El títol del segon disc d'Idles, "Joy as an Act of Resistance" (2018), es manifesta més oportú a hores d'ara que no pas al dia de la seva publicació. Però és que la seva continuació, "Ultra Mono" (2020), sona igualment a ara i aquí alhora que referma els de Bristol com una de les grans bandes britàniques del moment. I no pas tan sols el seu nom hagi assolit una magnitud poc habitual en formacions de naturalesa compromesa, sinó per com han sabut créixer sense haver de renunciar a la seva essència punk. Hi ha qui ja els contempla com uns nous U2, també qui s'ha afanyat a titllar-los de venuts perquè, ja se sap, transcendir és pecat capital segons a on. Tant els uns com els altres tenen tots els números d'equivocar-se.
"Ultra Mono" és un plàstic de naturalesa urgent, agressiva i opressiva com els temps que ens ha tocat viure. Però és sobretot l'àlbum de la confirmació per a Joe Talbot i companyia després d'una dècada ascendent que els ha portat dels soterranis punk a poder aplegar a l'estudi una nòmina de convidats que va de David Yow (The Jesus Lizard) a Jamie Cullum passant per Jehnny Beth (Savages) o Warren Ellis (Nick Cave and The Bad Seeds). Una obra que pensa a gran escala però on els britànics es mantenen fidels als seus principis fundacionals. Energia bruta, ràbia en positiu i cançons que diuen coses. Com "War", "Grounds" o "Kill Them with Kindness".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada