Tot plegat és tan contrastable com el fet que una imatge dels Stones, Springsteen o Pink Floyd, contribueix a vendre més exemplars que no pas un reclam d'aquella banda de garatge que és refotudament bona, però no apel·la per igual a totes les generacions que conviuen ara mateix en l'espai-temps. De vegades, però, es trenca la norma. I en aquest sentit, m'ha sobtat (per bé) veure els Damned a la portada de gener d'Uncut.
El quartet londinenc apareix amb la formació original, la que encara no havia partit peres amb el recentment traspassat Brian James. I ho fa amb motiu de la imminent publicació d'un disc de tribut al guitarrista, també del cinquantenari de "New Rose" –el seu primer single i tret de sortida oficial del punk britànic–, que es commemorarà l'octubre vinent.
Hi va haver un temps, no gaire llunyà, en què era impensable que els Damned poguessin ocupar la portada d'Uncut. Eren els dies en què les seves obres passaven pràcticament inadvertides, el seu poder de convocatòria amb prou feines cobria part de l'aforament de la sala Mephisto, i una actuació seva en una fira discogràfica a l'Estació de França era cruelment ignorada pels mateixos que pocs anys després acudirien en massa a veure'ls en un macrofestival al parc del Fòrum.
Sí, hi va haver un temps, ara fa cosa de 15 o 20 anys, en què costava poder parlar dels Damned tal com es parlava d'uns Clash o d'uns Sex Pistols (sobretot en determinats ambients). Però poc a poc van anar caient certs tabús i prejudicis, i avui ningú dubta que Dave Vanian i companyia, més enllà d'haver inaugurat el punk britànic en termes fonogràfics, van esdevenir actors igualment essencials en òrbites com la New Wave, el post-punk o el rock gòtic i sinistre. I que, a aquestes altures, són una aposta tan segura a l'escenari com a la portada d'una revista de prestigi.
