Barrett Strong (1941-2023)

BARRETT STRONG
(1941-2023)

A Barrett Strong se'l recordarà sobretot com la veu que va cantar "Money (That's What I Want)", aquella fina rodanxa de desvergonyit rhythm & blues i soul en estat gairebé embrionari que va suposar el primer èxit radiofònic de l'imperi Motown quan va sortir del forn l'agost de 1959. En anys posteriors la va versionar gairebé tothom, dels Beatles als Flying Lizards passant pels Kingsmen o Junior Walker. La peça no l'havia compost Strong sinó Janie Bradford i Berry Gordy, un fet que crida l'atenció tenint en compte que el vocalista va acabar esdevenint més prolífic com a compositor que no pas com a intèrpret. Són incomptables, en aquest sentit, els himnes de la factoria Motown que porten la seva signatura. D'"I Heard It Through the Grapevine" de Marvin Gaye a "War" d'Edwin Starr, passant per "Smiling Faces Sometimes" dels Undisputed Truth o alguns dels títols més destacats de l'etapa psicodèlica dels Temptations –com ara "Cloud Nine", "Papa Was a Rollin' Stone" o "Ball of Confusion"-. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

D.E.P. Luis Mario Quintana

Luis Mario Quintana.

"Louie Louie". La perla rhythm & blues de Richard Berry que els Wailers de Tacoma van elevar a pilar fundacional del rock'n'roll de garatge i a partir de la qual els Kingsmen van arribar a definir bona part de la música nord-americana de la dècada dels 60 –la peça és digna d'estudi i fins i tot ha donat peu a un recopilatori temàtic-. Al veterà disc jockey i locutor radiofònic Luis Mario Quintana, conegut també com El Profe, li agradava "Louie Louie". Fins al punt que va ser ell qui va dir allò de "O eres de Louie Louie, o de lo otro".

El cert és que molts considerem que és perfectament compatible ser de Louie Louie amb ser de lo otro –si bé és igualment cert que tant un concepte com l'altre podrien admetre molts matisos que probablement ell no hauria acceptat-, però la frase és tan clara com demolidora. De fet, de sentències tan fermes com glorioses en va deixar anar unes quantes –ara mateix em ve al cap "Solo me interesa el underground, lo demás no vale nada"-. Geni i figura, referent del rock'n'roll a la ràdio espanyola, va morir a principis d'aquesta setmana. En pau descansi.

Mike Mitchell (1944-2021)

MIKE MITCHELL

(1944-2021)

L'episodi donaria per un biopic d'aquells que tant es porten a Hollywood últimament. Una banda de garatge del nord-oest dels Estats Units conquereix les llistes d'èxits durant la primera meitat dels 60 amb un èxit radiofònic dels que fan època, i la suposada obscenitat de la lletra de la peça en qüestió posa el grup sota la pista del mateix FBI, que no deixa de seguir els seus passos mentre giren de punta a punta del país. El que podria semblar una sinopsi d'una comèdia passada de voltes, és la història real de The Kingsmen, una de les formacions més essencials del rock de garatge dels 60.

La peça, és clar, és "Louie Louie", el clàssic rhythm & blues gravat originalment per Richard Berry el 1957 i versionat pocs anys després pels Wailers de Tacoma, Washington, que el van convertir en una de les lliçons més bàsiques del rock'n'roll juntament amb el "Gloria" de Them –ja saben, allò dels tres acords a tota castanya i sense pensar-s'hi dos cops-. Els Kingsmen, formats el 1959 a Portland, Oregon, en van publicar el 1963 la seva pròpia lectura, que amb el pas del temps va esdevenir també la més icònica –la història de la cançó és extensa i ha arribat a donar fins i tot per un disc temàtic-. No cal dir que la investigació de l'FBI, a la llarga, va jugar a favor de la seva popularitat.

Mike Mitchell va ser el guitarrista original dels Kingsmen, i l'únic supervivent de la formació clàssica –la que va gravar "Louie Louie", per entendre'ns- que s'havia mantingut en actiu al capdavant del grup fins als nostres dies –el vocalista, Jack Ely, va morir ara fa sis anys-. Ens deixava el passat 16 d'abril, el mateix dia del seu aniversari, a l'edat de 77 anys. Toca tornar a punxar "Louie Louie". I, qui s'hi atreveixi, ballar-la com Jimmy el mod en aquella icònica escena de "Quadrophenia" (1979).

Compartint discos

En un moment en què és tendència compartir a les xarxes socials fotografies d'un mateix a l'edat 20 anys, jo sóc més partidari de compartir alguns dels discos que em vaig comprar amb aquella mateixa edat. Com que no cabrien tots en una sola captura, i posats a seleccionar, m'ha vingut de gust recordar que va ser precisament als 20 anys quan em vaig submergir de ple en allò que durant la dècada dels 60 s'havia anomenat garage rock –i que ho vaig fer en disqueries actualment tancades, i de la mà de botiguers que potser no acumulaven tanta informació com Discogs i Wikipedia però em tractaven com un amic-.

Els Barbarians, els Count Five, els Sonics, els Wailers (els de Tacoma), els Kingsmen i els Standells. I sis títols que encara m'acompanyen sovint i m'han donat moltes més alegries que qualsevol dels iPods o telèfons mòbils que he arribat a tenir. Sí, què hi farem, sóc d'aquells que pensen que les persones no ens definim per la nostra fotogènia sinó pels nostres hàbits. I en aquest sentit puc afirmar que el meu hàbit de comprar discos i les ganes de seguir descobrint música (i el que calgui) es mantenen tan inalterables avui com quan tenia 20 anys. I que duri.

Jack Ely (1943-2015)

The Kingsmen - Foto Getty Images.

Setmanes enrere m'hi referia amb motiu d'un article sobre "Louie Louie". Els Kingsmen, una de les bandes definitives d'allò que es va anomenar garage rock. I els responsables d'una versió també definitiva de la peça en qüestió, un original de Richard Berry que ells es van fer gairebé seu. Ahir es feia pública la mort de Jack Ely. El vocalista original de la banda. L'home que va cantar aquell "Louie Louie" al ritme del qual Jimmy Cooper es lliurava a les masses en una de les escenes més emblemàtiques de "Quadrophenia" (1979). Una veu que va arribar a ser investigada per l'FBI. I un d'aquells músics que sens dubte caldria reivindicar més sovint. En pau descansi.

Louie Louie

Richard Berry.

Hi ha cançons amb històries tan fascinants com la de qualsevol banda o artista que els pugui passar pel cap. Probablement un dels millors exemples en sigui el de "Louie Louie". Perla del rhythm & blues vocal, pilar gairebé fundacional del que anomenem garage rock i imparable trencapistes en qualsevol de les seves incomptables encarnacions. La versió original la va compondre i enregistrar el 1957 Richard Berry, conscient que havia trobat tot un diamant però probablement incapaç d'imaginar-se que la seva troballa acabaria transcendint els límits del doo-wop per a esdevenir una de les lliçons magistrals per excel·lència del rock'n'roll de tres acords i vocació immediata.

"Love that Louie".

La versió més cèlebre la van signar sis anys més tard els Kingsmen, anticipant tota resposta possible a la British Invasion des de l'altre costat de l'Atlàntic i assegurant-se un lloc d'honor a la nissaga Nuggets -i desencadenant una investigació del mateix FBI pel contingut presumptament obscè de la seva lletra-. Durant les dècades posteriors l'hem pogut escoltar de boques tan diverses i heterogènies com les dels Wailers –els de Tacoma-, els Kinks, els Sonics, els Beach Boys, Otis Redding, The Clash, Toots & The Maytals, Joan Jett, Motörhead, Black Flag, els Fat Boys o Iggy Pop. Ace Records fins i tot va publicar l'any 2002 el recopilatori "Love that Louie - The Louie Louie Files". Un recorregut sonor que enllaça les arrels de "Louie Louie" -antecedents que apunten tant al rock'n'roll com al jazz i la música llatina, i que tenen en comú la progressió d'acords més ben amortitzada dels darrers cent anys- amb un bon grapat de versions de la peça titular -no hi falten Berry ni els Kingsmen- i algunes de les branques sorgides posteriorment d'aquell tronc original tan robust com inabastable.

Ahir vaig sentir la versió de Richard Berry, la primera de totes, en un anunci de telefonia mòbil. Suposo que ara és qüestió de temps que hi hagi un nou revival amb forma de remescla o versió insulsa com les que anys enrere van banalitzar "Beggin'" de Frankie Valli o el "Mambo No 5" de Pérez Prado. Possiblement l'escoltarem als llocs més insospitats: al súper, al fil musical del pàrquing d'un centre comercial o en una d'aquelles cafeteries on només entrem quan no trobem res més obert. Qui sap, potser fins i tot trobarem samarretes de "Louie Louie" a les franquícies de Passeig de Gràcia i Portal de l'Àngel. Però què volen que els digui, jo preferiria que l'FBI tornés a investigar la seva presumpta obscenitat lírica. Que el rock'n'roll, la música, l'art, tornessin a ser perillosos o com a mínim transgressors. I que "Louie Louie" no despertés entre els seus receptors ganes de trucar i enviar whatsapps sinó aquells instints que tanta por feien i segueixen fent a les elits més benpensants.

The Kingsmen.