Idles - "Ultra Mono" (2020)

El títol del segon disc d'Idles, "Joy as an Act of Resistance" (2018), es manifesta més oportú a hores d'ara que no pas al dia de la seva publicació. Però és que la seva continuació, "Ultra Mono" (2020), sona igualment a ara i aquí alhora que referma els de Bristol com una de les grans bandes britàniques del moment. I no pas tan sols el seu nom hagi assolit una magnitud poc habitual en formacions de naturalesa compromesa, sinó per com han sabut créixer sense haver de renunciar a la seva essència punk. Hi ha qui ja els contempla com uns nous U2, també qui s'ha afanyat a titllar-los de venuts perquè, ja se sap, transcendir és pecat capital segons a on. Tant els uns com els altres tenen tots els números d'equivocar-se.

"Ultra Mono" és un plàstic de naturalesa urgent, agressiva i opressiva com els temps que ens ha tocat viure. Però és sobretot l'àlbum de la confirmació per a Joe Talbot i companyia després d'una dècada ascendent que els ha portat dels soterranis punk a poder aplegar a l'estudi una nòmina de convidats que va de David Yow (The Jesus Lizard) a Jamie Cullum passant per Jehnny Beth (Savages) o Warren Ellis (Nick Cave and The Bad Seeds). Una obra que pensa a gran escala però on els britànics es mantenen fidels als seus principis fundacionals. Energia bruta, ràbia en positiu i cançons que diuen coses. Com "War", "Grounds" o "Kill Them with Kindness".

Tinariwen - "Amadjar" (2019)

La història de Tinariwen és prou coneguda a aquestes alçades. Una banda musical formada a Mali per fills de la revolta tuareg de la dècada dels 60 que van viure l'exili a Algèria, van rebre instrucció militar a la Líbia de Gaddafi, van participar en la segona revolta tuareg i van tornar a Mali després de l'alto el foc de 1990. Un grup de nòmades que han exportat arreu del món la tradició del seu poble i han traçat un pont transatlàntic i transcontinental que enllaça gèneres com el blues o fins i tot el krautrock amb unes arrels ancestrals que ells mateixos refermen com la base de moltíssimes coses, infuint icones rockeres com el mateix Robert Plant i esdevenint els primers ambaixadors d'allò que la crítica occidental va anomenar desert blues.

A gairebé dues dècades d'haver començar a girar pel continent europeu, Ibrahim Ag Alhabib i companyia han arribat a enregistrar alguns dels seus discos als Estats Units al mateix temps que havien de fer front a les hostilitats dels integristes islàmics que es feien forts al nord de Mali durant la primera meitat de la present dècada. Per al seu darrer treball, "Amadjar" (2019), han tornat al Sahel i més concretament a Mauritània, on han donat forma a una de les seves obres més corals i transversals. Un plàstic que segueix reivindicant les pròpies arrels alhora que reclama la presència d'aliats que van de Warren Ellis a Micah Nelson passant per Cass McCombs, cadascú aportant el seu propi gra de sorra a un desèrtic repertori que malgrat tot segueix sonant a Tinariwen i a ningú més.

"Hell or High Water" (2016)

En una escena de "Hell or High Water" (2016, recentment estrenada a les nostres pantalles sota el títol de "Comanchería"), un personatge li comenta a un altre que l'inabastable territori que els envolta va pertànyer una vegada als indis comanxes. Que els va deixar de pertànyer quan se'n van apoderar els colons nord-americans i europeus que acabarien constituint l'actual estat de Texas. I que durant les darreres dècades han estat els descendents d'aquells mateixos colons qui han vist com aquelles terres els eren preses de les mans per una nova espècie colonitzadora: la banca. "Hell or High Water", dirigida per David Mackenzie amb guió de Taylor Sheridan ("Sicario"), és una pel·lícula sobre atracadors de bancs i sobre els agents de la llei que els persegueixen. La qual cosa no equival en absolut a una cinta de bons i dolents sinó a una història de supervivència en temps difícils, on la barrera entre el bé i el mal es difumina amb la mateixa naturalitat amb què Mackenzie ha fos el thriller adrenalínic amb els paràmetres del western més clàssic.

El punt de partida és la lluita de dos germans (Chris Pine i Ben Foster) per a afrontar el seu deute amb una entitat bancària i salvar la finca familiar de la qual són a punt de veure's desnonats. Per tal de reunir l'import necessari es dediquen a atracar les oficines que el propi banc té repartides per l'oest de Texas. Que un astut Ranger a punt de jubilar-se (Jeff Bridges) els segueixi la pista gairebé és el de menys en una sinopsi que constantment es formula la pregunta del milió -qui roba a punta de pistola és pitjor que qui ho fa amb un contracte a la mà?-, i de vegades fins i tot s'atreveix a insinuar-ne la resposta. Una resposta que no es manifesta a través de proclames incendiàries ni crides populistes -d'això ja se n'encarreguen determinats polítics-, sinó de diàlegs intel·ligents i cites absolutament memorables -algunes de les quals, per cert, copsen l'estat d'ànim de l'Amèrica de Trump-. La resta la fan una fotografia tan evocadora com colpidora, i una banda sonora que signen Nick Cave i Warren Ellis amb incursions puntuals (i gens gratuïtes) d'outlaws de ple dret com Townes Van Zandt, Waylon Jennings, Billy Joe Shaver o Scott H. Biram.

Sense renunciar a res

NICK CAVE AND THE BAD SEEDS

Auditori Fòrum, Barcelona

21 de maig de 2015

No és una escena gaire habitual en teatres i auditoris. Part del respectable abandonant les seves respectives localitats per a asseure's a peu d'escenari. L'estrella flirtejant amb una noia del públic -i requerint-li, això sí, que guardi el telèfon mòbil: hi ha experiències que cal viure en directe i no des d'una pantalla-. Marees humanes que segueixen baixant per la platea i establint-se en unes improvisades primeres files, reduït ja el pati de butaques a anecdòtic complement circumstancial. I l'estrella en qüestió baixant de l'escenari, enfilant-se a cantar damunt les butaques i fent miques tota distància possible entre artista i públic. Tot això, en un espai amb capacitat per a tres milers d'ànimes -el cartell de sold out portava mesos penjat- i durant més de dues hores. No, aquesta mena d'escenes no solen presenciar-se en teatres ni en auditoris. A no ser, és clar, que damunt l'escenari hi hagi Nick Cave. Aleshores, la cosa canvia. I molt.

Cave tornava a Barcelona gairebé dos anys després de la seva última actuació a la ciutat -Primavera Sound 2013-. Ho feia encara amb "Push the Sky Away" (2013) com a tarjeta de visita i amb uns Bad Seeds reduïts a quintet -comptant-lo a ell mateix, i amb Warren Ellis en un gens discret segon pla-. Un format que permet a l'australià redimensionar el repertori, delimitant-ne l'abast però a la vegada multiplicant-ne l'efecte. Despullant cançons -"The Weeping Song" lliurada sense ornaments, "The Mercy Seat" intepretada per Cave tot sol al piano-, reinventant-ne d'altres -la deconstrucció de "Red Right Hand"- i repescant títols poc habituals -"Up Jumped the Devil"-. Emmarcant els passatges més solemnes i reposats -"Mermaids", "The Ship Song", "Into My Arms"- sense renunciar al nervi, la suor i la visceralitat -"From Her to Eternity", "Tupelo" o el crescendo de "Jubilee Street"-. Celebrant les essències més bàsiques del rock'n'roll i acomiadant-se amb la peça titular del seu darrer disc. Rebaixant tensions, i coronant tres dècades de repertori amb la seva obra més recent. Antològic.