Improvisant al got

La de l'esquerra és una ampolla de Maker's Mark. El de la dreta és un còctel improvisat per un servidor mentre sonava de fons algun nugget de rhythm & blues de fa molts anys. El resultat de tot plegat va ser prou satisfactori, però ara mateix sóc incapaç de recordar-ne la recepta. Vostès ja m'entenen, i estic segur que sabran disculpar-me.

De Neil Young a Lightnin' Hopkins

HUGO NUBIOLA

Artemisia, Les Franqueses del Vallès

9 de gener de 2015

Aquella cabellera exageradament llarga i aquella mirada seca. Te'l mires de prop i, de no ser pel color dels cabells, juraries que Hugo Nubiola té una retirada al jove Neil Young. Després te l'escoltes i t'adones que la semblança va més enllà de l'aspectre físic per a assolir un altre factor: la veu. En efecte, el de Sant Pol de Mar recorda també al canadenc quan enfila uns aguts que es debaten constantment entre la dolçor i el dramatisme. No és de rebut doncs que trenqués el gel amb "Out on the Weekend", ni que al llarg d'una hora tornés en dues ocasions al repertori de Young. Primer va ser "Heart of Gold", i posteriorment "Old Man". No és que la cosa anés exclusivament de Neil Young. També va versionar entre d'altres als Beatles, a Donovan, a Otis Redding o a Pink Floyd. "Faré un concert de música passada de moda", havia ironitzat al principi de la vetllada. Nubiola és jove -17 anys- però mostra un gran coneixement de gèneres i repertoris que van viure els seus moments de glòria dècades abans que ell nasqués. Un coneixement que complementa amb una extraordinària tècnica a les sis cordes i una veu en procés d'educació però que ja enfila diversos registres -els aguts à la Young esdevenien pantanosos murmuris quan s'atrevia amb gegants del blues com Lightnin' Hopkins o Stevie Ray Vaughan-. Vaja, que la base és d'allò més sòlida. Ara només li falta el més important. Un discurs propi. Compondre les seves cançons. Quan ho faci, i ara per ara això és només qüestió de temps, probablement ens donarà unes quantes i agradables sorpreses.

Painted by Covers

Simplement brillant. Fresca, desenfadada i amb la dosi justa d'acidesa. La nova cançó de The Missing Leech és una autèntica meravella. "Painted by Covers", es titula, i és tota una declaració d'intencions i de principis. La trobaran al single compartit ni més ni menys que amb tot un Hamish Kilgour -un dels fundadors de The Clean-, que aporta la també deliciosa "Train Coming Back". Ho poden escoltar a Bandcamp.

David Bowie - "Nothing has changed" (2014)

Una de les caràtules de "Nothing has changed", recopilaori definitiu
d'un David Bowie que celebra avui els seus 68 anys.

El mateix dia en què Elvis Presley faria 80 anys, David Bowie en fa 68. I els celebra amb tot un monument a la seva raó de ser. El recentment editat "Nothing has changed" (2014, Parlophone). Tres compactes -n'existeix una edició senzilla amb dos discos- que repassen mig segle de trajectòria artística. Cinquanta anys filtrant les més diverses influències i catalitzant un discurs en renovació constant. Els que separen "Liza Jane", explosiu artefacte freakbeat enregistrat encara com a Davie Jones & The King Bees, de "Sue (Or In A Season Of Crime)", enèssima reinvenció d'un Duc Blanc convertit ara en crooner crepuscular. Una història d'amor terminal i un desplegament de jazz gens ortodox per cortesia de Maria Schneider. Tota una declaració de present -la cançó és nova de trinca- a càrrec d'un Bowie que ha tingut l'encert de repassar la seva carrera començant pel final, escalfant motors amb el material més recent i anant enrere. Traçant d'aquesta manera la mateixa línia ascendent que dibuixarien aquests 59 temes d'haver-los presentat en l'ordre invers. Passant revista a tota una constel·lació de hits immortals -de "Life on Mars?" a "Heroes" i de "Hallo Spaceboy" a "Young Americans", passant per "Rebel Rebel", "Modern Love" o "Space Oddity", en alguns casos recorrent a remescles que ofereixen una visió alternativa si bé complementària de la història oficial- sense oblidar-se d'aquelles perles obscures sense les quals no s'entendria la resta -per exemple, el breu repàs a la seva inicial etapa mod-. I amb una presentació de luxe que cuida tots els detalls i recompensa al melòman amb tot allò que mai li podrà oferir cap descàrrega digital. Felicitats, senyor Bowie. Per aquests 68 anys tan ben portats. Per aquest mig segle d'incontestable trajectòria. I perquè el títol d'aquest recopilatori no podria haver estat més encertat: malgrat el caràcter eternament camaleònic de qui ens ocupa, res ha canviat durant tots aquests anys. El geni s'adapta a qualsevol circumstància, però es manté intacte.

On Elvis Presley's Birthday

I can't say that I love this place where I live

This particular geographic location

But I have grown used to it

And now I miss it when I'm away

Of course, when I was a child,

My father would take me with him

Down to the Bowery where the bums were

And in the restaurant supply stores

He would buy shiny steel refrigerators

And deadly looking stoves

While I begged him to take me

To the Navy Surpius stores on Canal Street

To buy big dead bullets

He wore a short corduroy jacket

An informal hat with a puff of feather

And talked with his hands in his pockets

Jangling change

We were driving in his Cadillac

It was Elvis Presley's Birthay

They said it on the radio

My father liked Elvis

And it was wonderful

We drove through the black neighborhoods

On Long Island's north shore

When Elvis was alive

My father was from Brooklyn

And the Depression left its mark

From picking up coal on the railroad tracks and still

He didn´t have a good word to say about

Franklin Delano Roosevelt

Later, I liked elegant hotel bars

Where I could drind under F. Scott Fitzgerald skies

The coolest of the cool

I was never a child

On Elvis Presley´s birthay

With my dead father

Jangling change

This is an unreal city

You can be anybody you wanna be

When you're alone

(Elliott Murphy - "On Elvis Presley's Birthday")

La cançó no tracta sobre Elvis Presley, però m'ha semblat molt apropiada per a un dia com avui. L'aniversari del Rei. 80 anys faria, d'estar viu.

Per la llibertat d'expressió

Aquesta entrada pretén ser sobretot un homenatge a la llibertat d'expressió. I també als dotze innocents que aquest matí han mort a París en nom d'un déu i del seu profeta de torn. Quan Charlie Hebdo va publicar les seves famoses caricatures d'aquest déu i del seu profeta, un important segment del món musulmà (i fins i tot no musulmà) no va dubtar a fer pública la seva indignació. Avui, el mateix déu i el seu inseparable profeta han estat utilitzats com a pretext per a assassinar a sang freda dotze persones que simplement desenvolupaven el seu ofici amb tota la normalitat del món -amb una excepció: el seu lloc de treball ja feia anys que requeria protecció a causa de les amenaces rebudes des de l'entorn islamista-. De mostra d'indignació -no parlo de condemnes ni d'expressions de suport a les víctimes, sinó d'indignació com la que aleshores va encendre els carrers- no n'he observat cap ni una. Això d'avui no han estat danys col·laterals. Han estat professionals de la comunicació -i agents de les forces de l'ordre- assassinats a sang freda, de manera totalment planificada i pel fet d'haver caricaturitzat l'islam de la mateixa manera que tantes altres vegades havien caricaturitzat el cristianisme o la classe política. Han mort, per tant, per haver exercit i defensat un dret tan fonamental com el de la llibertat d'expressió. I no, no és just criminalitzar arrel d'aquests fets cap religió ni cap col·lectiu. Però diguin el que diguin determinades veus massa acostumades a dividir el món entre bons i dolents, al fons del problema tampoc s'hi troben l'Estat d'Israel ni el tan denunciat imperialisme ianqui. Crec francament que ja és hora de deixar de mirar cap a una altra banda, de parlar sense embuts i de posar el problema real sobre la taula. I si bé és cert que la solució passa per moltes i diverses mans, també ho és que les comunitats islàmiques -les que realment vulguin distanciar-se rotundament del gihadisme- tenen molta feina per fer i molts deures endarrerits. Podrien començar en aquest sentit explicant als seus fidels que les caricatures fan riure i que les bales maten. Que riure sempre és bo, i que matar a sang freda sigui en nom del que sigui és l'acció més bàrbara, cruel i condemnable que admet la condició humana.

The Czars - "Best of" (2014)

Cables elèctrics, una paret de totxanes i un carreró que condueix qui sap a on. Això és el que s'observa a la caràtula, però és que a l'interior hi ha encara molt més. Rètols lluminosos de teatres, bars on es respira el rock'n'roll fins i tot abans d'obrir-ne la porta, desgastats cartells de licoreries de tota la vida i fins i tot les branques d'un arbre fonent-se amb els primers -o potser són els últims- rajos de sol del dia. És d'agrair que encara hi hagi qui cuida les presentacions dels seus llançaments discogràfics. Perquè, efectivament, aquest "Best of" (2014, Bella Union) no aportarà gran cosa a qui ja conegui la trajectòria de The Czars -a la resta li oferirà una acurada radiografia del que va fer John Grant abans d'esdevenir en solitari un dels gurús de l'indie contemporani-. Però només per això, per la presentació, per unes imatges que complementen els paisatges dibuixats cançó a cançó per la desapareguda banda de Denver, ja val la pena córrer cap a la botiga de discos més pròxima.