Móns que s'han mort

Mesos enrere vaig tenir el plaer de conversar de manera distesa amb Jaume Sisa. Va ser al restaurant-llibreria Anònims de Granollers, on el cantautor galàctic havia participat en un sopar-tertúlia organitzat pels Amics del Faraó JIM. I vam parlar de música, o més ben dit de formats i hàbits de consum musicals. "Tu ets un bitxo raro", em va dir amb un to desenfadat quan li vaig confessar que prefereixo escoltar música a través d'un compacte o un vinil que d'una freda descàrrega digital, i que entenc el valor d'allò que estic pagant quan em compro un disc. "Això era normal abans, però ara els que pensen com tu sou quatre gats", va lamentar.

Om i Sisa, a Correus.

Ahir al vespre, TV3 va emetre una edició del programa "El Convidat" amb Sisa com a protagonista. I em va cridar l'atenció una escena en què Albert Om l'acompanyava a la central barcelonina de Correus. En plena era digital Sisa segueix anant a diari a Correus a revisar la seva guixeta. Ni tan sols vol que li portin la correspondència a casa, li agrada dur a terme aquest gest que en el seu cas ha esdevingut tan quotidià com romàntic. "Per què ho fas?", li preguntava Om. "Perquè sóc així", responia convençut, "m'agraden els móns que s'han mort". No ho podia haver expressat millor, vaig pensar jo, que també sento especial devoció per aquesta mena de móns. Probablement per això prefereixo un vell vinil amb tota la seva erosió que un mp3 amb els seus zeros i uns.

Però el programa no es va acabar aquí. Com no podia ser de cap altra manera en un espai emès en prime time, Om es va haver de permetre una llicència que es podria haver estalviat. La de fer pujar Sisa, personificació d'una Barcelona que gairebé ja no existeix, en un d'aquests busos turístics que només mostren la façana més estèril d'una ciutat en decadència. Però fins i tot en un context on es devia sentir com un peix fora de l'aigua, Sisa va deixar anar una cita antològica. "La Via Laietana és el més semblant a la Nova York antiga que podem trobar a Barcelona". Es referia el cantautor galàctic a la diversitat arquitectònica de l'artèria que separa el Gòtic massificat d'un Born en procés de gentrificació. Però jo crec que encara hi ha més detalls que fan de la Via Laietana una mena de petita Manhattan. Aquells bars de tota la vida que serveixen tapes i entrepans fins a altes hores, refugis de qui fa la primera o l'última copa, de treballadors municipals del torn de nit i d'altres criatures noctàmbules. I aquella sensació d'alleujament que t'impregna quan hi arribes havent fugit de les marees turístiques de la plaça de la Catedral. Tant de bo no tingui els dies comptats.