven en els juke joints on l'alcohol de garrafa solia obrar miracles i en la tradició rhythm & blues d'emprar el doble sentit per subratllar justament l'evidència.

Títols com "Tutti Frutti" no tan sols van flirtejar amb l'ambigüitat, sinó que van arribar a portar les sexualitats no normatives a les llistes d'èxits en un moment en què bona part de l'hemisferi occidental encara anava a missa cada diumenge. Provocador nat i bèstia escènica sense precedents, la seva petjada inicial segueix avançant per l'esquerra moviments sencers que van del glam al punk i més enllà. Ell mateix solia autoproclamar-se Arquitecte del rock and roll. No tenia modèstia. No li calia.

Atenció a la forma com juga amb el piano a partir del minut 1'00’’ d'aquest vídeo. Rock and roll music, ni més ni menys.