Arcade Fire vs. Donald Trump?

"I don't wanna live in America no more / Because the tide is high / And it's rising still And I don't wanna see it at my windowsill", cantava Win Butler dissabte a la nit durant l'únic bis amb què Arcade Fire van culminar el seu enèsim bany de masses en un festival, Primavera Sound, que ha esdevingut per als canadencs una mena de segona llar. "Windowsill" és una peça de "Neon Bible" (2007), el segon disc de la banda i tota una reacció contra l'Amèrica de Bush fill que deu anys després torna a cobrar tot el sentit del món amb l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. Potser per això van tocar un total de quatre cançons provinents d'aquell àlbum, dues de les quals -la peça titular i la citada "Windowsill"- no es troben entre els highlights del disc ni solen ser interpretades en directe amb gaire freqüència.

Si concerts com el que Arcade Fire van oferir al Primavera Sound es poden entendre com a al·legats en contra de Trump, només ho pot confirmar la pròpia banda. Però de pistes n'hi va haver unes quantes. D'entrada, l'inici del concert al ritme de "Wake Up". La peça que fins a data d'avui feien servir com a tancament i el títol de la qual no podria ser més clar. Wake up. Despertem-nos, que ja va essent hora: un magnat amb una escombra per barret és a la Casa Blanca, té un botó vermell a les mans i diu que el canvi climàtic és un invent dels xinesos. "Children wake up / Hold your mistake up / Before they turn the summer into dust". La peça és de "Funeral" (2004), el primer àlbum de la formació, però versos com aquests podrien haver adquirit un nou significat la mateixa setmana en què Trump retirava els Estats Units dels Acords de París.

Segona pista: "Intervention", un dels temes més celebrats de "Neon Bible" i també un dels missatges més explícits de l'àlbum en qüestió en contra de l'administració aleshores vigent. Va ser el propi Butler qui va contextualitzar-la als temps actuals al moment de presentar-la. "You say it's money that we need / As if we're the only mouths to feed / I know that no matter what you say / There are some debts we never pay". La qual cosa ens porta a la tercera pista: "Neon Bible", la cançó, una peça que no havia figurat en cap repertori de la banda des de l'any 2008 i que novament sembla explicar el present no tan sols dels Estats Units sinó de tot Occident. "A vial of hope and a vial of pain / In the light they both looked the same / Poured them out on into the world / On every boy and every girl". L'esperança i el dolor entesos com a dues cares d'una mateixa moneda, la de Trump, el Brexit i companyia. "It's the neon Bible, the neon Bible / Not much chance for survival / If the neon Bible is right".

I finalment, la quarta i última pista. La definitiva. Arcade Fire, la banda massiva per excel·lència del segle XXI, disposa d'himnes expansius per a aturar un tren i obsequiar les multituds que els segueixen amb un acte final estratosfèric. De "Neighborhood #1 (Tunnels)" a "Keep the Car Running" passant per "Neighborhood #2 (Laika)", cap d'aquests títols havia sonat encara i es perfilaven per tant com a possibles bisos. Hauria estat el més fàcil: marxar per la porta gran donant al públic exactament allò que volia (i esperava) escoltar. Però en lloc d'això la banda va optar per la citada "Windowsill". "I don't wanna choose black or blue / I don't wanna see what they done to you / I don't wanna live in my father's house no more". Per si encara no havia quedat prou clar. "Don't wanna fight in a holy war / Don't want the salesmen knocking at my door / I don't wanna live in America no more".

Me & The Plant

ME & THE PLANT

Primavera Sound 2017, Barcelona

3 de juny de 2017

Si Primavera Sound és un marc ideal per a descobrir-hi nous discursos, l'escenari Night Pro és el millor aparador possible per a les veus emergents en la immensitat del parc del Fòrum. Ahir hi vaig estar escoltant aquesta formació del Brasil que juga al seu aire amb registres com el folk o el pop des d'una òptica fresca, elegant i sofisticada.

Arcade Fire de lluny

ARCADE FIRE

Primavera Sound 2017, Barcelona

3 de juny de 2017

Havent pogut veure i escoltar Arcade Fire de molt a prop ara fa poc menys d'un any, m'atreviria a afirmar que aquesta banda brilla sobretot en les grans distàncies. En contra de la majoria, els canadencs s'aprecien millor de lluny que de prop. Les seves cançons són d'una naturalesa tan expansiva, que arriben fins a l'últim racó de qualsevol recinte per infinit que aquest es manifesti -pensin en l'esplanada gran del Fòrum atapeïda fins a la bandera, com va ser el cas la nit passada-. Arcade Fire és tota una raresa en aquests temps que corren. Una formació que ha sabut combinar el fet massiu amb l'amplitud de mires i el gust per les cançons rodones. Una banda que ha esdevingut mastodòntica sense renunciar a una essència tan permeable i exploradora com coherent amb ella mateixa. L'únic grup de la seva generació que és capaç d'aplegar multituds sense esdevenir previsible ni autocomplaent. Un clàssic ja indiscutible del segle XXI, per molt que el seu imminent cinquè disc -o com a mínim els avançaments que en vam poder escoltar ahir al Primavera Sound- no es perfili tan rodó com els seus precedecessors.

De "Brown Eyed Girl" a "Gloria"

VAN MORRISON

Primavera Sound 2017, Barcelona

3 de juny de 2017

Que Van Morrison s'acomiadés del parc del Fòrum encadenant dos títols tan totèmics com són "Brown Eyed Girl" i "Gloria" no deixa de ser un detall carregat de simbolisme. Del primer, single de debut de Morrison en solitari, es commemoren cinquanta anys aquest mes de juny. Quan es va editar, els fills de les flors el van adoptar com un dels himnes de l'era de la pau i l'amor. Eren els dies en què el pop i el rock es configuraven tal i com els coneixem avui, i començaven a celebrar-se en ambdós costats de l'Atlàntic els primers grans festivals de música a l'aire lliure. Mig segle després aquesta mena d'esdeveniments han mutat en formats com el de Primavera Sound, i Morrison s'ha instal·lat en un registre delimitat per les formes del jazz, el soul i el blues de tall més elegant, però "Brown Eyed Girl" segueix desfermant passions en positiu com el primer dia arreu on s'escolta.

De "Gloria", algú va dir que és la primera lliçó que li cal aprendre a qualsevol músic de rock'n'roll. Una roda de tres acords a tota castanya i una lírica tan urgent com lasciva. Morrison la va signar al capdavant de Them, i l'efecte viral va ser tal que a aquestes alçades no existeix cap banda de garatge que no n'hagi fet una versió o, com a mínim, seguit els patrons. Formacions com The Make-Up o The Damned -per citar dos dels noms que figuren enguany al cartell del Primavera- la tenen ben present, no en tinguin cap dubte. Patti Smith en va fer la seva pròpia lectura, i Bruce Springsteen ha arribat a tancar concerts multitudinaris al ritme dels citats tres acords. Però el que es va poder escoltar ahir al Fòrum era el producte original. Revestit amb arranjaments jazzístics i amb tota l'elegància d'un Morrison per a qui maduresa equival a classe i ofici, però l'original amb totes les lletres. Sí, totes: G-L-O-R-I-A.

Primavera Sound 2017, del Raval al Fòrum

SLIM CESSNA'S AUTO CLUB. Southern Gothic des de Colorado.

PRIMAVERA SOUND 2017

Entorn del CCCB i Parc del Fòrum, Barcelona

2 de juny de 2017

A aquestes alçades té poc sentit parlar de Primavera Sound i referir-se tan sols a allò que passa al Parc del Fòrum. El macrofestival és la part més visible i multitudinària de l'esdeveniment, la punta de l'iceberg, però no pas la seva (única) raó de ser. Primavera Sound és un punt de trobada del món de la música que aplega públic i indústria en tot un seguit d'espais repartits per la ciutat. Al Fòrum hi actuen noms de referència i veus emergents, i paral·lelament l'entorn del CCCB, al Raval, acull la branca professional del certamen (Primavera Pro) i el cicle Primavera al Raval, que permet gaudir d'actuacions amb entrada lliure en espais com el Pati de les Dones, la plaça Joan Coromines o la sala Teatre (ahir hi vam poder escoltar entre d'altres a Nikki Lane i Alexandra Savior). Aquest és un recull de moments viscuts ahir en una intensa jornada melòmana.

NIKKI LANE. La nova generació del so Americana.

DESCENDENTS. Pilars del punk amb denominació d'origen californiana.

VAADAT CHARIGIM. Aclaparador shoegaze des d'Israel.

WILLIAM TYLER. Primitivisme hipnòtic.

Pioners punk

THE DAMNED

Primavera Sound 2017, Barcelona

1 de juny de 2017

The Damned va ser el primer grup punk britànic que va editar un single, va publicar un disc, va girar pels Estats Units, es va separar i es va tornar a reunir. En tantes coses van ser pioners els londinencs, que de vegades tendim a parlar de qualsevol cosa menys d'una discografia que es troba entre les més eclèctiques i solvents de la seva generació. Enguany es commemoren 40 anys del seu fundacional debut, "Damned Damned Damned" (1977), i al Primavera Sound en van recuperar alguns talls -el single també fundacional "New Rose" i aquell dard de precisió que era i segueix essent "Neat Neat Neat"-, però la resta del passi el van dedicar a repassar la seva producció dels 80 -la seva dècada més prolífica, malgrat un imaginari popular que sembla eternament fixat en 1977-, incloses les celebrades revisions de clàssics com "Eloise" (Barry Ryan) o "Alone Again or" (Love). Sí, venien a commemorar els 40 anys d'un disc totèmic, però van acabar tocant el que els va donar la gana i com els va donar la gana -fins i tot es van estalviar la gairebé obligatòria introducció de la final "Smash It Up"-. Hem dit que són punks, oi?

Slayer inunden el Fòrum de decibels

SLAYER

Primavera Sound 2017, Barcelona

1 de juny de 2017

Només hi ha un festival en aquesta part del món on Bon Iver pugui acabar un concert multitudinari interpretant un tema acústic en solitari per a deixar pas, a l'escenari situat just al seu davant, al bany de decibels d'uns Slayer que es mantenen ferms al seu lloc malgrat les baixes, les desercions i les anades i vingudes d'unes tendències que semblen importar ben poc als autors de "Reign in Blood" (1986). El festival en qüestió és Primavera Sound, i Slayer és enguany un dels noms destacats d'un cartell eclèctic per naturalesa i vocació. "El que fem nosaltres és una mica diferent del que s'ha pogut escoltar aquí durant tot el dia, esperem que us agradi", va anunciar Tom Araya amb un to amable i desenfadat, res a veure amb la contundència, la força, la velocitat i la musculatura metàl·lica que van definir el passi des del minut zero. Els californians van sortir literalment i mai més ben dit a matar, disparant l'un darrere l'altre himnes de la talla de "Dead Skin Mask" o "Raining Blood" com si no hi hagués demà. La recta final amb la totèmica "Angel of Death" va ser, amb tota probabilitat, un dels moments més extrems i animals que mai s'han arribat a viure al Parc del Fòrum.