The Harlock - "National Karaoke" (2021)

Han passat cinc anys molt llargs –i moltes coses durant tot aquest temps- des que The Harlock van debutar amb aquell "Love Sex Death" (2016) que elevava el llistó fins a les cotes més altes. Des d'aleshores, els de Terrassa s'han foguejat i consolidat en escenaris que van de festivals de renom a antres gairebé clandestins, refermant-se una vegada i una altra com una de les grans revelacions de l'underground autòcton, i fent augmentar les expectatives de cara a un segon disc que ha vist per fi la llum aquesta primavera i on el llistó puja encara una mica més.

"National Karaoke" (2021, El Mamut Traçut/Hidden Track) sona als Harlock que coneixíem, però també sona diferent. Hi segueixen ressonant referents que van de Richard Hawley (dins i fora de Pulp) a la música d'arrel nord-americana amb estètica noir, però el plàstic es manifesta en el seu conjunt més immediat i directe que el seu predecessor, fins i tot amb una dosi extra de ganxo melòdic en talls com l'inicial "Village Dandy" o, sobretot, la peça titular. Mirada irònica als talent shows sobre una refrescant base pop purament fifties on la veu ja inconfusible de Toni Harlock dialoga amb uns irresistibles cors vocals.

I si "National Karaoke", la cançó, bé podria ser una de les peces que acabin definint la carrera de The Harlock a llarg termini, la resta de l'àlbum també va farcida d'arguments a favor tan potents com els aires spaghetti western de "You Are My Curse", l'èpica gairebé progressiva de "Midnight Knight", el pop assolellat de "Little Blonde Girl" o els paisatges crepusculars d'un "You Are Guilty Too" on Harlock es postula com un crooner amb totes les lletres i amb una banda de suport de solvència més que contrastada –atenció a l'estratosfèric solo de guitarra de Rubén Castro-.

Disponible a Bandcamp.

L'Estaca segons Toni Harlock

Si les cançons diuen coses, l'Estaca que canta Toni Harlock diu molt més que tots els càntics que s'escoltaran aquesta tarda al centre de Barcelona. No és aquest el lloc ni el moment de descobrir l'art i l'ofici de Harlock -qui encara el desconegui, que faci una escolta a la seva banda The Harlock-, però sí que val la pena apuntar el valor que té el fet d'aproximar al seu registre una cançó tan carregada de significat com propensa a ser banalitzada en el marc de les dinàmiques de masses. Harlock la canta amb una intencionalitat que ni el seu propi autor va ser capaç d'assolir durant molts anys i que va molt més enllà de reivindicacions puntuals i discursos emocionals. Harlock canta a la dignitat i a tot allò que aquest concepte implica, ni més ni menys. I quan l'escolto m'adono que és aquest país, el que canta Harlock, el que jo vull construir. A partir d'aquí, amics i amigues, les banderes (totes) us les podeu posar on us càpiguen.

Masclans i The Harlock a Continental

Masclans.

MASCLANS + THE HARLOCK

Continental, Barcelona

9 de juny de 2017

The Harlock i Masclans. Dues bandes barcelonines amb referents anglòfils, amb un peu a cada costat de l'Atlàntic i l'anglès com a llengua vehicular. Els seus registres són tan distants en les formes com complementaris a la pràctica, i per això era tan sols qüestió de temps que els seus respectius camins s'arribessin a creuar. Ho van fer la nit passada en un escenari, el de la sala Continental, que durant els darrers anys s'ha consolidat com una de les places fortes del circuit barceloní pel que fa a música emergent.

Van obrir la nit The Harlock, que venien a defensar el seu primer disc llarg, un "Love Sex Hate" (2016) on el pop amb accent britànic alterna amb la nocturnitat del folk més estripat. Amb formació renovada -el polifacètic Marcel Pozo s'incorpora definitivament com a guitarrista- i un frontman dels que marquen la diferència -Toni Harlock, l'únic home d'aquestes latituds capaç de fer el crooner al més pur estil Richard Hawley per a tot seguit evocar la força i la mística d'un Jim Morrison-, van brillar amb títols tan rodons com "Bandits", "Two Whiskies", "Little Christine" o la final "I Want to Dance this Vals with You". Majestuosos, elegants, enormes.

Masclans van alternar material dels dos discos que han editat a data d'avui, "Fine, Thanks" (2014) i "Forest" (2016), amanits amb puntuals lectures de títols aliens com "Strawberry Fields Forever" (The Beatles). Els barcelonins no han parat de girar i trepitjar escenaris durant els darrers tres anys, la qual cosa ha reforçat la química interna d'una formació ja indivisible: poques bandes tan joves poden presumir del seu ofici, i el seu frontman Esteve Masclans canta ara com mai abans ho havia fet. Sumin a l'equació títols tan rodons com "James", "Silver", "Forest" o "I Don't Care" i obtindran una combinació guanyadora. El tour de force final al ritme de "My Generation" (The Who) i "Helter Skelter" (novament els Beatles) va adquirir un caràcter d'allò més definitiu.