Entre el cel i l'infern

El vent, els llamps, els trons i finalment la pluja. Però sobretot els núvols, tan majestuosos com inabastables, conquerint terreny al seu propi ritme, traçant formes i colors de salvatge bellesa de la mà dels últims rajos de sol del dia. Tempesta d'estiu a Granollers, ahir al vespre. I aquella sensació de trobar-se entre el cel i l'infern, com a dins d'un dels primers discos de Nick Cave i els Bad Seeds.

The Good Songs

Si l'absència sobtada de música en directe ha suposat per alguns l'oportunitat de revaloritzar els discos en la seva dimensió física, el recopilatori que distribueix Mojo amb la seva edició de juny pot ser una bona manera de fer més curta l'espera de cara al concert que Nick Cave i els seus Bad Seeds tenien previst oferir aquest mes de març a Barcelona i que s'ha hagut de posposar fins l'any vinent amb motiu de l'emergència sanitària. Una quinzena de peces originals de l'australià, recopilades sota el títol genèric de "The Good Songs" i presentades com un disc de tribut si bé totes havien estat prèviament publicades pels respectius artistes.

Sigui com sigui, el plàstic és tan rodó com digne de ser arxivat al costat mateix de la discografia oficial de Cave. Comença forta la cosa amb una àcida lectura de "Worm Tamer" –peça originalment enregistrada per Cave al capdavant de Grinderman- a mans de Primal Scream. I pràcticament assoleix cotes d'excel·lència de la mà de gent com Grant Lee Phillips ("City of Refuge"), Sharon Van Etten ("People Ain't No Good"), Ed Kueper ("Do You Love Me?"), The Walkabouts ("Loom of the Land"), Camille O'Sullivan (una electrificada "Jubilee Street"), o especialment uns Giant Sand que es marquen un "Red Right Hand" més tètric i psicòtic que l'original, si és que això era possible.

Nick Cave and The Bad Seeds – "Tupelo"

Amb confinament o sense, avui és Dijous Sant i em sembla un bon dia per recuperar una cançó que sempre m'agrada escoltar durant les dates de Setmana Santa. "Tupelo", el segon single de Nick Cave i els seus Bad Seeds –la peça formava part del seu segon àlbum, "The First Born Is Dead" (1985)-, i una de les grans aproximacions dels australians a les pantanoses essències del Sud més profund dels Estats Units. Referències bíbliques i a pioners del blues com Leadbelly o John Lee Hooker. Una torrencial tempesta castigant l'estat de Mississippi una nit d'hivern a principis de 1935. El naixement d'Elvis Presley i la mort durant el part del seu germà bessó, Jessie Garon Presley –a qui es refereix el propi títol de l'àlbum en qüestió-. I encara avui un dels grans reclams dels directes de Cave.

2018 en música

Los Espiritus.

Ja hi tornem a ser. S'acaba un any i toca fer-ne balanç com si demà realment comencés res de nou. Sigui com sigui, si haig de definir el meu 2018 en termes musicals la primera paraula que em ve al cap és descoberta. O més ben dit descobertes, en plural. Descobertes com Los Espiritus, una banda argentina de blues elèctric i rock psicodèlic amb accent inequívocament porteny. Els vaig descobrir durant una estada a Buenos Aires, em vaig enganxar de ple a la seva discografia i, casualitats de la vida, vaig tenir la sort de poder-los veure en directe a la meva tornada a Barcelona.

Una altra gran descoberta que he pogut fer durant aquest any han estat Rolling Blackouts Coastal Fever -o Rolling Blackouts CF-. Un combo australià que recupera les formes més bàsiques i essencials del pop independent -les compracions amb els Go-Betweens no són gens gratuïtes-. Van esdevenir una de les grans revelacions del passat Primavera Sound amb un directe fresc i enèrgic, i una posada en escena molt poc habitual entre els grups de la seva òrbita: una línia frontal amb tres guitarristes que es reparteixen les tasques vocals. Encara en el capítol de descobertes, la seva recent actuació a la sala Rocksound va confirmar Sarah Shook & The Disarmers com un nom essencial en l'àmbit emergent del so Americana.

2018 també ha estat un any de concerts memorables als escenaris barcelonins. En podria triar molts, sense anar més lluny qualsevol dels anteriorment citats, però em decantaré pel simbolisme i les emocions desencadenades al pas de Bob Dylan per l'escenari del Liceu, l'apoteòsica actuació d'uns pletòrics Nick Cave & The Bad Seeds en la immensitat del parc del Fòrum i sota una lluna groga en el marc del Primavera Sound, la magistral lliçó d'història surfera que John Blair i Els A-phònics van oferir a la passada edició del FestiSurf Costa Brava i la infernal descàrrega amb què Slayer es van acomiadar per sempre més del públic català. I si haig de triar un disc, diré que el plàstic que més m'ha acompanyat de tots els que s'han editat aquest 2018 ha estat "Lucha Libre" dels sempre sorprenents Flamingo Tours. Ha estat un bon any, oi que sí?

Ep en directe de Nick Cave

Nick Cave, en directe a Copenhaguen.

Mentre molts tot just acaben d'assimilar l'apoteòsica actuació de Nick Cave & The Bad Seeds al passat Primavera Sound, els australians anuncien la imminent edició d'un ep enregistrat en directe. El plàstic veurà la llum el mes de setembre i inclourà quatre de les peces que ja es van poder escoltar a "Distant Sky" (2018), la pel·lícula del concert que la banda va oferir l'any passat a Copenhaguen en el marc de la gira de presentació d'"Skeleton Tree" (2016). Ni més ni menys que "Jubilee Street", "Distant Sky", "From Her to Eternity" i "The Mercy Seat", títols que van tornar a sonar (i de quina manera) la passada primavera al Parc del Fòrum.

Sota la lluna groga

NICK CAVE & THE BAD SEEDS

Primavera Sound 2018, Barcelona

31 de maig de 2018

Amb prou feina s'aprecia a la fotografia, però una enorme i imponent lluna groga com la que una vegada va invocar Tom Waits presidia el cel del Parc del Fòrum la nit passada, durant l'actuació de Nick Cave & The Bad Seeds. Complement ideal per a la foscor essencial i estructural que sempre ha destil·lat la música dels australians. Va ser sota aquella lluna que Cave va desplegar una colpidora "From Her to Eternity", va recuperar la preciosa "Come into My Sleep" -no l'havia interpretat en directe des de 2005-, va segellar "Red Right Hand" i "Jubilee Street" amb aclaparadors atacs de soroll en estat pur, i va fer ballar el personal al ritme de "Deanna". Menció a part va merèixer la massiva invasió d'escenari motivada pel mateix vocalista al ritme d'un "Stagger Lee" en clau de funk gairebé esquelètic. Enorme com sempre en les distàncies grans, Cave es va acomiadar amb una emotiva "Push the Sky Away" que gairebé va adquirir la dimensió de pregària. I com si el cel li hagués volgut fer cas, la lluna va recuperar el seu blanc natural tot just acabat el concert i el soroll de fons de Vince Staples s'havia apoderat del Fòrum. S'havia desfet l'encanteri.

Mojo: Murder Ballads

De Bobby Darin amb "Mack the Knife" a Leadbelly entonant "Black Betty", passant per noms com els de Blind Willie Johnson, John Lee Hooker, Odetta, Pete Seeger o Nina Simone. Un total de quinze peces amb la mort i l'assassinat com a rerefons. Una quinzena de murder ballads que Mojo ha recopilat en un disc compacte i que segons la revista han servit en algun moment d'inspiració al senyor Nick Cave i els seus Bad Seeds. I que bé que entren l'una darrere l'altra.

Nick Cave - "From Her to Eternity" (1984)

Circular de nit per les carreteres secundàries de l'Empordà al ritme de "From Her to Eternity" (1984), de Nick Cave and The Bad Seeds, és una experiència digna de ser viscuda. De cop i volta i com per art de màgia, els camps adopten una estètica sinistra, els boscos esdevenen més misteriosos i inquietants que de costum, i les línies rectes d'asfalt semblen enllaçar directament amb la mitologia Southern Gothic que tant ha fascinat i influït a Cave. Si a sobre presideix la nit una lluna plena d'enormes proporcions i rogenques tonalitats, l'encanteri acaba de fer-se realitat.

Nick Cave & The Bad Seeds - "Skeleton Tree" (2016)

La tragèdia i les seves múltiples bifurcacions. La seva afectació en el terreny personal i totes les metxes que pot arribar a encendre en l'àmbit de la creació artística. S'ha insistit molt en el fet que totes les cançons que conformen "Skeleton Tree" (2016) s'havien compost abans de la tràgica mort d'un dels fills de Nick Cave l'estiu de l'any passat, però un no pot evitar contemplar aquest àlbum com la primera conseqüència pública de la pèrdua personal i sobretot com la primera gran prova de vida d'un Cave que ha lliurat el disc més personal i a la vegada difícil d'aquest 2016 deixant de banda el "Blackstar" de Bowie. Si poguéssim aïllar-ne el context, si poguéssim escoltar aquest plàstic al marge de les circumstàncies que n'han envoltat la creació, probablement hi trobaríem un àlbum similar al seu predecessor, "Push the Sky Away" (2013). Una nova capbussada de l'australià en les coordenades més introspectives del seu registre i en aquella calma tensa i inquietant marca de la casa. Però sabent el que sabem, peces com la distòpica "Jesus Alone", la pertorbadora "Magneto" o el catàrtic tema titular adquireixen les dimensions d'una elegia tan fosca com solemne. "It's all right now", canta Cave en plena recta final de l'àlbum, de forma serena i aparentment plàcida, conscient probablement que no són els forts qui sobreviuen sinó els valents. Perquè hi ha ocasions en què viure requereix valor, i d'això Cave sempre n'ha tingut una bona estona.

Sense renunciar a res

NICK CAVE AND THE BAD SEEDS

Auditori Fòrum, Barcelona

21 de maig de 2015

No és una escena gaire habitual en teatres i auditoris. Part del respectable abandonant les seves respectives localitats per a asseure's a peu d'escenari. L'estrella flirtejant amb una noia del públic -i requerint-li, això sí, que guardi el telèfon mòbil: hi ha experiències que cal viure en directe i no des d'una pantalla-. Marees humanes que segueixen baixant per la platea i establint-se en unes improvisades primeres files, reduït ja el pati de butaques a anecdòtic complement circumstancial. I l'estrella en qüestió baixant de l'escenari, enfilant-se a cantar damunt les butaques i fent miques tota distància possible entre artista i públic. Tot això, en un espai amb capacitat per a tres milers d'ànimes -el cartell de sold out portava mesos penjat- i durant més de dues hores. No, aquesta mena d'escenes no solen presenciar-se en teatres ni en auditoris. A no ser, és clar, que damunt l'escenari hi hagi Nick Cave. Aleshores, la cosa canvia. I molt.

Cave tornava a Barcelona gairebé dos anys després de la seva última actuació a la ciutat -Primavera Sound 2013-. Ho feia encara amb "Push the Sky Away" (2013) com a tarjeta de visita i amb uns Bad Seeds reduïts a quintet -comptant-lo a ell mateix, i amb Warren Ellis en un gens discret segon pla-. Un format que permet a l'australià redimensionar el repertori, delimitant-ne l'abast però a la vegada multiplicant-ne l'efecte. Despullant cançons -"The Weeping Song" lliurada sense ornaments, "The Mercy Seat" intepretada per Cave tot sol al piano-, reinventant-ne d'altres -la deconstrucció de "Red Right Hand"- i repescant títols poc habituals -"Up Jumped the Devil"-. Emmarcant els passatges més solemnes i reposats -"Mermaids", "The Ship Song", "Into My Arms"- sense renunciar al nervi, la suor i la visceralitat -"From Her to Eternity", "Tupelo" o el crescendo de "Jubilee Street"-. Celebrant les essències més bàsiques del rock'n'roll i acomiadant-se amb la peça titular del seu darrer disc. Rebaixant tensions, i coronant tres dècades de repertori amb la seva obra més recent. Antològic.

Jubilee Street

On Jubilee Street there was a girl named Bee

She had a history but no past

When they shut her down the Russians moved in

Now I'm too scared to even walk on past

(All them people they ought to practice what they preach)

Nick Cave, 2013

Un passeig pel Primavera (3)

MOUNT EERIE. Cançons de tarda.

ADAM GREEN & BINKI SHAPIRO fan petit un escenari que a priori els anava gran.

MELODY'S ECHO CHAMBER prometia més del que va oferir.

DEXYS. Òpera soul amb traca final.

NICK CAVE & THE BAD SEEDS. Des de la llunyania, però immensos com sempre.