Emotiu comiat a Shane MacGowan

El fèretre de Shane MacGowan, i els seus familiars ballant "Fairytale of New York".

Quan un context determinat pot arribar a redefinir tota una cançó. Nick Cave interpretant "A Rainy Night in Soho", ahir a la tarda a Tipperary durant el funeral de Shane MacGowan (1957-2023). La manera com en va cantar els dos primers versos. La pausa entre "I've been loving you" i "long time". La forma com el seu rostre gairebé es va trencar després de pronunciar "Down all the years, down all the days".

L'última estrofa amb la lletra alterada per l'ocasió: “Now this song is over / We’ll never find out what it means”. I tot el que implicava ahir aquell "You are the measure of my dreams". Cave no estava versionant una cançó dels Pogues amb caràcter gairebé definitiu. Li estava dient adeu a un bon amic. Hi ha una línia invisible que va directa d'aquí al "Hurt" de Nine Inch Nails revisat ara fa cosa de dues dècades per un crepuscular Johnny Cash.

El comiat del cantant dels Pogues –que es va poder seguir en streaming- va ser emocionant i emotiu, i ho va ser per moltes raons. L'actuació de Cave en va ser una. També el moment en què la família del difunt es va aixecar a ballar "Fairytale of New York", interpretada pels Pogues amb Glen Hansard i Lisa O'Neill. Tots els funerals (tots!) haurien de ser així.

El blues del Dijous Sant

Un cartell anunciant la presència de Jesús al traçat de l'autopista 61 a l'alçada de

Natchez, Mississippi, genuïna terra de bluesmen – Foto Ken Lund.

La música d'arrel nord-americana, i en especial la del Sud profund, com a banda sonora de la Setmana Santa. El blues, però també el country i les formes primitives del rock'n'roll. Ja siguin Blind Willie Johnson, Son House, Hank Williams o els Louvin Brothers cantant himnes religiosos, o bé Robert Johnson, Drive-By Truckers, Lucinda Williams o fins i tot Nick Cave reinterpretant les mateixes arrels amb un accent potser no cristià però sí místic i espiritual –pagà, fins i tot-. No soc religiós, però sí que m'interessa la religió en el seu vessant antropològic. I avui, Dijous Sant, em sembla un bon moment per submergir-me un cop més en el misteri més bíblic i ancestral del Sud.

Flamingo Tours - "Wild Beasts from the South" (2021)

La litúrgia religiosa del Dijous Sant i del conjunt de la Setmana Santa sempre m'acaba transportant d'una manera o d'una altra cap als paisatges pantanosos del Sud més profund dels Estats Units. Un indret físic i mental on l'herència cristiana ha adoptat unes formes úniques i instransferibles, de vegades francament aterradores i d'altres absolutament fascinants –fins i tot quan un no és religiós, com és el meu cas-. Penso per exemple en totes les manifestacions culturals que s'hi han arribat a inspirar, tant en aquell mateix punt geogràfic com arreu del món. Del misteri ancestral de Son House entonanant "John the Revelator" a les escapades Southern Gothic de Nick Cave, passant és clar per Guadalupe Plata i la forma com han aproximat les formes més primitives del blues a la tradició andalusa –sí, un punt calent si parlem de Setmana Santa-.

Em sembla oportú enguany aprofitar la data d'avui, Dijous Sant, per reivindicar una banda de casa que s'ha emmirallat en l'esperit del Sud a l'hora de facturar el seu darrer treball. Flamingo Tours, que la tardor passada van lliurar un tercer àlbum que és alhora un nou pas endavant en una línia evolutiva que sempre ha apuntat a l'alça i ara directament sembla no tenir límits. Si el seu disc de debut, "Right on Time" (2015), maridava amb ofici i estil tota una sèrie de registres que apuntaven als Estats Units de la dècada dels 50 –del jump blues al primer rock'n'roll- i semblava fet a mida de la parròquia rocker, tres anys després es van despenjar amb un "Lucha Libre" (2018) que suposava tot un cop de timó a nivell discursiu. El rock'n'roll seguia essent la base, però l'estètica fifties deixava pas a tot un seguit de ressons fronterers –quan no directament mexicans- que enriquien el conjunt alhora que feien del combo barceloní un exemplar únic en la seva espècie.

El segueix el plàstic que ens ocupa, un "Wild Beasts from the South" (2021, Chesapik) que torna a posar el focus en un punt geogràfic concret per assimilar-ne l'essència sense deixar la banda de sonar a ella mateixa. En aquest cas l'entorn escollit ha estat el Sud, que es manifesta amb força en peces com "Texas Killing Fields", "Bad Seed" o la mateixa pista titular. Exercicis de Southern Rock sense domesticar ni adulterar, que conviuen amb alguna mostra de rock'n'roll primigeni marca de la casa –un "Lonely Hearts Club" que tant pot remetre a Little Richard com a l'escuderia Stax-, i on tant es dibuixa la naturalesa més salvatge del Sud com es perfilen relats noir que bé podrien inspirar novel·les pulp de les bones. A destacar també l'entrada del sempre oportú Santos Puertas (The Suitcase Brothers) com a guitarrista titular al lloc de Jordi Mena, i una vegada més la força i la versatilitat vocal d'aquest tros de frontwoman que és la gran Myriam Swanson.

St. Patrick's Day: Shane MacGowan vs. The Pogues

Els padrins del folk punk amb accent celta, poc abans d'implosionar.

St. Patrick's Day sempre és un bon moment per tornar a la discografia dels Pogues, també per reprendre el vell debat plantejat a partir de 1991 amb la sortida de Shane MacGowan del seu grup 'de tota la vida'. Valen més els discos de MacGowan sense els Pogues, o els dels Pogues sense MacGowan? Etern dilema.

Els Pogues sense Shane MacGowan. Gairebé costa de fer tal afirmació per escrit, però el cert és que va passar i la història és prou coneguda. Havent signat durant la dècada dels 80 quatre àlbums que són la Pedra de Rosetta del maridatge de rock'n'roll i tradició celta, les tensions internes van fer implosionar la banda just després de publicar-se aquell "Hell's Ditch" (1990) produït per Joe Strummer en un intent desesperat de salvar els mobles. Com sol passar en casos com el que ens ocupa, el caràcter imprevisible d'un MacGowan absolutament indomable va xocar frontalment amb el seny que pretenia imposar la resta del grup. El resultat, que el vocalista va marxar per la porta del darrere i la resta van seguir sense ell.

Reconec que durant molts anys vaig donar l'esquena als Pogues post-MacGowan –com a molt m'havien interessat els bootlegs del breu període en què el mateix Strummer l'havia substituït-. De fet, fins fa relativament poc ni tan sols m'havia dignat a escoltar els àlbums que va facturar la banda abans de dissoldre's definitivament, "Waiting for Herb" (1993) i "Pogue Mahone" (1996), tots dos amb Spider Stacy assumint la veu cantant. I és clar, també he de reconèixer que m'havia equivocat de ple ignorant dos discos que em van convèncer de bones a primeres tan bon punt els vaig donar una oportunitat. Que cançons com "Tuesday Morning" o "Once Upon a Time" fan tot l'honor al nom del grup, i que Stacy es guanya molt més que el jornal com a frontman.

I MacGowan? Doncs el cert és que tampoc va perdre el temps un cop fora de la banda mare. Escoltin la versió del "What a Wonderful World" de Louis Armstrong que va cantar a duet amb Nick Cave el 1992 i al·lucinin vostès mateixos. I després segueixin la trajectòria de Shane MacGowan and The Popes, el combo que va formar amb Paul "Mad Dog" McGuinness, amb el qual va facturar obres tan rodones com "The Snake" (1994) –on, casualitats de la vida, participava com a músic convidat el mateix Spider Stacy, recuperant el rol de flautista que sempre havia desenvolupat amb els Pogues-. La rivalitat, per dir-ne d'alguna manera, es va acabar quan la formació clàssica dels Pogues es va reunir el 2001 per fer una gira nadalenca. Una reunió que no va produir nou material d'estudi però va donar peu a directes sovint memorables... fins que el 2014 la banda va tornar a implosionar de la pitjor manera possible, sembla que ara amb caràcter més que definitiu.

Avui és St. Patrick's Day, la festa patronal d'Irlanda, aquell país que té la bondat de celebrar la seva diada nacional tot escoltant música i bevent cervesa. Una jornada ideal per tornar a punxar els discos de MacGowan i dels Pogues, també per plantejar una vegada més l'etern debat. Valen més els discos de MacGowan fora dels Pogues, o els dels Pogues sense MacGowan? Emetre un veredicte no és fàcil, i si mai he tingut clara la victòria del primer ha estat per absurds prejudicis que vaig desfer tan bon punt vaig donar una oportunitat als segons. I sí, de la mateixa manera que tendeixo a ser més de Richards que no pas de Jagger, avui seguiria triant l'essència canalla de MacGowan per sobre d'uns Pogues, diguem-ne, més moderats en molts aspectes. Però és clar, després punxaria "Waiting for Herb" i començarien a aflorar uns dubtes més que raonables. Deixem-ho en un empat o depenent del dia?

Anita Lane (1958-2021)

ANITA LANE
(1958-2021)

El seu nom estarà associat per sempre més a l'òrbita de Nick Cave malgrat haver impulsat pel seu compte una carrera en solitari intermitent però reivindicable. Anita Lane va ser col·laboradora de Cave durant els dies de The Birthday Party, quan eren parella, i encara durant la primera etapa dels Bad Seeds. Amb els primers va esdevenir coautora de peces com "A Dead Song". Amb els segons va arribar a enregistrar diversos discos com a component del grup i també a coescriure títols de la mida de "From Her to Eternity". Ens ha deixat a l'edat de 62 anys.

Entre el cel i l'infern

El vent, els llamps, els trons i finalment la pluja. Però sobretot els núvols, tan majestuosos com inabastables, conquerint terreny al seu propi ritme, traçant formes i colors de salvatge bellesa de la mà dels últims rajos de sol del dia. Tempesta d'estiu a Granollers, ahir al vespre. I aquella sensació de trobar-se entre el cel i l'infern, com a dins d'un dels primers discos de Nick Cave i els Bad Seeds.

The Good Songs

Si l'absència sobtada de música en directe ha suposat per alguns l'oportunitat de revaloritzar els discos en la seva dimensió física, el recopilatori que distribueix Mojo amb la seva edició de juny pot ser una bona manera de fer més curta l'espera de cara al concert que Nick Cave i els seus Bad Seeds tenien previst oferir aquest mes de març a Barcelona i que s'ha hagut de posposar fins l'any vinent amb motiu de l'emergència sanitària. Una quinzena de peces originals de l'australià, recopilades sota el títol genèric de "The Good Songs" i presentades com un disc de tribut si bé totes havien estat prèviament publicades pels respectius artistes.

Sigui com sigui, el plàstic és tan rodó com digne de ser arxivat al costat mateix de la discografia oficial de Cave. Comença forta la cosa amb una àcida lectura de "Worm Tamer" –peça originalment enregistrada per Cave al capdavant de Grinderman- a mans de Primal Scream. I pràcticament assoleix cotes d'excel·lència de la mà de gent com Grant Lee Phillips ("City of Refuge"), Sharon Van Etten ("People Ain't No Good"), Ed Kueper ("Do You Love Me?"), The Walkabouts ("Loom of the Land"), Camille O'Sullivan (una electrificada "Jubilee Street"), o especialment uns Giant Sand que es marquen un "Red Right Hand" més tètric i psicòtic que l'original, si és que això era possible.

Nick Cave and The Bad Seeds – "Tupelo"

Amb confinament o sense, avui és Dijous Sant i em sembla un bon dia per recuperar una cançó que sempre m'agrada escoltar durant les dates de Setmana Santa. "Tupelo", el segon single de Nick Cave i els seus Bad Seeds –la peça formava part del seu segon àlbum, "The First Born Is Dead" (1985)-, i una de les grans aproximacions dels australians a les pantanoses essències del Sud més profund dels Estats Units. Referències bíbliques i a pioners del blues com Leadbelly o John Lee Hooker. Una torrencial tempesta castigant l'estat de Mississippi una nit d'hivern a principis de 1935. El naixement d'Elvis Presley i la mort durant el part del seu germà bessó, Jessie Garon Presley –a qui es refereix el propi títol de l'àlbum en qüestió-. I encara avui un dels grans reclams dels directes de Cave.

Nick Cave a Israel

Nick Cave.

La llibertat d'expressió pot arribar a esdevenir un concepte com a mínim curiós. Gairebé tothom s'hi manifesta inequívocament a favor, però alguns semblen no acabar-s'ho de creure quan d'altres expressen opinions o punts de vista que discrepen dels seus. És el que li ha passat a Nick Cave, qui recentment ha pres la decisió d'actuar a Israel i d'aquesta manera saltar-se el boicot que promouen altres artistes com Roger Waters o Brian Eno. Va ser precisament aquest últim qui va criticar públicament l'acció de l'australià, que aquesta mateixa setmana ha respost a Eno també de forma pública i explicant per què ha considerat oportú actuar a Israel, per què no podem jutjar la totalitat de la població israeliana a partir de les accions del seu govern i per què considera que el boicot no és la millor forma d'afrontar el conflicte amb els palestins.

Independentment de la postura que un pugui mantenir sobre aquest tema -i a mi em sembla perfectament compatible condemnar i denunciar la violència envers el poble palestí, amb el reconeixement del dret de qualsevol artista a mostrar el seu art on li sembli més oportú-, crec que tots plegats hauríem de reflexionar al voltant d'aquesta qüestió que el mateix Cave planteja a la seva resposta: "Fins a quin punt ens hem desviat del paper transformador de la música quan acabem utilitzant-la com a arma per castigar els ciutadans israelians per les accions del seu govern? Què fa que determinats músics considerin èticament correcte utilitzar mitjans com la coerció i la intimidació, amb forma de cartes 'obertes', sobre altres companys músics que no estan d'acord amb els seus punts de vista?". Poden llegir el text sencer al portal The Red Hand Files, administrat pel propi Cave.

Ep en directe de Nick Cave

Nick Cave, en directe a Copenhaguen.

Mentre molts tot just acaben d'assimilar l'apoteòsica actuació de Nick Cave & The Bad Seeds al passat Primavera Sound, els australians anuncien la imminent edició d'un ep enregistrat en directe. El plàstic veurà la llum el mes de setembre i inclourà quatre de les peces que ja es van poder escoltar a "Distant Sky" (2018), la pel·lícula del concert que la banda va oferir l'any passat a Copenhaguen en el marc de la gira de presentació d'"Skeleton Tree" (2016). Ni més ni menys que "Jubilee Street", "Distant Sky", "From Her to Eternity" i "The Mercy Seat", títols que van tornar a sonar (i de quina manera) la passada primavera al Parc del Fòrum.

Sota la lluna groga

NICK CAVE & THE BAD SEEDS

Primavera Sound 2018, Barcelona

31 de maig de 2018

Amb prou feina s'aprecia a la fotografia, però una enorme i imponent lluna groga com la que una vegada va invocar Tom Waits presidia el cel del Parc del Fòrum la nit passada, durant l'actuació de Nick Cave & The Bad Seeds. Complement ideal per a la foscor essencial i estructural que sempre ha destil·lat la música dels australians. Va ser sota aquella lluna que Cave va desplegar una colpidora "From Her to Eternity", va recuperar la preciosa "Come into My Sleep" -no l'havia interpretat en directe des de 2005-, va segellar "Red Right Hand" i "Jubilee Street" amb aclaparadors atacs de soroll en estat pur, i va fer ballar el personal al ritme de "Deanna". Menció a part va merèixer la massiva invasió d'escenari motivada pel mateix vocalista al ritme d'un "Stagger Lee" en clau de funk gairebé esquelètic. Enorme com sempre en les distàncies grans, Cave es va acomiadar amb una emotiva "Push the Sky Away" que gairebé va adquirir la dimensió de pregària. I com si el cel li hagués volgut fer cas, la lluna va recuperar el seu blanc natural tot just acabat el concert i el soroll de fons de Vince Staples s'havia apoderat del Fòrum. S'havia desfet l'encanteri.

Mojo: Murder Ballads

De Bobby Darin amb "Mack the Knife" a Leadbelly entonant "Black Betty", passant per noms com els de Blind Willie Johnson, John Lee Hooker, Odetta, Pete Seeger o Nina Simone. Un total de quinze peces amb la mort i l'assassinat com a rerefons. Una quinzena de murder ballads que Mojo ha recopilat en un disc compacte i que segons la revista han servit en algun moment d'inspiració al senyor Nick Cave i els seus Bad Seeds. I que bé que entren l'una darrere l'altra.

Nick Cave - "From Her to Eternity" (1984)

Circular de nit per les carreteres secundàries de l'Empordà al ritme de "From Her to Eternity" (1984), de Nick Cave and The Bad Seeds, és una experiència digna de ser viscuda. De cop i volta i com per art de màgia, els camps adopten una estètica sinistra, els boscos esdevenen més misteriosos i inquietants que de costum, i les línies rectes d'asfalt semblen enllaçar directament amb la mitologia Southern Gothic que tant ha fascinat i influït a Cave. Si a sobre presideix la nit una lluna plena d'enormes proporcions i rogenques tonalitats, l'encanteri acaba de fer-se realitat.

"Hell or High Water" (2016)

En una escena de "Hell or High Water" (2016, recentment estrenada a les nostres pantalles sota el títol de "Comanchería"), un personatge li comenta a un altre que l'inabastable territori que els envolta va pertànyer una vegada als indis comanxes. Que els va deixar de pertànyer quan se'n van apoderar els colons nord-americans i europeus que acabarien constituint l'actual estat de Texas. I que durant les darreres dècades han estat els descendents d'aquells mateixos colons qui han vist com aquelles terres els eren preses de les mans per una nova espècie colonitzadora: la banca. "Hell or High Water", dirigida per David Mackenzie amb guió de Taylor Sheridan ("Sicario"), és una pel·lícula sobre atracadors de bancs i sobre els agents de la llei que els persegueixen. La qual cosa no equival en absolut a una cinta de bons i dolents sinó a una història de supervivència en temps difícils, on la barrera entre el bé i el mal es difumina amb la mateixa naturalitat amb què Mackenzie ha fos el thriller adrenalínic amb els paràmetres del western més clàssic.

El punt de partida és la lluita de dos germans (Chris Pine i Ben Foster) per a afrontar el seu deute amb una entitat bancària i salvar la finca familiar de la qual són a punt de veure's desnonats. Per tal de reunir l'import necessari es dediquen a atracar les oficines que el propi banc té repartides per l'oest de Texas. Que un astut Ranger a punt de jubilar-se (Jeff Bridges) els segueixi la pista gairebé és el de menys en una sinopsi que constantment es formula la pregunta del milió -qui roba a punta de pistola és pitjor que qui ho fa amb un contracte a la mà?-, i de vegades fins i tot s'atreveix a insinuar-ne la resposta. Una resposta que no es manifesta a través de proclames incendiàries ni crides populistes -d'això ja se n'encarreguen determinats polítics-, sinó de diàlegs intel·ligents i cites absolutament memorables -algunes de les quals, per cert, copsen l'estat d'ànim de l'Amèrica de Trump-. La resta la fan una fotografia tan evocadora com colpidora, i una banda sonora que signen Nick Cave i Warren Ellis amb incursions puntuals (i gens gratuïtes) d'outlaws de ple dret com Townes Van Zandt, Waylon Jennings, Billy Joe Shaver o Scott H. Biram.

Nick Cave & The Bad Seeds - "Skeleton Tree" (2016)

La tragèdia i les seves múltiples bifurcacions. La seva afectació en el terreny personal i totes les metxes que pot arribar a encendre en l'àmbit de la creació artística. S'ha insistit molt en el fet que totes les cançons que conformen "Skeleton Tree" (2016) s'havien compost abans de la tràgica mort d'un dels fills de Nick Cave l'estiu de l'any passat, però un no pot evitar contemplar aquest àlbum com la primera conseqüència pública de la pèrdua personal i sobretot com la primera gran prova de vida d'un Cave que ha lliurat el disc més personal i a la vegada difícil d'aquest 2016 deixant de banda el "Blackstar" de Bowie. Si poguéssim aïllar-ne el context, si poguéssim escoltar aquest plàstic al marge de les circumstàncies que n'han envoltat la creació, probablement hi trobaríem un àlbum similar al seu predecessor, "Push the Sky Away" (2013). Una nova capbussada de l'australià en les coordenades més introspectives del seu registre i en aquella calma tensa i inquietant marca de la casa. Però sabent el que sabem, peces com la distòpica "Jesus Alone", la pertorbadora "Magneto" o el catàrtic tema titular adquireixen les dimensions d'una elegia tan fosca com solemne. "It's all right now", canta Cave en plena recta final de l'àlbum, de forma serena i aparentment plàcida, conscient probablement que no són els forts qui sobreviuen sinó els valents. Perquè hi ha ocasions en què viure requereix valor, i d'això Cave sempre n'ha tingut una bona estona.

Sense renunciar a res

NICK CAVE AND THE BAD SEEDS

Auditori Fòrum, Barcelona

21 de maig de 2015

No és una escena gaire habitual en teatres i auditoris. Part del respectable abandonant les seves respectives localitats per a asseure's a peu d'escenari. L'estrella flirtejant amb una noia del públic -i requerint-li, això sí, que guardi el telèfon mòbil: hi ha experiències que cal viure en directe i no des d'una pantalla-. Marees humanes que segueixen baixant per la platea i establint-se en unes improvisades primeres files, reduït ja el pati de butaques a anecdòtic complement circumstancial. I l'estrella en qüestió baixant de l'escenari, enfilant-se a cantar damunt les butaques i fent miques tota distància possible entre artista i públic. Tot això, en un espai amb capacitat per a tres milers d'ànimes -el cartell de sold out portava mesos penjat- i durant més de dues hores. No, aquesta mena d'escenes no solen presenciar-se en teatres ni en auditoris. A no ser, és clar, que damunt l'escenari hi hagi Nick Cave. Aleshores, la cosa canvia. I molt.

Cave tornava a Barcelona gairebé dos anys després de la seva última actuació a la ciutat -Primavera Sound 2013-. Ho feia encara amb "Push the Sky Away" (2013) com a tarjeta de visita i amb uns Bad Seeds reduïts a quintet -comptant-lo a ell mateix, i amb Warren Ellis en un gens discret segon pla-. Un format que permet a l'australià redimensionar el repertori, delimitant-ne l'abast però a la vegada multiplicant-ne l'efecte. Despullant cançons -"The Weeping Song" lliurada sense ornaments, "The Mercy Seat" intepretada per Cave tot sol al piano-, reinventant-ne d'altres -la deconstrucció de "Red Right Hand"- i repescant títols poc habituals -"Up Jumped the Devil"-. Emmarcant els passatges més solemnes i reposats -"Mermaids", "The Ship Song", "Into My Arms"- sense renunciar al nervi, la suor i la visceralitat -"From Her to Eternity", "Tupelo" o el crescendo de "Jubilee Street"-. Celebrant les essències més bàsiques del rock'n'roll i acomiadant-se amb la peça titular del seu darrer disc. Rebaixant tensions, i coronant tres dècades de repertori amb la seva obra més recent. Antològic.

Jubilee Street

On Jubilee Street there was a girl named Bee

She had a history but no past

When they shut her down the Russians moved in

Now I'm too scared to even walk on past

(All them people they ought to practice what they preach)

Nick Cave, 2013

Brutícia

Cave i MacGowan, poesia bruta.

El 1992, Shane MacGowan cantava "What a Wonderful World" amb Nick Cave -possiblement la millor versió mai registrada del tema de Louis Armstrong- i explicava a NME per què l'havien expulsat dels Pogues mesos abans. "Moltes de les cançons que jo escrivia eren descartades, però no pas per culpa del grup. El management i el segell discogràfic els pressionaven molt fort perquè es domestiquessin i fessin discos comercials. I jo no volia fer res de tot allò. A mi m'agrada el carrer. M'agrada la brutícia que ells volien netejar". La brutícia, sovint sinònim de vida, contra el corporativisme i la higiene en el seu concepte més cínic. La veritat, es troben a faltar més Shane MacGowans i més Nick Caves. I ara no parlo de música.

Nick Cave i el Sud profund

"Si mitifico el Sud profund (dels EUA)? Entenc què vols dir, però no em refereixo exactament a això. Simplement em fascina aquella zona, aquella manera de pensar i tot allò on Faulkner hauria submergit els seus personatges. La seva manera de parlar és estúpida, però a la vegada molt descriptiva. M'interessen moltes coses del Sud profund. El fanatisme, la creença cega en tota mena de coses totalment ridícules, la seva curiosa i mística manera de justificar les creences a les quals dediquen les seves vides, aquella gent supersticiosa del Sud. Viuen cada dia de la manera més dura possible, amb les seves mans i no amb les seves ments. Les seves vides es desenvolupen en termes de càstig i recompensa. I tot això es troba present de la mateixa manera a la nostra societat 'sofisticada'. (...) La gent que nega els seus instints més bàsics perquè té por del que pot passar si expressa allò que realment vol. Podríem establir molts paral·lelismes entre ambdues societats. Els linxaments públics, les masses de gent sense personalitat, que perd la seva personalitat en nom de qualsevol bogeria, és el mateix que anar a un concert, per exemple d'Adam and The Ants, on l'atenció es troba tan focalitzada sobre un figura concreta que les personalitats deixen pas a un monstre de múltiples caps". Nick Cave -aleshores component de The Birthday Party- en declaracions recollides per NME el març de 1983.

Un passeig pel Primavera (3)

MOUNT EERIE. Cançons de tarda.

ADAM GREEN & BINKI SHAPIRO fan petit un escenari que a priori els anava gran.

MELODY'S ECHO CHAMBER prometia més del que va oferir.

DEXYS. Òpera soul amb traca final.

NICK CAVE & THE BAD SEEDS. Des de la llunyania, però immensos com sempre.