"All Monsters Are Human"

Sepultura.

Ahir al matí vaig veure una dona passejant el gos amb una samarreta on es podia llegir la frase "All Monsters Are Human". Poques vegades havia observat una veritat tan absoluta estampada en una peça de roba. L'expressió en qüestió és el títol del penúltim disc de la cantant d'r&b contemporani K. Michelle, publicat l'any 2020 –la samarreta en qüestió no hi tenia res a veure-, però tot plegat em va fer pensar més aviat en cançons com "Biotech Is Godzilla", explícit títol per referir-se a monstres creats per l'ésser humà, i una de les peces que Sepultura van incloure en una de les seves obres capitals, "Chaos A.D." (1993). També en Slayer i el seu "Angel of Death", en Black Sabbath i "War Pigs", en "War" d'Edwin Starr, en Tori Amos cantant "Me and a Gun" i en tantes altres composicions que efectivament ens recorden la naturalesa monstruosa de l'ésser humà.

Un dels meus

Slayer.

Ahir a la nit vaig estar fent unes birres en un ateneu popular del poble on visc amb un regidor de l'oposició que és un dels meus malgrat, potser, no coincidir al 100% amb ell políticament. És un dels meus perquè quan jo encara era un projecte de persona, ell ja se n'anava a fer voltes per Europa per veure en directe grups de música que aquí no tocaven ni a la de tres. I perquè ahir ho va estar donant tot al meu costat mentre un disc jockey punxava el "Raining Blood" d'Slayer i el "Run to the Hills" d'Iron Maiden. És clar que, per donar-ho tot, el fill d'un amic seu, un nen de 10 anys que va dedicar a fer headbanging i air guitar davant dels nostres nassos mentre sonaven Cannibal Corpse, Grip Inc., Brujería i els mateixos Slayer. I ara ves tu, que tens 45 tacos però et penses que encara en tens 20, a explicar-li al marrec que a la seva edat hauria d'estar escoltant C. Tangana.

De samarretes i dessuadores

Slayer.

Un nen d'uns deu anys, caminant pel carrer amb una dessuadora d'Slayer, ahir a la tarda. La seva mare li va deixar anar: "No tens calor, amb màniga llarga i de negre al mes de juny?". I ell li va respondre: "És que a mi m'agrada el metal, mama, i són Slayer!". Com acostumo a dir en aquests casos, vagin vostès a explicar-li al marrec en qüestió que a la seva edat se suposa que hauria d'escoltar trap i reggaeton. És molt probable que els acabi obsequiant amb una resposta digna de ser emmarcada.

La cambrera adolescent d'un bar que em queda a prop de la redacció, ara fa alguns dies, prenent-me nota mentre jo em fixava en la seva samarreta psicodèlica de Queens Of The Stone Age. Vaig comentar el detall, i em va respondre que no tenia ni idea de què significava el nom de QOTSA i que la samarreta li havia regalat la seva mare. La seva mare, que alhora és la propietària del bar i estava escoltant la nostra conversa amb una expressió facial que venia a dir que probablement s'havia equivocat comprant-li aquella samarreta a la seva filla.

Fa també alguns dies, a última hora de la tarda, un individu de mitjana edat fent footing amb una samarreta de Grateful Dead. Pobre Jerry Garcia, si aixequés el cap, vaig pensar. Ignoro si aquell bon home sabia què portava posat, però no puc evitar recordar quant de mal han arribat a fer les samarretes de Ramones i companyia comercialitzades des de ja fa uns quants anys per determinades cadenes de botigues de roba. Tot plegat, em temo, símptoma d'aquests temps absurds que ens ha tocat viure.

2018 en música

Los Espiritus.

Ja hi tornem a ser. S'acaba un any i toca fer-ne balanç com si demà realment comencés res de nou. Sigui com sigui, si haig de definir el meu 2018 en termes musicals la primera paraula que em ve al cap és descoberta. O més ben dit descobertes, en plural. Descobertes com Los Espiritus, una banda argentina de blues elèctric i rock psicodèlic amb accent inequívocament porteny. Els vaig descobrir durant una estada a Buenos Aires, em vaig enganxar de ple a la seva discografia i, casualitats de la vida, vaig tenir la sort de poder-los veure en directe a la meva tornada a Barcelona.

Una altra gran descoberta que he pogut fer durant aquest any han estat Rolling Blackouts Coastal Fever -o Rolling Blackouts CF-. Un combo australià que recupera les formes més bàsiques i essencials del pop independent -les compracions amb els Go-Betweens no són gens gratuïtes-. Van esdevenir una de les grans revelacions del passat Primavera Sound amb un directe fresc i enèrgic, i una posada en escena molt poc habitual entre els grups de la seva òrbita: una línia frontal amb tres guitarristes que es reparteixen les tasques vocals. Encara en el capítol de descobertes, la seva recent actuació a la sala Rocksound va confirmar Sarah Shook & The Disarmers com un nom essencial en l'àmbit emergent del so Americana.

2018 també ha estat un any de concerts memorables als escenaris barcelonins. En podria triar molts, sense anar més lluny qualsevol dels anteriorment citats, però em decantaré pel simbolisme i les emocions desencadenades al pas de Bob Dylan per l'escenari del Liceu, l'apoteòsica actuació d'uns pletòrics Nick Cave & The Bad Seeds en la immensitat del parc del Fòrum i sota una lluna groga en el marc del Primavera Sound, la magistral lliçó d'història surfera que John Blair i Els A-phònics van oferir a la passada edició del FestiSurf Costa Brava i la infernal descàrrega amb què Slayer es van acomiadar per sempre més del públic català. I si haig de triar un disc, diré que el plàstic que més m'ha acompanyat de tots els que s'han editat aquest 2018 ha estat "Lucha Libre" dels sempre sorprenents Flamingo Tours. Ha estat un bon any, oi que sí?

Foc, tenebra, decibels... Slayer

Tom Araya i Kerry King en una actuació recent d'Slayer - Foto Getty Images.

SLAYER FAREWELL TOUR
Slayer + Anthrax + Obituary + Lamb of God

Sant Jordi Club, Barcelona

18 de novembre de 2018

Si la gira de comiat d'Slayer va deixar una imatge al seu pas per Barcelona, aquesta va ser possiblement la de Tom Araya dret a l'escenari, un cop acabat el concert, mirant fixament el respectable amb una expressió serena i relaxada que contrastava amb l'hora i mitja a tota castanya que acabava de despatxar la banda californiana. Quan finalment es va decidir a donar les gràcies i acomiadar-se verbalment del públic català, aquell "Adiós" amb accent xilè, la constatació que efectivament s'acaba una de les trajectòries més incontestables de la història de la música metàl·lica, va sonar en certa manera emotiu però a la vegada tan colpidor i contundent com qualsevol de les 19 peces interpretades prèviament sense oferir cap símptoma de fatiga.

El pitjor que es pot dir del concert d'ahir és que era de comiat. El millor que es pot dir és que aquest comiat, a diferència de tants altres, es produeix amb la banda en plenitud de facultats -inclosa la integració d'un Gary Holt que ja sembla un més de la colla i es compenetra a la perfecció amb el sempre imponent Kerry King-. I que, en realitat, d'imatges memorables en va deixar unes quantes. Començant per una posada en escena de tonalitats infernals on els quatre músics de la formació es trobaven literalment envoltats per tot un arsenal de canons que en cap moment van deixar d'escopir flames al ritme frenètic que marcaven la bateria de Paul Bostaph i el baix d'Araya.

Si Slayer va ser ara fa tres dècades i mitja una de les bandes que van donar forma al thrash metal i van posar les bases de totes les variants d'allò que anomenem metal extrem, en l'actualitat és una institució que pot presumir d'un dels catàlegs més monumentals del seu àmbit i d'un repertori que segueix valent per moltes de les etiquetes de les quals ha esdevingut influència directa. El secret ha estat la coherència discursiva i la fidelitat a unes formes que sobre el terreny unifiquen sense fisures encerts recents com "Repentless" i talls fundacionals de la talla de "Black Magic" o "Hell Awaits", amb mencions a part per títols tan totèmics com "Dead Skin Mask", "South of Heaven", "Raining Blood" o aquell "Angel of Death" amb què van segellar el ritual i van refermar que l'univers metàl·lic corre el risc de quedar-se coix un cop ells ja no hi siguin.


DOS DELS 'BIG FOUR'
No era la primera vegada que Slayer s'acostaven per aquestes latituds com a caps d'un cartell integrat per diversos pesos pesants -mai més ben dit- del metal més visceral. En aquesta ocasió els acompanyaven Anthrax, Obituary i Lamb of God. Eclèctica selecció -sempre dins dels paràmetres metàl·lics, s'entén- que només va grinyolar a nivell jeràrquic. Ningú discuteix que Lamb of God és una de les formacions més reconegudes que ha donat el metal nord-americà durant la passada dècada i mitja, però més enllà de les xifres no hi ha cap argument a nivell de discurs ni de trajectòria que justifiqui la seva situació al programa per sobre de la resta d'artistes convidats. El seu passi va ser el més discret de la nit, i no per manca de ganes ni d'ofici, sinó per un repertori que encara es manifesta petit en comparació amb el d'aquells que l'han inspirat.

Dit això, la presència d'Anthrax era el segon gran reclam d'un cartell que va reunir a la capital catalana dos dels anomenats Big Four de l'onada fundacional del thrash metal -l'altre era Slayer, òbviament-. I si bé la cosa no feia molt bona pinta quan van arrencar al ritme del riff de "Cowboys from Hell" de Pantera, qualsevol dubte possible es va esvair tan bon punt Joey Belladonna va sortir a escena i la banda sencera es va posar les piles amb l'encara infal·lible atac frontal de "Caught in a Mosh". El set va ser excessivament curt per raons logístiques i potser hagués estat preferible que haguessin incorporat més material propi en lloc d'abusar de les versions -això sí, molt ben triades, com a mostra "Antisocial" (Trust)-, però talls com "N.F.L.", "Be All, End All" o "Indians" els van donar una vegada més la raó. L'actitud a prova de bales d'Scott Ian i companyia va fer la resta.


L'ASSIGNATURA PENDENT
La gran assignatura pendent d'esdeveniments com el d'ahir segueixen essent els accessos al recinte de torn quan l'afluència de públic és massiva o simplement s'ha penjat el cartell de sold out. Tot i obrir portes una hora abans de l'inici de la primera actuació, no es va poder evitar que pràcticament la meitat del respectable hagués d'escoltar el concert d'Obituary des de fora i sota una cortina de pluja que de ben segur haurà provocat més d'un refredat. A tot això cal afegir les dificultats per arribar en transport públic a un espai tan remot com és el Sant Jordi Club, que recorden als seguidors més veterans la comoditat que suposava anys enrere la programació de concerts d'aquestes dimensions en espais millor connectats com poden ser el pavelló de la Vall d'Hebron o fins i tot l'antic Palau d'Esports. Seria bo que tant els promotors de concerts com l'administració municipal ho comencessin a tenir en compte.

Slayer inunden el Fòrum de decibels

SLAYER

Primavera Sound 2017, Barcelona

1 de juny de 2017

Només hi ha un festival en aquesta part del món on Bon Iver pugui acabar un concert multitudinari interpretant un tema acústic en solitari per a deixar pas, a l'escenari situat just al seu davant, al bany de decibels d'uns Slayer que es mantenen ferms al seu lloc malgrat les baixes, les desercions i les anades i vingudes d'unes tendències que semblen importar ben poc als autors de "Reign in Blood" (1986). El festival en qüestió és Primavera Sound, i Slayer és enguany un dels noms destacats d'un cartell eclèctic per naturalesa i vocació. "El que fem nosaltres és una mica diferent del que s'ha pogut escoltar aquí durant tot el dia, esperem que us agradi", va anunciar Tom Araya amb un to amable i desenfadat, res a veure amb la contundència, la força, la velocitat i la musculatura metàl·lica que van definir el passi des del minut zero. Els californians van sortir literalment i mai més ben dit a matar, disparant l'un darrere l'altre himnes de la talla de "Dead Skin Mask" o "Raining Blood" com si no hi hagués demà. La recta final amb la totèmica "Angel of Death" va ser, amb tota probabilitat, un dels moments més extrems i animals que mai s'han arribat a viure al Parc del Fòrum.

Jeff Hanneman (1964-2013)

JEFF HANNEMAN

(1964-2013)

R.I.P.

Audio: "Angel of Death" - Slayer