dissabte, 23 de novembre de 2013

Cop de volant

LA IAIA + NÚRIA GRAHAM
Apolo 2, Barcelona
22 de novembre de 2013

Tot just acabat el concert, un conegut em comentava que La Iaia van camí d'esdevenir una mena de Radiohead a escala catalana. Salvant distàncies, jo havia pensat el mateix en diversos moments del passi. Com Thom Yorke i companyia al seu dia, els d'Osona han conquerit un segment important de públic a base de cançons que, més enllà del seu grau d'elaboració i del rerefons que puguin tenir, enganxen a la primera. I com els britànics, un cop conquerit aquest segment de públic, han fet un cop de volant estilístic i discursiu que de ben segur haurà marejat a més d'un. Radiohead el van fer amb "OK Computer" (1997). La Iaia l'han fet amb "On és la màgia?", un segon àlbum oficial on trenquen definitivament amb els traços folk dels seus inicis i naveguen segurs pel rock contemporani de primera divisió -el d'uns Arcade Fire, uns Wilco o els propis Radiohead-, però també per aigües electròniques i fins i tot experimentals. I un treball que, de manera accidental però irònicament conseqüent amb tot plegat, ni tan sols s'ha editat quan la banda ja l'està presentant arreu de Catalunya -la seva sortida es preveu finalment per a principis de 2014-.

D'aquesta manera, els vigatans van tocar ahir en una sala plena -a la porta hi havia penjat el cartell de 'sold out'- de gent que encara no havia pogut escoltar el repertori que venien a defensar. Un escenari on molts haguessin optat per fer marxa enrere i lliurar al respectable allò que ja té mastegat, però on La Iaia van reivindicar un material nou que artísticament equival a continuïtat. Despertant aplaudiments després de cada cançó i recorrent al fons de catàleg només quan era estrictament necessari -"La platja""Explosió" o la final "Declaració de principis"-. I evidenciant que es troben a anys llum de qualsevol concurs de talents institucionalitzat. Abans havia trencat el gel la també vigatana Núria Graham amb un breu set de folk de textura sedosa. La noia posseeix un tresor de veu, mostra agilitat a la guitarra i li sobren els recursos escènics, però només té setze anys. La part negativa d'aquesta edat és que encara no ha pogut assolir el grau de maduresa que requereix el seu registre. La part positiva -i més important-, és que setze anys equivalen musicalment a tota una vida per davant per a cuinar cançons que requereixen el seu temps. Tot arribarà.


4 comentaris:

  1. Jo hi vaig estar i ja espero tindre el cd a les mans. El single del nou cd tot i no entendre la lletra em va enamorar!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja en som dos! ;-)

      Gràcies per la visita i pel comentari, Vicenç!

      Elimina
  2. Bon article, felicitats! PD: La Núria ja en té 17 ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, segueix sent jove però ja falta menys, doncs ;-)

      Gràcies pel feedback! :-)

      Elimina