Into the Mystic

We were born before the wind

Also, younger than the sun

'Ere the bonnie boat was won

As we sailed into the mystic

(Van Morrison)

Llerona, maig de 2026.

Down on Cyprus Avenue

Down on Cyprus Avenue

With a childlike vision slipping into view

The click and clacking of the high-heeled shoe

Ford and Fitzroy, and Madame George

(Van Morrison)

Cork, novembre de 2025.

Redwood Trees

Oh, redwood tree

Please let us under

When we were young we used to go

Under the redwood tree

And it smells like rain

Maybe even thunder

Won't you keep us from all harm?

Wonderful redwood tree

(Van Morrison)

Muir Woods National Monument, Califòrnia, agost de 2024.

Cinc dècades de "Montrose"

No van obtenir al seu dia el reconeixement ni el ressò mediàtic de contemporanis com Grand Funk Railroad o Aerosmith, però van ser igualment essencials a l'hora de definir el hard rock i el heavy metal més genuïnament nord-americans. I van lliurar tota una sèrie d'àlbums que encara avui cal tenir molt presents. Formats a Los Angeles el 1973, a Montrose se'ls sol recordar com a rampa de llançament d'un Sammy Hagar que assoliria cotes de popularitat realment estratosfèriques tant en solitari com al capdavant de la segona formació de Van Halen, però seria absurd obviar que al seu repertori també hi figuraven pistes tan potents com la robusta "Rock the Nation", la definitiva "Bad Motor Scooter" o la monolítica "Rock Candy".

Totes tres formen part del debut homònim del grup, publicat el 17 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys –també hi destaca una frenètica lectura del "Good Rockin' Tonight" de Roy Brown, que havia popularitzat Elvis Presley-. El va produir un Ted Templeman que començava a destacar als controls després d'haver treballat en obres com "Tupelo Honey" (1971), de Van Morrison. Havia estat en aquelles mateixes sessions on el líder del grup, el guitarrista Ronnie Montrose –reconegut músic de sessió-, havia coincidit per primer cop amb el baixista Bill Church. Sí, gairebé es pot afirmar que Montrose –completava el nucli original el bateria Denny Carmassi- es van formar a l'òrbita del Lleó de Belfast. Sigui com sigui, celebrem avui mig segle d'un dels grans debuts discogràfics de tots els temps.

Richard Davis (1930-2023)

RICHARD DAVIS
(1930-2023)

Tot un Greil Marcus va arribar a dir literalment que les pistes de contrabaix de Richard Davis a "Astral Weeks" (1969), una de les obres més capitals de Van Morrison, són "el millor baix que mai s'ha escoltat en un àlbum de rock". Afirmació tan categòrica com discutible, però en tot cas no hi ha cap dubte que cançons com "Madame George" sonen com sonen gràcies a les aportacions del de Chicago, que al moment de facturar el disc en qüestió ja era un veterà del jazz amb un currículum on figuraven noms com els d'Eric Dolphy, Jimmy Smith, Chet Baker, Jimmy McGriff o Dizzy Gillespie. També havia tocat amb Buffalo Springfield i Ruth Brown, entre molts altres, i en anys posteriors ho faria amb figures com Paul Simon o Bruce Springsteen –escoltin-lo a "Meeting Across the River" de "Born to Run" (1975), un plàstic la peça titular del qual fa una picada d'ullet a la citada "Madame George"-. A tot plegat cal sumar-hi una extensa discografia a títol propi. Ens ha deixat a l'edat de 93 anys.

Mo Foster (1944-2023)

MO FOSTER
(1944-2023)

Se'ls sol catalogar com a banda de jazz rock tot i que el seu únic àlbum, publicat el 1970 amb títol homònim, assenyala més aviat les coordenades àcides de la psicodèlia o fins i tot les formes més vaporoses del rock progressiu. Sigui com sigui, el dels britànics Affinity va ser un d'aquells projectes que haurien merescut més repercussió de l'obtinguda al seu dia. El multiinstrumentista Mo Foster hi va entrar gairebé al principi de tot com a bateria, però ja havia passat a ocupar el lloc de baixista al moment de gravar el disc en qüestió. Un cop desfet el grup el 1972 va dedicar-se a fer de músic de sessió i de directe –sovint com a baixista, tot i que també va tocar altres instruments-, arribant a treballar amb Jeff Beck, Ringo Starr, Phil Collins, Scott Walker –i els Walker Brothers-, Peter Green, Meat Loaf, Elkie Brooks, Sheena Easton, Van Morrison, Eric Clapton i Dusty Springfield, entre molts altres. Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

Goodbye Jimmy Reed!

BOB DYLAN

Teatro degli Arcimboldi, Milà

4 de juliol de 2023

He assistit a sis concerts de Bob Dylan durant l'última setmana i mitja. El primer va ser la nit de Sant Joan al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'últim va ser la nit passada al Teatro degli Arcimboldi de Milà. Si hi afegim l'actuació que vaig poder presenciar el setembre de l'any passat a l'Scandinavium de Göteborg, sumo un total de set assistències al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Potser la xifra impressioni vista des de fora, però aquests dies he pogut compartir la meva experiència amb persones que compten per desenes els cops que hi han assistit –la qual cosa em sembla admirable-. En Joe, un alemany que havia vist 138 vegades a Dylan quan vam coincidir la setmana passada a Lió. En Sergi, un català que ha viatjat d'Europa als Estats Units i al Japó seguint la present gira. O la Sue, una canadenca que porta anys assistint a tots els concerts del de Duluth, toqui on toqui, i que és una institució entre la parròquia dylaniana.

Amb tot, aquestes set actuacions m'han ofert tota una perspectiva d'una gira, d'un artista i d'un cançoner que creixen concert a concert sense mirar mai enrere. Les variacions als repertoris d'aquestes set cites han estat mínimes –tot i que molt substancials, sobretot durant les primeres nits a Barcelona i a Milà-, però cap concert ha estat igual que l'anterior. Al contrari, he assistit a set concerts totalment diferents l'un de l'altre. Com a mostra, les dues peces que més em van sorprendre la nit passada a Milà, "Gotta Serve Somebody" i "Goodbye Jimmy Reed". No és que sonessin diferents de com ho havien fet dies abans a Barcelona i a Lió, és que ja no van tenir res a veure amb les versions despatxades tan sols 24 hores abans al mateix escenari.

"Gotta Serve Somebody" va rebaixar el nervi rocker i, sense arribar a prescindir de tot l'aparell elèctric de la nit anterior, sí que les guitarres de Bob Britt i Doug Lancio van fer més lloc al piano de Dylan i a l'steel guitar de Donnie Herron. Les coordenades sonores seguien assenyalant al Sud més profund i mitològic dels Estats Units, però la destinació final es trobava ara molt més a prop de l'església que no pas del pantà on s'havia submergit el dia abans. Més sorprenent encara va resultar la mutació de "Goodbye Jimmy Reed" en un dinàmic exercici de blues rock que va deixar enrere tot l'accent de Chicago de la versió original, i va capbussar-se de ple en aigües molt més properes a Memphis o fins i tot a Nashville –podria haver estat perfectament un outtake de "Love and Theft" (2001)-. La subtil cadència de les guitarres de Lancio i Britt va fer de coixí durant tota la cançó, però sobretot els va refermar una vegada més com el millor tàndem de guitarristes de què ha disposat Dylan en molt de temps.

PASSAR PÀGINA

Dies enrere vaig escriure que Lancio i Britt han aconseguit quelcom a priori tan impensable com que no es trobin a faltar Charlie Sexton i Stu Kimball a l'escenari –i ho dic amb tot el respecte i amb tota l'admiració que em segueixen valent aquests dos últims-. Avui directament m'atreveixo a afirmar que el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ha permès a molts seguidors de Dylan –entre els quals em compto jo mateix- passar pàgina del Never Ending Tour. Sí, guardo molt bons records d'aquella gira que només una pandèmia mundial va ser capaç d'aturar. I no, mai més podré viure una nit tan especial com la del meu primer cop amb Dylan –l'abril de 1999 en plena presentació de "Time Out of Mind" (1997)-. Però no tinc cap dubte que els de les últimes dues setmanes han estat els millors concerts que li he vist oferir mai. I això no és anecdòtic, quan parlem d'un senyor de 82 anys que surt a l'escenari a defensar el seu cançoner més recent i prescindeix de clàssics que valen per discografies senceres.

I és justament aquesta actitud, la de mirar sempre endavant i no recrear-se en gestes que ja porten dècades documentades als llibres d'història, allò que diferencia a Dylan de tota la resta. Quan bona part dels seus contemporanis –els que segueixen en actiu- solen sortir a l'escenari com qui li vol fer creure al respectable que encara té 25 anys, és admirable –i digne d'agrair- que algú amb un llegat com el seu assumeixi l'edat que té i obri en conseqüència –i que repti constantment el seu propi públic en lloc de donar-li tot mastegat-. De les 17 peces que sol interpretar en directe –18 a la primera nit de Barcelona i a les dues de Milà-, un total de nou corresponen a "Rough and Rowdy Ways" (2020) –tan sols "Murder Most Foul" es queda fora del repertori-. La resta són seleccions poc evidents però molt ben triades del fons de catàleg, inclosa una immensa "Every Grain of Sand" que tanca els concerts de la manera més majestuosa possible –durant les dues nits a Milà, a més, la va culminar amb preciosos solos d'harmònica-, i una versió d'un títol aliè que ha anat variant d'un concert a l'altre.

PRESERVANT LA TRADICIÓ

És durant el torn de la versió on Dylan ha anat modificant darrerament els repertoris. Si ara fa un any tocava cada nit "That Old Black Magic", l'estàndard de Johnny Mercer que ell mateix havia enregistrat a "Fallen Angels" (2016), des del tram japonès de l'abril passat l'ha anat alternant amb cites a cançoners com els de Buddy Holly, Grateful Dead, Van Morrison o, abans d'ahir a Milà, Merle Haggard –la nit passada van caure "That Old Black Magic" i "Brokedown Palace", aquesta última dels Dead-. I això em porta a tornar a parlar de Dylan ja no com un divulgador, sinó com un gran preservador d'una tradició de la qual ell mateix és pilar i fil conductor, i que es remunta a les arrels del ventall de registres que formen allò que avui anomenem Americana. Un cànon al qual pertanyen tots aquells clàssics de pròpia autoria que ell mateix podria tocar cada nit però prefereix obviar. A canvi, reivindica a mestres, referents, amics i contemporanis. Crec que no és un detall menor.

Dylan té previst tancar diumenge vinent a Roma el segon tram europeu d'una gira que va començar el 2021 als Estats Units i que finalitzarà l'any vinent encara no se sap a on. Un cop acabat el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ningú sap què passarà. Aquests dies he parlat amb dylanites convençuts que encara li queda un últim àlbum per fer i, com a mínim, una gira per començar a partir de 2025 –cosa no descartable quan el seu estat de forma actual sembla fins i tot millor que el de cinc anys enrere-. D'altres veuen una evidència en la manera com Dylan passa revista tant al seu propi llegat com al d'aquells que l'han inspirat a "Rough and Rowdy Ways", també en l'itinerari d'una gira que sembla plantejar-se com una última visita als diferents indrets on fa aturada. Insisteixo, no se sap què passarà a partir de 2025 i cal tenir en compte que amb Dylan mai es pot donar res per fet. Però si la d'ahir va ser la meva última nit amb ell –hi vaig assistir mentalitzat que així seria-, i citant una de les perles més grans del seu repertori present, puc afirmar que a Milà hi vaig trobar el meu propi "Key West".

Seán Keane (1946-2023)

SEÁN KEANE
(1946-2023)

Parlar dels Chieftains vol dir referir-se, amb tota probabilitat i amb permís dels Dubliners, a la nissaga més important que ha donat la música d'arrel irlandesa des de l'equador del segle passat. Una d'aquelles bandes que van venir a preservar i difondre la tradició pròpia tot renovant-la al seu aire i sense deixar mai de mantenir-s'hi fidels, però també fent-la dialogar amb tota mena de registres d'arreu del planeta. El seu llegat és tan immens com la seva aportació a un cànon que ells mateixos han enriquit tot fent-lo alternar amb estils que van del country al rock passant per la música llatina.

Podríem parlar dels deu fundacionals primers discos del grup –els que tenen títols numèrics, publicats entre 1964 i 1980-. També d'aquell "Irish Heartbeat" (1988) que van signar amb Van Morrison i de totes les seves incursions a la música d'arrel nord-americana –d'"Another Country" (1992) a "Down the Old Plank Road" (2002)-. El violinista i flautista Séan Keane va entrar al grup el 1968 i el va deixar el 2002 –tornant-hi esporàdicament des d'aleshores-. Ha mort a l'edat de 76 anys, a pocs mesos d'haver perdut Séamus Ó Beaglaoich i a un any i mig del traspàs de Paddy Moloney.

Van Morrison - "Moving On Skiffle" (2023)

No devia resultar fàcil ser Van Morrison durant els dos anys que va durar aquella pandèmia que havia de canviar-ho tot però de la qual tothom es va oblidar un cop reoberta la gàbia. El Lleó de Belfast va ser un dels pocs músics de primer nivell que van denunciar sense embuts les retallades de drets i llibertats practicades per governs d'arreu del món amb el pretext sanitari. Es podia estar d'acord o no amb els seus plantejaments, com amb els de qualsevol altre mortal. Però que dues obres tan notables com "Latest Recorded Project, Volume 1" (2021) i "What's It Gonna Take?" (2022) rebessin comentaris ferotges per part d'una crítica especialitzada que carregava contra les idees de Morrison sense arribar a analitzar la seva obra, referma quin era l'estat de les coses en temps de clima d'opinió.

Amb la tempesta ja superada, i veient com el coronavirus no tan sols no ens ha fet millors sinó que les velles dinàmiques de tota la vida han ressorgit amb més força que mai, el nord-irlandès abandona ara el comentari social dels seus dos llançaments previs i es capbussa de ple en les seves arrels més essencials –qui sap si justament per escapar-se d'un món que ja havia deixat de tenir sentit molt abans de fer-se realitat les pitjors profecies d'Orwell i Huxley-. "Moving On Skiffle" (2023), el seu nou treball, és com indica el títol un homenatge a la música skiffle que l'havia començat a alimentar de ben jove a la seva Belfast natal i a la qual ja havia dedicat dècades enrere l'àlbum en directe "The Skiffle Sessions" (2000). Una generosa selecció de peces tradicionals i estàndards del folk, del country i del blues, executats amb la passió del devot i l'ofici del mestre.

Aquí tenim el rhythm & blues entremaliat de "Freight Train" (Elisabeth Cotten), el plàcid batec anyenc de "Careless Love" i la disbauxa d'un "Streamline Train" (Red Nelson) que sembla fer via cap al juke joint més proper. També "Take This Hammer" i "No Other Baby" (Dickie Bishop), gravades prèviament per The Spencer Davis Group i Paul McCartney, respectivament. I la joia espiritual d'una apoteòsica "This Little Light of Mine". I els aires hillbilly de "Travelin' Blues" (Jimmie Rodgers) i "Streamlined Cannonball" (Roy Acuff). I les múltiples cites a Hank Williams –a destacar un "Cold Cold Heart" amb accent jazzístic-, l'èxtasi de "Worried Man Blues" i el majestuós final amb un "Green Rocky Road" que podria haver-se emmarcat en qualsevol de les obres més canòniques de Morrison. Segueix essent un dels més grans, li pesi a qui li pesi.

Joey DeFrancesco (1971-2022)

JOEY DeFRANCESCO
(1971-2022)

Tan sols tenia 16 anys quan va firmar un contracte discogràfic amb la totpoderosa Columbia i va enregistrar el seu primer disc, "All of Me", publicat el 1989. Aquell mateix any va participar a les sessions de gravació d'"Amandla", de Miles Davis. Va ser l'inici d'una trajectòria que va portar el trompetista i organista Joey DeFrancesco fins a l'Olimp del jazz, ja fos pel seu compte o tocant al costat dels més grans –a banda de Davis, destaquen la seva fructífera associació amb John McLaughlin i la seva tasca al costat de figures com George Benson, John Scoffield, Benny Golson, James Moody, Ray Charles o Van Morrison, entre molts d'altres, ja fos en directe o a l'estudi-. Fill de l'igualment genial "Papa" John DeFrancesco i considerat com un dels grans mestres de l'orgue Hammond, ens ha deixat a l'edat de 51 anys.

Jim Sohns (1946-2022)

JIM SOHNS
(1946-2022)

Als Shadows Of Knight se'ls sol recordar sobretot per la seva celebrada versió de "Gloria", el clàssic de Them amb què Van Morrison pràcticament havia escrit el manual d'estil de totes les bandes de garatge de la dècada dels 60. Els nord-americans la van gravar i publicar el 1966 –dos anys després de veure la llum l'original-, segellant la cara a del seu primer single i donant títol al seu àlbum de debut. Però la joia de la corona del plàstic en qüestió probablement fos "Oh Yeah", frenètica i definitiva lectura d'un original de Bo Diddley, també publicada com a senzill, i amb tota probabilitat un dels artefactes més rodons de tota la nissaga Nuggets.

Formats a Chicago el 1964 –el mateix any que Them facturaven "Gloria"-, els Shadows Of Knight van ser ambaixadors destacats del rock de garatge a la Windy City. S'emmirallaven en el beat i el rhythm & blues de la British Invasion, de la mateixa manera que els exponents d'aquests estils s'havien emmirallat prèviament en el blues de la pròpia Chicago. Un cercle que d'alguna manera van tancar amb tres àlbums i un bon grapat de singles que no tenen desperdici. Tot i haver deixat de gravar a finals dels 60, la banda s'havia mantingut activa fins a data d'avui sota el lideratge del seu vocalista –i únic membre permanent-, Jim Sohns, qui ens ha deixat a l'edat de 75 anys. Que soni "Oh Yeah" a la seva memòria, i que soni ben fort.

Guitarra, baix i bateria - Programa 306

Big Thief - Foto Dustin Condrell.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de Big Thief, Sabana, Bucòlic i Kurt Baker amb Bebe Buell. Música a la pantalla amb Patti Smith, Van Morrison i "Belfast" (2021) de Kenneth Branagh. I homenatges pòstums a James Johnson, Guitar Shorty i Cynthia Plaster Caster. Disponible en podcast.

"Belfast" (2021)

Jude Hill i Jamie Dornan, en un fotograma de "Belfast".

Pel·lícules com "Belfast" (2021), l'últim llargmetratge de Kenneth Branagh, ens vénen a dir (entre d'altres coses) que les èpoques passades no sempre són tal com solem imaginar-les –sobretot si tendim a idealitzar-les-. Posem com a exemple la dècada dels 60, amb tot el seu esclat de color i lluminària, lligat a una idea de progrés que havia de conduir-nos a anys llum d'on en realitat hem anat a parar. Va ser realment una dècada tan plàcida i esplèndida com sol recordar-la la sempre selectiva memòria col·lectiva? No necessàriament si un vivia al Vietnam, a l'Espanya franquista o, com en el cas que ens ocupa, en una Belfast que començava a entrar de ple en aquell període que els historiadors anomenarien, sense pèls a la llengua, The Troubles.

Ambientada el 1969 a la capital nord-irlandesa, "Belfast" explica el dia a dia d'un nen de nou anys, Buddy (Jude Hill), que d'una banda gaudeix d'una vida familiar plena però de l'altra es veu atrapat enmig d'una espiral de violència que li va gran i que no sap ni pot entendre. Sort en té de dues figures paternes (Jamie Dornan i Caitriona Balfe) que li transmeten valors encara avui tan subestimats com són el respecte envers aquell que és diferent. En altres paraules, els pares del protagonista l'ensenyen a estimar a marxes forçades en un entorn cada cop més podrit per l'odi. Filmada en imponent blanc i negre, colpidora i alhora entranyable, "Belfast" es beneficia també d'una banda sonora d'alçada per cortesia de tot un Van Morrison, que a més d'haver compost diverses peces per l'ocasió, cedeix també alguns dels seus clàssics.

50 anys de "Tupelo Honey"

No es molestin vostès a buscar "Tupelo Honey" (1971) en plataformes com Spotify. Sigui pel motiu que sigui, i salvant-ne les peces més reconegudes, el cinquè àlbum en solitari de Van Morrison no es pot escoltar sencer i de forma oficial en streaming –com a mínim a data d'avui-. Ni falta que fa, si m'ho permeten, quan un pot degustar-lo en el sempre més reconfortant format físic, amb tot allò que aquest comporta. "Tupelo Honey" és un dels àlbums més rodons del nord-irlandès, i això és dir molt tenint en compte que venia de signar obres com "Astral Weeks" (1968), "Moondance" (1970) o "His Band and the Street Choir" (1970).

Parlem d'un plàstic on Morrison tornava a fusionar tal i com només ell sabia fer-ho els ressons orgànics del folk i el country amb l'elegància del jazz, sempre amb el soul més genuí com a punt de partida i amb arguments tan majúsculs com el soul trencapistes de la inicial "Wild Night" –marcant terreny de bon principi, i de quina manera-, la tardorenca peça titular o aquell final de festa amb accent hillbilly de "Moonshine Whiskey". Testimoni de l'estada de Morrison a Woodstock i produït pel propi autor amb el suport d'un oportuníssim –i aleshores encara poc conegut- Ted Templeman, amb músics de sessió tan notables com Ronnie Montrose (guitarra, mandolina), l'àlbum va veure la llum avui fa 50 anys.

Pee Wee Ellis (1941-2021)

PEE WEE ELLIS

(1941-2021)

Ha mort Pee Wee Ellis, saxofonista de llarg recorregut al costat de gegants com Van Morrison, Ali Farka Touré, George Benson o James Brown. És amb aquest últim amb qui més sovint se'l sol associar, havent arribat a coescriure plegats títols tan definitius com "Cold Sweat" o "Say It Loud - I'm Black and I'm Proud". Membre destacat dels JB Horns –la secció de vents del Padrí del Funk- al costat de Maceo Parker, un cop desfeta la seva vinculació amb Brown va participar en diversos projectes tant amb el propi Parker com amb la resta de la banda. Ens ha deixat a l'edat de 80 anys.

Van Morrison - "Latest Record Project, Volume 1" (2021)

Un pot estar d'acord o no amb el posicionament de Van Morrison sobre la gestió que bona part dels governs d'aquest món nostre han fet de la crisi sanitària –i més concretament sobre la forma com una vegada més s'han retallat drets i llibertats amb el pretext de la seguretat-. Però és admirable la determinació amb què el nord-irlandès ha expressat allò que pensa amb la veu ben alta i sense pèls a la llengua, desafiant gairebé en solitari tot el clima d'opinió que s'ha anat generant i consolidant durant el darrer any i mig. I és simptomàtic dels temps que ens han tocat viure, que hagi hagut de ser un venerable veterà de 75 anys qui sortís a qüestionar el discurs dels que manen. Se'n recorden vostès de quan el rock i la cultura pop eren crítics amb l'establishment? El Lleó de Belfast sí, que se'n recorda, i no sembla disposat a quedar-se amb el record.

Aquest discurs al voltant dels temps que corren és un dels eixos del seu darrer disc d'estudi, un "Latest Record Project, Volume 1" (2021) de més de dues hores de durada –doble volum en format físic- que un sector de la crítica especialitzada ja s'ha afanyat a destrossar i, fins i tot, a equiparar amb discursos de dubtosa procedència que res tenen a veure amb el que aquí ens ocupa. Ja se sap, un cop generat el clima d'opinió qualsevol acte de discrepància serà posat sota sospita. Qui en canvi s'hagi fixat en la música, un ventall de soul, blues i folk amb accent jazzístic marca de la casa, o qui simplement hagi entès que Morrison és tan lliure de cantar el que li roti com ho hauria de ser qualsevol artista en un context democràtic, probablement tindrà una visió molt més positiva d'un àlbum a l'alçada del seu autor. Atenció a la lletra de "Where Have All the Rebels Gone?", que diu allò que ha de dir dels nostres dies –amb pandèmia o sense-.

Jim Morrison amb Van Morrison

Jim Morrison, assegut en un amplificador, i Van Morrison, a la seva esquerra,
el 1966 al Whisky a Go Go de Los Angeles - Foto George Rodriguez.

És una imatge poc coneguda però amb un gran valor històric. Jim Morrison i Van Morrison, dues llegendes que compartien cognom però no pas llinatge, juntes en un escenari gairebé als inicis de les seves respectives carreres. La instantània la va captar el fotògraf George Rodriguez a l'icònic Whisky a Go Go de Los Angeles. El Lleó de Belfast hi actuava al capdavant de Them, i el Lizard King va enfilar-se a cantar amb la formació nord-irlandesa. El més curiós és que la fotografia data de 1966, un any abans que el Morrison nord-americà debutés discogràficament amb The Doors. Què devien cantar? Costa de dir, però tenint en compte la incendiària lectura del "Gloria" de Them que els Doors solien fer en directe, és fàcil fer volar la imaginació.

50 anys de "Moondance"

Hi ha una escena de "Love & Mercy" (2015), el biopic de Bill Pohlad sobre la figura de Brian Wilson, on algú de l'entorn dels Beach Boys lamenta el fet que una bona crítica no necessàriament ajudi a vendre discos, en referència a la relació inversament proporcional entre l'entusiasta rebuda de "Pet Sounds" (1966) per part de la premsa especialitzada i l'acollida més aviat freda del gran públic. És possible que Van Morrison pensés tres quarts del mateix quan va concebre el seu tercer àlbum en solitari, un "Moondance" (1970) que va veure la llum avui fa 50 anys i que va suposar l'impuls definitiu per a la carrera solista del de Belfast.

Quan Morrison va començar a treballar en "Moondance" venia d'observar com la seva obra més ambiciosa fins aleshores –i probablement també fins a data d'avui-, "Astral Weeks" (1968), s'encallava en termes comercials malgrat les bones crítiques acumulades. Davant d'aquest escenari, va apostar per deixar enrere el caràcter explorador del seu segon disc i recuperar el format cançó per a un plàstic que seguia aproximant les formes del folk a les coordenades del jazz i el blues. El resultat van ser composicions com "Crazy Love", "Caravan" o la totèmica peça titular, que més enllà de reconciliar crítica i públic van acabar de definir el que seria el discurs de Morrison durant les dècades posteriors. I probablement el seu treball més notable amb permís del propi "Astral Weeks".

Van Morrison - "Versatile" (2017)

Amb prou feina fa tres mesos que Van Morrison va lliurar el formidable "Roll with the Punches" (2017), un àlbum on refermava el seu amor pel blues i el soul tot alternant composicions pròpies amb clàssics d'ambdós gèneres. I com qui no vol la cosa ara es despenja amb un nou llançament igual de formidable on abraça les textures d'un altre dels seus llenguatges preferits, el del jazz. "Versatile" (2017) fa honor al seu títol amb tot un cop de timó i un repertori d'estàndards signats per gent com Cole Porter o els germans Gershwin, i popularitzats per veus com les de Chet Baker o Frank Sinatra. Especialment reveladora resulta la crua lectura d'"Unchained Melody", el clàssic dels Righteous Brothers.

Consistència, estabilitat i 100 cançons

Van Morrison.

És de sobra conegut el mal caràcter que pot arribar a gastar Van Morrison, així com la seva animadversió envers les entrevistes. No acostuma a concedir-ne, però quan ho fa solen ser dignes de llegir-se (o escoltar-se) amb atenció. El periodista David Cavanagh va poder parlar recentment amb el de Belfast amb motiu de l'edició del seu nou àlbum, "Roll with the Punches" (2017). Una conversa que recollia la revista Uncut a la seva edició d'octubre i on l'autor de "Gloria" parla d'aquest darrer treball, d'algunes de les seves obres clàssiques, de la mandra que li arriba a fer actualment tot el procés que implica l'enregistrament d'un disc, i de la seva relació amb diversos excomponents de la seva banda d'acompanyament. Pel camí, és clar, deixa anar autèntiques mostres de saviesa pròpies de qui porta més de mig segle dedicant-se a l'art de viure de la música: "Això és un ofici, i com a tal funciona d'una manera determinada. Pregunta-ho a qualsevol que tingui una banda. Necessites consistència i estabilitat. Alguna gent sembla estar vivint una mena de fantasia, però (si et dediques a aquest ofici) no pots fer-ho de forma selectiva i dir quines feines vols fer i quines no. (...) L'estabilitat és el primer que necessites en una banda. Qualsevol banda en la qual he estat ha hagut de ser estable i conèixer 100 cançons. Si no són estables i no coneixen 100 cançons, no són una banda".