Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hidden Track. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hidden Track. Mostrar tots els missatges

dijous, 22 de juny del 2023

Karla amb K: reflexió existencial des de la pista de ball

Carla Mercader aka Karla amb K - Foto Sílvia Poch.
"Hi ha un moment en el qual m'adono que estem vius tota l’estona i que és esgotador, que la vida no para mai i que per més que deixis de fer coses, t’aturis, dormis, t’amaguis, deixis la ment en blanc, la vida segueix, sempre, fins al final. Com un transatlàntic trencant el gel lenta però ferma i impassiblement. Estar viu tota l’estona és molt cansat, hi ha moments que desitjaries fer una altra cosa. Anar a prendre quelcom, potser, una excursió a la muntanya per respirar aire fresc? Potser un festival de música? Un viatge... Què puc fer per escapar? No amiga, no et pots escapar. Estem vius tota l’estona i aquesta modalitat no permet conèixer altres coses. Que estrany que després de tants segles, no se sàpiga absolutament res de què és tot això de la vida".

Són reflexions en veu alta que Carla Mercader planteja a la nota promocional d'"ESTEM VIUS TOT EL R4TO" (2023, Hidden Track) –sí, en majúscules, i no, no hi ha cap error de tecleig-, el primer àlbum que signa amb el seu alter ego Karla amb K. Vuit pistes de pop electrònic amb lletres confessionals i vocació ballable on la barcelonina reflexiona, entre d'altres, sobre la condició humana. Atenció a aquests versos d'un dels senzills destacats del disc, "3LS HUM4NS": "Com se senten els humans quan es fa de nit? / De vegades estan decebuts i no s'han divertit / De la seva existència no en coneixen el sentit / Tot i així s'aparellen i no s'han rendit / Els humans s'inventen mil excuses per no fer el que desitgen / Casi mai no són conscients de tot el que tenen".

Versos que d'alguna manera venen a contradir el paràgraf que encapçala aquest article –i no és cap crítica en negatiu, al contrari-. Com si Mercader s'estigués responent ella mateixa que el problema no és estar viva tota l'estona, sinó no disposar de temps per aturar-se a ser-ne conscient. Lírica existencialista que posa sobre la taula les dinàmiques més opressives del nostre temps alhora que revela l'autora com una ànima sensible amb gran capacitat d'observació i d'anàlisi, també com una de les grans lletristes del pop (en) català contemporani. "De què està fet el pas del temps?" i "De què està fet el que no tinc?", es pregunta a "TOMB3S", vaporosa i crepuscular balada que parteix del desamor per abordar sense complexes el misteri metafísic.

Concebut durant un retir creatiu a la Serra de Tramuntana, enregistrat a mig camí de Mallorca i el Penedès, "ESTEM VIUS TOT EL R4TO" és, en paraules de la mateixa Mercader, "fruit d’una ferida i de la necessitat de sanar-la a través de l’art". Pot sonar a tòpic, però no ho és quan una sembla tenir tan clar que la seva obra present tanca una etapa i n'enceta una altra. "Cada pas que faig / Em separa de qui era ahir", proclama amb un to d'allò més serè a "NO F4 IL·LUSIÓ", una altra declaració que parteix del mal d'amor per acabar explicant què significa estar viva, desplegada sobre un contagiós i hipnòtic ritme de club. "El principi de la resta de la meva vida", conclou la mateixa peça. El  debut per la porta gran d'una veu que ha vingut a dir(-nos) moltes coses.


Més informació:

Karla amb K  /  Spotify  /  Youtube  /  Instagram

dissabte, 18 de febrer del 2023

The Missing Leech - "Mencions Honorífiques" (2023)


Havia plogut molt des de la publicació del que fins ara era l'últim àlbum de The Missing Leech, aquell "Sacsejant el Sotabosc" (2017) on l'alter ego de Maurici Ribera feia el salt endavant més pronunciat de tota la seva carrera. No és que des d'aleshores hagués parat quiet el de Sant Joan de Vilatorrada (el Bages). Durant aquests sis anys no ha deixat mai de lliurar material nou, ja fos amb forma de singles i ep's, o bé a través de discos compartits –també amb el projecte paral·lel Espígol-, ni de defensar-lo en qualsevol escenari que se li posés a l'abast –parlem d'un músic independent de casa nostra que ha tocat als cinc continents, i que a tot arreu on ha anat hi ha arribat sense el suport de cap institució ni patrocinador-.

"Mencions Honorífiques" (2023, El Mamut Traçut / Hidden Track), el seu quart àlbum, és la continuació lògica de "Sacsejant el Sotabosc". I alhora suposa un nou salt endavant, fruit d'aquests sis anys de distància però sobretot de la seva determinació a l'hora de definir una veu pròpia a partir d'un oceà d'influències i referents que van del folk anyenc al metal extrem passant pel rock de garatge, la psicodèlia, l'antifolk, el pop a baixa fidelitat i el punk en totes les seves manifestacions –escoltin les seves seleccions al programa radiofònic Trilogy Rock i deixin-se portar, o bé visitin el seu perfil de Facebook i al·lucinin vostès mateixos amb la quantitat i la varietat de concerts que aquest home arriba a presenciar al llarg de l'any-.

Si fins ara l'obra de Ribera s'havia caracteritzat per canalitzar totes aquestes influències donant peu a un discurs tan singular com incomparable en aquestes latituds nostres, a partir de "Mencions Honorífiques" podem (hauríem de) començar a parlar d'un clàssic de l'underground nostrat –allò que ell mateix va anomenar el sotabosc molt abans que la paraula de torn esdevingués moneda de canvi d'influencers amb poca feina-, però sobretot d'un artista que mai com ara s'havia mostrat tan segur a l'hora de tocar diversos pals sense deixar de sonar única i exclusivament a ell mateix. I com a primera mostra la inicial "Back to Back" –el primer avançament del disc, publicat ara fa gairebé un any-, que afina la urgència i el minimalisme marques de la casa tot assenyalant la tensió elèctrica d'un Charles Douglas o un Lou Reed.

Encara no hem tingut temps de digerir-la quan ens aborda sense avisar un "The Grapes of Wrath" que bé podria ser un dels punts més àlgids de tot el seu catàleg. Un combinat d'indie pop d'escola oceànica on ressonen els Go-Betweens i The Clean –aquests últims són un dels tòtems declarats de Ribera-. "Quelcom emergent" rebusca en aquella fina línia que pot arribar a separar el rock psicodèlic més desacomplexat del post-punk més mal·leable. "People Are Dying Everywhere" és un vitamínic comprimit de mala llet i urgència punk. I "Eternal Flame" és una perla indie rock de vocació tan perdurable com indica el seu títol –també una d'aquelles ocasions en què podem proclamar als quatre vents allò de "Si aquest tio fos anglès o nord-americà, ara mateix ho estaria petant"-.

Tres quarts del mateix es podria afirmar d'un "Every Single Beat" que conjuga els postulats de la generació C86 amb uns uns arranjaments d'alta sofisticació –atenció a la guitarra de Luis Sylvestre, confident de Ribera a l'estudi juntament amb Amós Pérez (Les Atxes, Liannallull), a qui podem escoltar a la bateria-. "Despertant talents" i "Gràcies per ser com ets", d'altra banda, són dos exercicis de post-punk clarobscur i amb la dosi justa d'èpica, però sobretot dues píndoles de lírica optimista que conviden a mirar endavant en els moments més foscos, també a comptar sempre amb qui tinguem al nostre costat. Lliçons magistrals de com transmetre un missatge en positiu sense resultar excessivament naïf ni reincidir en els tòpics dels manuals d'autoajuda. També dos arguments més d'un disc que perfila Ribera com un lletrista brillant.

L'àlbum el tanquen "Being" i "I.D.". La primera és literalment una oració lisèrgica, quatre minuts d'atmosferes inquietants, lírica metafísica i càntics d'ultratomba on ressonen la Velvet Underground més àcida i les formes més tel·lúriques d'uns Dead Can Dance o fins i tot un Scott Walker en fase crepuscular, amanides amb unes subtils pinzellades de free jazz. "I.D.", d'altra banda, bé podria ser-ne el revers complementari. Un exercici d'antifolk d'estètica noir i una lletra que invoca una bèstia sorgida de les profunditats. La que tots ens hem imaginat alguna vegada. La que tots portem adormida al nostre interior. I el gran final d'un àlbum que torna a certificar Maurici Ribera com una de les criatures més fascinants de l'underground, el Sotabosc o com se li vulgui dir.

dijous, 22 de setembre del 2022

Dues artistes que van a la seva

Anna Andreu.
Aquelles cançons que potser no entren a la primera però un cop són dins ja no t'abandonen mai més, aquelles obres que cal degustar poc a poc i trobant si cal el moment oportú, i sobretot aquelles artistes que han optat per fer la seva i expressar-se al marge d'unes dinàmiques, les de la indústria del disc, on la novetat ha esdevingut dogma i la immediatesa sol equivaler a caducitat. Porten ja alguns mesos al carrer els darrers àlbums d'Anna Andreu i Maria Jaume, "La mida" (2022, Hidden Track) i "Voltes i voltes" (2022, Bankrobber).

Dos d'aquells treballs que tendirien a passar desapercebuts enmig de la sempre sorollosa allau de llançaments discogràfics si no fos per la dimensió de les seves autores, dues artistes que efectivament han après a fer les coses a la seva manera i sense respondre a cap altra necessitat que no es derivi del seu propi art. I dos segons discos que també equivalen a confirmacions, en el cas de la barcelonina d'una trajectòria solista que té les seves arrels al capdavant dels enyorats Cálido Home –va debutar pel seu compte, amb el suport sempre oportú de Mariana Arrufat a la bateria, amb "Els mals costums" (2020)-, en el cas de la mallorquina després d'haver aterrat amb el formidable "Fins a maig no revisc" (2020).

Dues trajectòries que van alçar el vol en plena pandèmia i que ara, un cop superada la tempesta, es perfilen com a fermes realitats amb grans perspectives de futur. Les de qui sap parlar amb veu pròpia sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all, les de qui és conscient de tot allò que encara pot arribar a dir un format sempre a l'ordre del dia com és el de la cançó al marge d'etiquetes. En tots dos casos podríem parlar de folk i fins i tot de pop metafísic. Però ben mirat no cal filar tan prim quan tenim sobre la taula perles com "Un son" o "Me desplom". La primera és d'Andreu, la segona de Jaume. I que bé que es complementen l'una a l'altra.

divendres, 16 de setembre del 2022

Catastrofe Club: "Si tinguéssim cura els uns dels altres, tot seria més fàcil"


Hem parlat amb Josep Maria Herrera i David Molina, components de Catastrofe Club, del seu tercer disc, "El crecimiento infinito" (2022, Hidden Track), però també del col·lapse d'una civilització –la nostra- devorada pels seus propis excessos. L'entrevista, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

"No tinc cap mena de confiança en la humanitat. Poden arribar a passar moltes desgràcies, però mai n'aprenem. Ho vam veure durant la pandèmia. Quan ens vam haver de tancar a casa, va semblar que havíem après la lliçó i que canviaríem la nostra forma de fer. Però quan es va acabar tot i vam poder tornar a sortir, la lliçó apresa se'n va anar en orris. (...) Vivim en una societat de consum que ens empeny a ser individualistes i egoistes".

diumenge, 4 de setembre del 2022

Catastrofe Club - "El crecimiento infinito" (2022)


Primer va ser una crisi financera de llarg impacte social –la de 2008, la que en el fons mai ha acabat d'acabar-se-. Després van venir les convulsions del final d'allò que es va anomenar Procés. I ara, quan encara ni s'ha donat per tancada una pandèmia mundial que ningú havia vist a venir, se'ns anuncia que som a les portes de l'enèsima recessió econòmica. El món tal com sempre l'havíem conegut s'acaba o, més ben dit, s'esgota. I mentre la gran majoria es limita a mirar cap a una altra banda tot fent-se selfies amb les últimes restes d'una bonança social i econòmica –la de la segona meitat del segle XX- que sembla més que mai un miratge, d'altres han vingut a cantar sense embuts l'estat de les coses.

Els vallesans Catastrofe Club van publicar el seu primer àlbum, "Galletas" (2015), quan amb prou feina començàvem a treure el cap –si és que mai ho vam arribar a fer- de la citada crisi financera. El seu segon llançament, "Ejercicios de visión" (2018), va caure en plena desfeta del Procés independentista i amb els aparells de l'Estat espanyol mostrant ja sense cap mena de vergonya la seva cara menys amable –per dir-ho finament-. I ara, quan el primer estiu post-pandèmic és a punt de donar pas a la tardor més incerta des de la de 2008, tornen els de Granollers amb un nou treball, "El crecimiento infinito" (2022, Hidden Track), que ve a tancar una trilogia i que segueix adreçant la foscor estructural d'aquest segle XXI dominat per la por i l'angoixa en les seves múltiples manifestacions.

El cert és que les cançons de Catastrofe Club no s'inspiren en cap d'aquests episodis concrets. Si el primer i el segon disc carregaven contra la passivitat i la ceguesa d'una població acostumada a assumir més del que li pertocaria –en tots els sentits-, en aquest tercer plàstic directament posen sobre la taula la caiguda imminent –inevitable?- d'un model de vida –un sistema?- que s'ha esgotat ell mateix, presoner del seu propi parany. "He visto tantos anuncios, que ya no sé qué comprar / He visto tanta basura, que ya no sé qué comprar", proclama Josep Maria Herrera, veu, guitarra i programador del duet que completa David Molina (baix i programacions), a "Béisbol", àcid cant contra el consumisme salvatge que ens ha abocat fins a on som.

És una de les lletres més colpidores d'un àlbum que en va ple. A "Todos", tot un repàs a l'impacte de l'acció de l'home sobre el planeta –també a la mania de la nostra espècie de situar-se en un hipotètic centre que en cap cas li correspon-, canta directament "Deberíamos morir todos". Himne misantrop en potència, també un cop de puny sobre la taula que hauria de remoure consciències. El problema, com el mateix Herrera apunta a "Safari", és la nostra tendència a perpetuar els mals estructurals en lloc de tallar-los d'arrel: "Deberíamos dar un paso, pero solo damos vueltas / Deberíamos quemarlo todo, en lugar de darlo todo por sentado". Més clar, l'aigua.

Les lletres de Catastrofe Club parlen sense embuts, i els seus versos són punyents com ells sols. També la seva música és claustrofòbica, fosca i puntualment opressiva, però les seves cançons segueixen sense renunciar a aquella essència ballable que sempre les ha caracteritzat. Com a mostres, "Como tú" o la citada "Béisbol", exercicis de pop sintètic d'estètica industrial que alternen amb els paisatges distòpics de "Tu casa" o l'atmosfera terminal d'un "Columpio" que per moments recorda a Nick Cave o Tom Waits en les seves formes més tètriques i decadents. "Todas las redes dicen que las casas están ardiendo, pero tú te sigues columpiando", proclama aquesta última. Una bona manera d'explicar els temps estranys que ens ha tocat viure.


Disponible a Bandcamp.

dilluns, 5 de juliol del 2021

Maria Hein

Del Laurel Canyon a les Balears.

El més fàcil seria comparar-la amb Maria Jaume per la seva procedència i per la seva càlida aproximació a al cançó folk de contorns metafísics i amb la sensibilitat a flor de pell. Però hi ha molt més en el discurs de Maria Hein, una jove cantant i compositora mallorquina que es perfila des d'ara mateix com un hipotètic pont mai traçat entre el folk pop d'escola Joni Mitchell i la tradició mediterrània. Té previst publicar el seu primer àlbum la propera tardor a través d'un segell de solvència contrastada com és Hidden Track i amb producció de tot un Ferran Palau. De moment n'ha avançat una peça, "Es teus ulls davant la mar", que eleva les expectatives. Disponible a Youtube amb evocador videoclip.

dimarts, 15 de juny del 2021

La Nena Samsó - "Gana ferotge" (2021)


Vam descobrir La Nena Samsó ara fa cosa d'uns dos anys, quan van publicar "Forat, cordill, la lluna i mil mamuts" (2019, El Mamut Traçut). Un ep de debut que presentava en societat la unió de la poeta, cantant i actriu Enka Alonso amb el guitarrista Marc Alongina –la gran majoria l'havíem conegut a les files de Les Atxes-. I una col·lecció de cançons que conjugaven versos crus i sense pèls a la llengua amb un pop d'acabats digitals i estètica lo-fi. Des d'aleshores ha plogut molt, i d'aquella llavor inicial n'ha germinat un dels projectes més fascinants del sotabosc musical barceloní.

D'entrada, s'ha sumat a l'equació la bateria de José Valera Cintas –també provinent de l'òrbita de Les Atxes-. Incorporació decisiva a l'hora de consolidar un discurs que s'ha redefinit ell mateix tot deixant enrere la factura lo-fi, potenciant el seu vessant més orgànic i estripat, i assentant-se sobre unes coordenades on conflueixen registres com els de PJ Harvey, Anna Calvi, Amanda Palmer o el Nick Cave més torrencial. Hipnòtics ritmes tribals, monolítiques guitarres en tensió creixent i, en primer pla, la veu serena d'Alonso despatxant el seu verb visceral i esmolat.

Un pronunciat salt endavant que es concreta amb la desena de pistes que formen el seu primer llarga durada, un "Gana ferotge" (2021, El Mamut Traçut / Hidden Track) que han enregistrat amb Bernat Sánchez als controls, i on el misteri ancestral de la inicial "Ventalls" –atenció al seu videoclip d'estètica hivernal, obra de la pròpia banda- alterna amb el nervi a flor de pell de "Si tan sols volgués això" o les claustrofòbiques estructures de "Per cada ofec". Tot un encert, d'altra banda, haver regravat títols pretèrits com "Canvi de compàs" o "Jocs de nit", adaptant-los a la nova realitat del combo i treient-ne tot aquell suc que encara portaven a dins.


Més informació:

La Nena Samsó  /  El Mamut Traçut  (web)  /  Facebook

divendres, 7 de maig del 2021

The Harlock - "National Karaoke" (2021)


Han passat cinc anys molt llargs –i moltes coses durant tot aquest temps- des que The Harlock van debutar amb aquell "Love Sex Death" (2016) que elevava el llistó fins a les cotes més altes. Des d'aleshores, els de Terrassa s'han foguejat i consolidat en escenaris que van de festivals de renom a antres gairebé clandestins, refermant-se una vegada i una altra com una de les grans revelacions de l'underground autòcton, i fent augmentar les expectatives de cara a un segon disc que ha vist per fi la llum aquesta primavera i on el llistó puja encara una mica més.

"National Karaoke" (2021, El Mamut Traçut/Hidden Track) sona als Harlock que coneixíem, però també sona diferent. Hi segueixen ressonant referents que van de Richard Hawley (dins i fora de Pulp) a la música d'arrel nord-americana amb estètica noir, però el plàstic es manifesta en el seu conjunt més immediat i directe que el seu predecessor, fins i tot amb una dosi extra de ganxo melòdic en talls com l'inicial "Village Dandy" o, sobretot, la peça titular. Mirada irònica als talent shows sobre una refrescant base pop purament fifties on la veu ja inconfusible de Toni Harlock dialoga amb uns irresistibles cors vocals.

I si "National Karaoke", la cançó, bé podria ser una de les peces que acabin definint la carrera de The Harlock a llarg termini, la resta de l'àlbum també va farcida d'arguments a favor tan potents com els aires spaghetti western de "You Are My Curse", l'èpica gairebé progressiva de "Midnight Knight", el pop assolellat de "Little Blonde Girl" o els paisatges crepusculars d'un "You Are Guilty Too" on Harlock es postula com un crooner amb totes les lletres i amb una banda de suport de solvència més que contrastada –atenció a l'estratosfèric solo de guitarra de Rubén Castro-.

Disponible a Bandcamp.

dijous, 6 d’agost del 2020

Anna Andreu - "El part"


A aquestes alçades, el debut en solitari d'Anna Andreu –"Els mals costums" (Hidden Track)- ja es pot contemplar entre els grans llançaments discogràfics d'aquest 2020 en què la música literalment ens ha salvat de mals majors. En presenta ara un nou videoclip, "El part", interpretat en directe amb l'acompanyament de Marina Arrufat a la bateria. Una peça que a nivell líric explica el part d'una muntanya, amb totes les imatges que això pot arribar a evocar, i musicalment tant pot remetre a Maria del Mar Bonet com a la primera Angel Olsen. El clip l'ha dirigit Carles Pons, i poden vostès visionar-lo a Youtube.

dimecres, 1 de juliol del 2020

Anna Andreu - "Els mals costums" (2020)


Es commemorarà aquest estiu el desè aniversari de Macondo Fest, un festival d'artistes emergents que va tenir lloc al desaparegut Macondo Bar del Camp de l'Arpa barceloní i del qual va esdevenir gran revelació un jove duet autòcton que jugava a la seva manera amb el folk d'arrel anglosaxona. Des d'aleshores ha plogut molt, i Cálido Home han publicat diversos àlbums que els han consolidat com una de les grans bandes de folk del país –tot i que no acaben de sentir-se còmodes amb aquesta etiqueta- a més d'obrir-los les portes d'escenaris que han compartit amb referents com Angel Olsen o Donovan.

Amb el projecte aturat des de fa un parell d'anys, la meitat del duet ha decidit ara posar en marxa la seva pròpia aventura solista. I és d'aquesta manera com hem pogut descobrir la cara més personal d'Anna Andreu, qui ha signat amb el seu nom un dels grans discos de folk que s'han pogut escoltar enguany per aquestes latituds. Es titula "Els mals costums" (2020, Hidden Track), i l'ha enregistrat amb el suport de la violinista Marina Arrufat, qui ha canviat el seu instrument habitual per la bateria. L'altre fet destacable és el canvi de l'anglès al català com a llengua vehicular, un exercici que ha suposat tot un repte per a la barcelonina i de passada li ha permès ampliar horitzons com a vocalista.

"Els mals costums" és una col·lecció de cançons que segueixen tenint el folk transatlàntic com a element essencial però apunten en direccions fins ara inèdites en l'obra d'Andreu. La urgència de la inicial "Torrent sanguini" enllaça amb dinàmiques com les d'uns Wave Pictures o una Courtney Barnett. Les tonalitats a contrallum d'"El part" revelen registres vocals que remeten a tòtems com Maria del Mar Bonet, una idea que es referma als passatges cristal·lins d'"El que no som" i de la peça titular. Més que un parèntesi en l'activitat de la banda mare, Anna Andreu ha fet un punt i a part i ha segellat deu anys després d'aquella primera revelació un nou i fascinant punt de partida.

dimecres, 15 d’abril del 2020

Valentina & The Electric Post

Metafísics i elèctrics.
Cançons de naturalesa tel·lúrica amb acabats sofisticats que tant poden emmirallar-se en Vashti Bunyan com en Jenny Hval. Valentina & The Electric Post van debutar a finals de l'any passat a l'escuderia Hidden Track.

La veu aguda i transparent de Valentina Risi té alguna cosa de Vashti Bunyan o fins i tot de Buffy Sainte-Marie. I si bé és cert que les seves cançons es troben arrelades en el folk més tel·lúric de les dècades dels 60 i dels 70, també ho és que d'alguna manera enllacen amb referents més contemporanis com Julia Holter o fins i tot Jenny Hval.

Efectivament, el repertori de Valentina & The Electric Post –el duet que la pròpia Risi, vocalista i guitarrista italiana establerta a Barcelona, ha format amb el multiinstrumentista igualadí Ildefons Alonso, conegut per la seva militància a La Sentina o El Petit de Cal Eril- oscil·la entre el misteri metafísic i la incertesa d'un món que de vegades no acaba d'entendre's a ell mateix. Entre el folk més boirós i els ritmes urbans a contrallum.

Les lletres de Risi tant poden adreçar el somni etern de l'univers com reflexionar al voltant de la condició humana o retratar el mateix Llucifer com un mortal embogit, i ho fan des de la més delicada sofisticació. El seu disc de debut, "Before the Universe", va veure la llum a finals de l'any passat a través de Hidden Track, i aquest mes d'abril han lliurat amb format digital una onírica i reveladora deconstrucció del "While My Guitar Gently Wheeps" dels Beatles.


Més informació:

Valentina & The Electric Post  /  Hidden Track

dimecres, 19 de juny del 2019

Catastrofe Club - "Como moscas"

Catastrofe Club.
Frenètics moviments de càmera, el blanc i negre com a fil conductor i unes atmosferes tan fosques i inquietants com els temps que estem vivint. Els vallesans Catastrofe Club acaben de presentar el videoclip de "Como moscas", una de les peces incloses al seu segon àlbum -"Ejercicios de visión" (2018, Hidden Track)-. Produït per la pròpia banda i l'escola de teatre Arsènic Espai de Creació, el clip s'ha rodat a les instal·lacions de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers, amb Marta G. Otín a la direcció artística i Mireia Schröder a les tasques de realització. Poden veure'l a Youtube. I si volen degustar l'impactant directe de Catastrofe Club, podran fer-ho el proper diumenge, 23 de juny (19,30h) a l'espai Dràstik Punkaires de la mateixa capital vallesana.

dimecres, 12 de juny del 2019

Iou3R

Vida després de (lo:muêso).
Un viatge sense retorn als límits de l'experimentació i l'exploració sonora. Sorgits de les cendres de (lo:muêso), Iou3R debuten amb "Escornalbou", una sola peça de mitja hora de durada que es divideix en sis moviments.

Probablement hi haurà qui s'espanti a l'obervar que l'única pista que conforma el disc de debut de Iou3R, "Escornalbou" (2019, Aiguamoll Records, Hidden Track), dura més de 30 minuts. Una xifra que pot semblar excessiva en un context on sol manar la immediatesa i on fer clic sempre resulta més fàcil que parar atenció quan una composició la requereix. Ara bé, qui malgrat tot decideixi endinsar-se en l'àlbum en qüestió hi descobrirà tot un univers on conceptes com l'exploració sonora es troben a l'ordre del dia i on les sorpreses es succeeixen l'una darrere l'altra.

Però comencem pel principi. Iou3R és una formació relativament jove, si bé els seus components són autèntics veterans de l'escena barcelonina que prèviament havien militat als irrepetibles (lo:muêso). De fet, Iou3R neix de les cendres d'aquests últims -a les seves files hi trobem Juanma Medina, Raül De Los Ríos i Karlos Navarro- i amb l'ànim de portar encara més enllà aquell afany experimentador que sempre els havia caracteritzat. El resultat és un projecte que els seus propis responsables prefereixen assenyalar com un concepte més que com una banda.

Publicat aquest mateix mes de juny, "Escornalbou" es va concebre com una única peça dividida en sis moviments. El fet que l'hagin publicat com una sola pista apunta que aquests sis moviments no s'hagin plantejat com a bossins intercanviables, sinó com a parts d'un tot indissoluble. Un viatge que comença amb el misteri a contrallum d'uns sintetitzadors boirosos i culmina amb un atac de cacofonies i caos sonor del bo. Pel camí, guitarres que van al seu aire, ritmes hipnòtics, sorolls industrials i tot un seguit de recursos que fusionen tota mena de gèneres amb prefix post i alhora fan petita qualsevol etiqueta que els pugui passar pel cap.

Produït per Marco Morgione als estudis Micromaltese, "Escornalbou" es va gravar en directe a la primera presa, amb l'objectiu d'oferir una radiografia d'allò que era aquest col·lectiu de músics a l'hora de donar-li forma. Una instantània d'un projecte al moment mateix de la seva incubació i sobretot un punt de partida, tenint en compte que la improvisació ha jugat un paper clau en el procés de gravació i que, per tant, els sis moviments es manifestaran d'una forma diferent cada vegada que siguin traslladats a un escenari. Poden escoltar el disc a Bandcamp.

dijous, 30 de maig del 2019

Hidden Track al Primavera Pro


Primavera Pro és la branca de Primavera Sound adreçada al públic professional. Un punt de trobada per a gent d'arreu del món vinculada amb la indústria de la música, un espai d'intercanvi d'idees i coneixement, i també una plataforma i altaveu de projectes singulars relacionats amb l'àmbit musical. A la fotografia, Louise Sansom de Hidden Track presenta el projecte d'aquest segell discogràfic barceloní -conegut per aglutinar ell mateix diversos segells independents com Famèlic o El Mamut Traçut- al hall del CCCB ahir al matí, durant la jornada inaugural del Primavera Pro 2019.

dimecres, 22 de maig del 2019

The Missing Leech - "Love/Death" (2019)


El retorn de The Missing Leech a l'activitat discogràfica després de més de dos anys de silenci ha acabat esdevenint tota una caixa de sorpreses. Un single, "Love/Death" (2019, El Mamut Traçut / Hidden Track), amb dues úniques pistes que poden arribar a semblar antitètiques però funcionen a la perfecció quan s'escolten seguides.

La primera, "Love", és un exercici d'antifolk urgent i immediat marca de la casa, potser més cru que de costum i enfosquit (en el bon sentit) per la producció de Xavier Nadal (Grushenka) i Irene de la Riva (Decepción Cromática). Una reflexió sobre l'amor com a arma de doble tall, on l'alter ego de Maurici Ribera s'encarrega de tocar tots els instruments -en primer terme, òbviament, la seva veu i aquella guitarra acústica de la qual sempre fa saltar espurnes-.

La segona, "Diccionari positiu", és tot un himne a les bondats de la condició humana que tan sols el propi Ribera podria haver compost. En aquest cas figura a les tasques de producció un vell conegut com és Albert Palomar, qui també forma part d'una improvisada banda d'acompanyament. El resultat és una peça que aproxima l'estètica antifolk a les formes del post-punk. La caràtula és obra de David Vidal i podria ser una de les més reconeixibles de l'extensa discografia de The Missing Leech.


Més informació:
The Missing Leech  /  Bandcamp  /  El Mamut Traçut  /  Hidden Track

dimecres, 20 de febrer del 2019

The Crab Apples - "More Mistakes" (2019)


Quan un artista evoluciona, és natural que el seu repertori també ho faci. Un any després de publicar el seu segon disc, aquell celebradíssim "A Drastic Mistake" (2018, Hidden Track), The Crab Apples el complementen amb l'edició de l'ep "More Mistakes" (2019, Hidden Track). Quatre peces provinents de l'àlbum en qüestió, deconstruïdes i reinterpretades a partir dels seus mateixos fonaments, encara amb l'error com a marc conceptual i fil conductor. El més sorprenent de tot plegat és sens dubte la manera com el quartet vallesà aconsegueix transformar un sol tema, "The End and The Beginning", en dues pistes diferenciades que en certa manera són com la nit i el dia. "The Beginning" rebaixa la tensió elèctrica de la versió original per a adoptar formes més orgàniques i dibuixar paisatges més lluminosos. "The End", en canvi, explora les possibilitats de la postproducció i potencia elements com l'electrònica i els acabats onírics. "Wicked Memory", d'altra banda, prescindeix de tota la seva musculatura rockera per a manifestar-se fràgil i despullada com mai abans l'havíem escoltat, interpretada en directe i en format acústic. Tanca l'ep una remescla en clau trencapistes del single "Open Your Mind" per cortesia de Ley DJ.

divendres, 15 de juny del 2018

Obrigada a El 9 Nou


El rock'n'roll com a salvació i tot un ep com a declaració de principis. "Far enllà" (2018) és el nou treball d'Obrigada, coeditat per El Mamut Traçut i Hidden Track. Dies enrere vaig poder-ne parlar amb Dante Pibernat i Gilbert Niubó, vocalista i baixista respectivament de la banda vallesana. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dilluns.

dijous, 7 de juny del 2018

Obrigada - "Far enllà" (2018)


Ja fa tres anys que Obrigada van lliurar el seu segon disc, un "Rectory / To Disagree /" que eixamplava la base punk inicial dels vallesans amb mirades gens dissimulades al post-hardcore d'uns Hüsker Dü i al rock alternatiu d'uns Replacements. Coordenades que referma ara un tercer plàstic, "Far enllà" (2018, El Mamut Traçut / Hidden Track), on el grup sona més compacte del que mai ho havia fet a l'estudi de gravació. Repeteix a les tasques de producció Aleix Prats (Illa Carolina), i sorprenen especialment talls com "Requiem (and Still yet to Become)" o "Tardoral". El primer destapa la vessant més densa i rocallosa d'una banda que s'acosta per moments al rock monolític d'uns Soundgarden o uns Audioslave. El segon és un instrumental en clau post-rock que podria introduir nous colors al ventall discursiu d'Obrigada. Més informació aquí.

dimecres, 25 d’abril del 2018

Catastrofe Club - "Ejercicios de visión" (2018)


La música de Catastrofe Club fa honor a aquella màxima d'Emma Goldman segons la qual si no podia ballar no era la seva revolució. El discurs sonor dels vallesans és ballable, sobretot si es manifesta a tota castanya en hores intempestives i en algun soterrani que amb prou feina hagi vist la llum solar. Parlem d'un repertori que enllaça les formes més distòpiques del rock amb l'electrònica d'ascendència industrial. I d'una lírica que crida a la revolució a cada vers, assenyalant sense contemplacions tots i cada un dels mals propis dels temps que ens ha tocat viure -començant per l'actitud passiva de qui s'ho mira de lluny-.

Per qui encara no els conegui, Catastrofe Club són els vallesans Josep Maria Herrera (veu, guitarra, programacions) i David Molina (baix, teclats i programacions) -en directe es reforcen amb la bateria de Pablo García Godoy-. El seu disc de debut, "Galletas", va veure la llum ara fa tres anys. Des d'aleshores s'han fet un tip d'actuar en escenaris d'arreu de la península, han acabat d'afinar un discurs que els agermana per moments amb els seus veïns Tiger Menja Zebra -banda on també milita García Godoy- i s'han tret de la màniga un segon treball, "Ejercicios de visión" (2018, Hidden Track), que dispara amb elegància però sense pietat contra tot allò que se li posa al davant.

"¿No te das cuenta de que estás molestando?", exclamen a la pista introductòria. Tota una declaració de principis en uns temps en què la simple idea de molestar ha esdevingut el pitjor dels pecats capitals. I el principi d'un àlbum que esclata de cop i volta al ritme de "Rusos". Ritme hipnòtic, Nine Inch Nails esbatussant-se amb Chemical Brothers i Herrera proclamant "No te estás enterando de nada". Una frase que segons els propis músics podria definir el plàstic sencer. I una altra declaració de principis, la de qui es nega a acceptar les coses tal i com li són explicades. La d'una banda més necessària que mai en un país que condemna humoristes i empresona rapers. Escoltin el disc a Bandcamp.

dimecres, 18 d’abril del 2018

Tatsumi & Masako


Quatre temes que responen a títols com "Disseny racional", "Arquitectura líquida", "Geometria orgànica" o "Retòrica de l'espai". I quatre postals sonores que efectivament invoquen formes geomètriques i conceptes arquitectònics. Les que conformen "Fred urbà" (2018, Aiguamoll / Hidden Track), el primer ep de Tatsumi & Masako. I un títol novament inequívoc, perquè cada una d'aquestes quatre construccions sonores remet a paisatges urbans com els de Berlín, Tòquio o la Nova York més gèlida i distòpica. Formes infinites, llums de neó i ambients hivernals de naturalesa sintètica. Tatsumi & Masako és el pseudònim del maresmenc Raül Sala, que després de deu anys explorant la vessant més ambiental i reflexiva de la música electrònica es destapa ara amb un projecte de reminiscències oníriques i clarobscures. Descobreixin-lo a Bandcamp.