Un acte de coherència

ROBERT PLANT presents SAVING GRACE featuring SUZI DIAN
Auditori Fòrum CCIB, Barcelona

12 de setembre de 2023

Ara fa ben bé mig segle, Robert Plant era el cantant de la banda més poderosa del planeta Terra amb permís dels Who i els Stones. El Golden God, li deien. La veu d'un repertori que encara avui fa quadrar als melòmans més veterans i desperta quelcom més que interès entre les noves generacions. Un artista que durant les darreres cinc dècades ha experimentat i evolucionat molt més enllà dels paràmetres que se li pressuposen al rostre més visible d'un conjunt de la mida de Led Zeppelin. Un senyor que a hores d'ara podria omplir estadis cantant cada nit "Stairway to Heaven" –hi ha promotors que matarien per una reunió amb Jimmy Page i John Paul Jones-, però no obstant prefereix sortir de gira amb una banda de músics desconeguts, actuar en entorns més propers, fer versions de cançons tradicionals i reivindicar els grups que li agraden. Una actitud francament admirable, la seva.

La banda en qüestió és Saving Grace, i a les seves files hi destaca la veu entre mística i angelical de Suzi Dian, molt més que un complement a les cordes vocals encara prodigioses d'un Plant capaç d'assolir puntualment els registres més potents d'antany. Ho va fer a Barcelona durant la tradicional "The Cuckoo" i al crescendo que va culminar "The Rain Song", una de les poques cites de la nit al Dirigible de Plom juntament amb "Friends" i "Four Sticks" –d'allò que s'anomenarien hits no en va caure ni un, no va caler ni hauria tingut cap sentit a aquestes alçades-. Completen el combo el percussionista Oli Jefferson i els multiinstrumentistes Tony Kersey (mandolina i guitarres) i Matt Worley (banjo i guitarres), formant un coixí sonor que connecta la Band of Joy i els Zeppelin més orgànics amb el misteri ancestral del folk, el blues i el country –quan el terme Americana es va inventar, Plant ja feia dècades que s'hi dedicava-.

El repertori va citar amics i coneguts com Los Lobos ("Angel Dance"), Richard i Linda Thompson ("House of Cards") o Moby Grape ("It's a Beautiful Day Today"), també de forma puntual la producció solista de Plant –aquell hipnòtic "Let the Four Winds Blow"-. Però va ser el cançoner tradicional el que d'alguna manera va fer de fil conductor durant gairebé dues hores de recital. Com a mostra la inicial "Gospel Plow", un espiritual que tota una generació –la de Plant- havia descobert de la mà de Bob Dylan. O "Gallows Pole", la vella balada que Plant havia cantat al capdavant de Led Zeppelin i que ahir va amanir amb picades d'ullet a "Black Dog" i "Whole Lotta Love" –i a "In the Pines", la murder ballad que connecta Leadbelly amb Kurt Cobain-. Es va acomiadar amb "And We Bid You Good Night" –cançó popular adaptada al seu dia per Grateful Dead-, cantada per tot el conjunt a cappella i amb un impecable català a l'hora de traduir el "Good night" de la tornada amb un càlid "Bona nit".

DUES CITES A LOW

Un dels moments estel·lars del concert va ser la interpretació de "Satan, Your Kingdom Must Come Down", un vell espiritual d'autoria desconeguda que Plant va gravar al seu dia amb Band of Joy. Ahir el va atribuir a Blind Willie Johnson, però el va fer com si fos de Low. La cita no és gratuïta, perquè a continuació va interpretar una cançó del duet de Duluth, "Everybody's Song", tot traslladant-la fins als paratges més àrids del blues del desert nord-africà –amb estratosfèric solo de guitarra flamenca per cortesia de Matt Worley-. Més tard va caure una segona peça de Low, "Monkey", igualment transportada fins a coordenades on van confluir tradicions de fins a tres continents diferents –el Delta del Mississippi, el País de Gal·les i, novament, el nord d'Àfrica-.

Plant va aprofitar l'ocasió per dedicar unes paraules a la recentment traspassada Mimi Parker i es va referir a Low com "a duet that made some of the most remarkable music from the past 20 years". L'adjectiu remarkable es podria traduir de l'anglès com a notable, destacable o excepcional. Qualitats que la música pop contemporània –o, com a mínim, bona part d'allò que anomenem la indústria- sembla haver deixat de banda en aquests temps de hashtags, algoritmes i saturació de cançons del dia. Sabia perfectament de què parlava el vocalista, quan feia servir aquesta mena d'adjectius. Perquè ell mateix és responsable d'alguna de la música més notable, destacable i excepcional que s'ha fet durant les passades sis dècades.

Amb 75 estius a l'esquena, assistir avui a un concert de Robert Plant és el més semblant a presenciar un concert de Dylan. En tots dos casos, la figura de carn i os que tens al davant ha escrit alguns dels capítols més essencials de la història de la música pop. Però a diferència de la majoria dels seus contemporanis, tant l'un com l'altre deixen que siguin els propis llibres d'història qui expliqui les seves gestes pretèrites, i es centren en l'ara i l'aquí cada cop que s'enfilen a un escenari. La qual cosa no és només una mostra de dignitat i determinació en termes artístics, sinó sobretot un acte de coherència amb un mateix. "I could have been miserable and very, very, very famous", va sentenciar Plant en un moment donat, com qui vol marcar distàncies amb un passat que ja no sent com a propi. Un acte de coherència, dèiem.

Una institució del free jazz

ART ENSEMBLE OF CHICAGO

Primavera Sound 2018, Barcelona

31 de maig de 2018

Amb Ornette Coleman i Cecil Taylor fora de joc, Roscoe Mitchell ha esdevingut un dels últims supervivents d'aquella generació de músics que van trencar barreres i eixamplar els límits del jazz fins a cotes que part de l'establishment del gènere trigaria dècades a assimilar. Amb 77 anys a l'esquena i més de mig segle d'indiscutible trajectòria, a l'escenari se'l veu cansat però en absolut esgotat. Va ser ell l'encarregat de posar en marxa, la nit passada a l'Auditori Fòrum, aquesta maquinària sònica que és Art Ensemble Of Chicago. Va entrar tot sol amb el saxofon mentre la resta de músics mantenien un reverencial silenci. I va acabar desencadenant, ja amb l'acompanyament de tota la banda, una torrencial tempesta sonora que va fer tots els honors al concepte free jazz.

Vigència i vertigen

El moment en què la música va deixar de sonar, es van encendre els llums i
la banda va permetre al respectable realitzar fotografies.

KING CRIMSON

Auditori Fòrum, Barcelona

25 de novembre de 2016

En seran conscients o no, però formacions de procedència tan diversa com Tortoise, The Mars Volta, Tool, Metallica, Kyuss, Mogwai o fins i tot Tiger Menja Zebra no haurien existit tal i com les coneixem de no haver-hi hagut prèviament King Crimson. La banda de Robert Fripp és molt més que el pal de paller d'allò que anomenem rock progressiu, és una entitat en constant metamorfosi i amb un abast d'allò més transversal. La qual cosa explica que, sense haver arribat mai a encapçalar rànquings de vendes discogràfiques i rebutjant en l'actualitat la tan publicitada lògica de les noves tecnologies -les seves cançons no es troben de forma oficial en cap plataforma d'streaming, i als seus presents concerts es prohibeix l'ús de càmeres fotogràfiques i dispositius mòbils sota amenaça d'expulsió per a qui incompleixi la norma-, sense ni tan sols haver passat per l'estudi de gravació des de l'any 2003, siguin capaços d'omplir l'Auditori Fòrum durant dues nits seguides i amb un públic d'allò més heterogeni -de hipsters a heavies, i d'antics progres reconvertits en respectables gerents de PIMES a barbes blanques que denoten dècades d'experiència en matèria progressiva-.

Amb una formació inèdita a data d'avui -tres bateries a la part frontal de l'escenari, amb la resta de músics en segon terme- i un format de sextet que combina cares conegudes -Tony Levin (baix) o Pat Mastelotto (bateria)- amb noves incorporacions -Jakko Jakszyk (veu i guitarra) o Jeremy Stacey (bateria)- i fins i tot retorns inesperats -Mel Collins (saxofon i flauta)-, els Crimson de 2016 no tenen res en comú amb cap de les seves encarnacions anteriors, però el seu discurs beu de totes elles a parts més o menys iguals -a excepció d'una etapa, la d'Adrian Belew, que tan sols citen molt de passada als presents repertoris-. Com en el cas d'un altre explorador nat com és Tom Waits, els actuals King Crimson semblen haver deixat de mirar endavant per començar a mirar enrere encara que sigui sense sentiments nostàlgics i sempre des de la més absoluta excel·lència. Com el californià, Fripp i companyia han assolit aquell punt en què el discurs propi ja no accepta més voltes de rosca. El moment de passar revista a una trajectòria que sempre s'ha avançat al seu temps, i de fer-ho amb la mateixa dignitat i solvència amb què aquesta s'ha desenvolupat al llarg de gairebé cinc dècades.

King Crimson han trencat un llarg silenci sortint a la carretera sense cap àlbum nou sota el braç ni la intenció d'enregistrar-lo, però sí que disposen de noves composicions que interpreten en directe i que aguanten perfectament el tipus al costat d'un fons de catàleg que es manifesta amb el present format més magnànim que mai. Com si Fripp volgués dir-nos adéu per la porta gran, com si ens estigués dient que ja no li cal seguir trencant barreres perquè ja ho ha fet durant tota una vida, com qui es pot passar dues hores i mitja llargues a l'escenari defensant el seu llegat històric amb arguments de tant pes com poden ser "The Court of the Crimson King", "Red", "Larks' Tongues in Aspic, part two", "Starless" o la final "21st Century Schizoid Man". Monumental repertori que en ocasions assolia la mateixa fidelitat amb què Roger Waters interpreta actualment els clàssics de Pink Floyd, però que alçava realment el vol quan el sextet sortia de la zona de confort a la recerca d'horitzons còsmics i remots. És aquesta última l'essència que des del primer dia ha mantingut King Crimson un pas per davant de la resta, una essència que sembla anar-se apagant a poc a poc però tenir encara prou combustible per a celebrar un adéu per la porta gran. Un apunt: la lletra de "21st Century Schizoid Man" té més sentit en l'actualitat que quan va encetar la discografia crimsoniana en plena era Altamont. Vigència i vertigen.

Sense renunciar a res

NICK CAVE AND THE BAD SEEDS

Auditori Fòrum, Barcelona

21 de maig de 2015

No és una escena gaire habitual en teatres i auditoris. Part del respectable abandonant les seves respectives localitats per a asseure's a peu d'escenari. L'estrella flirtejant amb una noia del públic -i requerint-li, això sí, que guardi el telèfon mòbil: hi ha experiències que cal viure en directe i no des d'una pantalla-. Marees humanes que segueixen baixant per la platea i establint-se en unes improvisades primeres files, reduït ja el pati de butaques a anecdòtic complement circumstancial. I l'estrella en qüestió baixant de l'escenari, enfilant-se a cantar damunt les butaques i fent miques tota distància possible entre artista i públic. Tot això, en un espai amb capacitat per a tres milers d'ànimes -el cartell de sold out portava mesos penjat- i durant més de dues hores. No, aquesta mena d'escenes no solen presenciar-se en teatres ni en auditoris. A no ser, és clar, que damunt l'escenari hi hagi Nick Cave. Aleshores, la cosa canvia. I molt.

Cave tornava a Barcelona gairebé dos anys després de la seva última actuació a la ciutat -Primavera Sound 2013-. Ho feia encara amb "Push the Sky Away" (2013) com a tarjeta de visita i amb uns Bad Seeds reduïts a quintet -comptant-lo a ell mateix, i amb Warren Ellis en un gens discret segon pla-. Un format que permet a l'australià redimensionar el repertori, delimitant-ne l'abast però a la vegada multiplicant-ne l'efecte. Despullant cançons -"The Weeping Song" lliurada sense ornaments, "The Mercy Seat" intepretada per Cave tot sol al piano-, reinventant-ne d'altres -la deconstrucció de "Red Right Hand"- i repescant títols poc habituals -"Up Jumped the Devil"-. Emmarcant els passatges més solemnes i reposats -"Mermaids", "The Ship Song", "Into My Arms"- sense renunciar al nervi, la suor i la visceralitat -"From Her to Eternity", "Tupelo" o el crescendo de "Jubilee Street"-. Celebrant les essències més bàsiques del rock'n'roll i acomiadant-se amb la peça titular del seu darrer disc. Rebaixant tensions, i coronant tres dècades de repertori amb la seva obra més recent. Antològic.