Malgrat el soroll de fons

LA IAIA

Festa Major de Blancs i Blaus

Plaça de Maluquer i Salvador, Granollers

28 d'agost de 2017

No és el soroll de fons d'una festa major l'entorn més adequat per a degustar la fragilitat de La Iaia i el seu indie pop de ressons tardorencs. Si al seu segon disc -"On és la màgia?" (2014)- van abraçar els vigatans unes textures electròniques que els van anar com l'anell al dit, per a la seva continuació -"Tornar a ser tu" (2017)- han optat per un retorn a les essències més orgàniques del seu discurs. La qual cosa ha donat lloc a títols tan rodons com "He après a aparellar-me els mitjons" o "Mariona", que guanyen punts, molts, quan es traslladen a l'escenari encara que sigui en una plaça on el que compta no és la música sinó l'enrenou que aquesta pugui desencadenar. I si bé aquest entorn no era ni de bon tros el més propici per a dir el que havien vingut a dir, en van saber sortir ben parats: l'eufòria expansiva de "L'ós" es va contagiar entre el respectable fins a dibuixar tota una coreografia de braços enlaire, i "Declaració de principis" va presumir de tanta frescor o més que el primer dia -tot un final de festa, mai més ben dit-.

Proximitats

PRÒXIMS BARCELONA 2014

CCCB, Barcelona

18 de juliol de 2014

LA IAIA. Màgia.

STANDSTILL. Back to basics.

MISHIMA. Eterns.

Celebrant la música (i les botigues de discos)

RECORD STORE DAY

DIA DE LES BOTIGUES DE DISCOS

Barcelona, 19 d'abril de 2014

El novembre passat, La Iaia presentaven nou disc a La 2 d'Apolo. Desembarcament dels vigatans a la capital, entrades esgotades, l'ambient de les grans ocasions i un (gran) contratemps: per problemes logístics, aquell nou disc encara no havia vist la llum ni ho faria fins al cap de tres mesos. Mig any després, tornaven Ernest Crusats i companyia a la sala barcelonina en el marc del Record Store Day. Probablement la millor ocasió per proclamar que, ara sí, "On és la màgia?" (2014) és una realitat. Concert curt -la graella horària manava- però tan revelador com el del novembre. Cinc temes, tots del nou àlbum -"L'arbre que vol ser humà", "On ets Matilda?", "On és el meu cap?", "L'ós" i "El nen de les estrelles"- i reduïts a la seva expressió més bàsica. Sense els efectius jocs de llums que han fet dels directes de La Iaia autèntiques superproduccions. Sense ni tan sols prova de so. Com una banda de garatge. Perquè no calen artificis quan es tenen cançons. I les dels osonencs seran -o haurien de ser- recordades durant molt de temps.

La de La Iaia va ser tan sols una de les desenes d'actuacions que s'havien repartit per la ciutat amb motiu del Record Store Day o Dia de les Botigues de Discos. Una jornada dedicada a reivindicar la producció discogràfica com a pilar fonamental del cànon musical i, sobretot, el paper de les botigues de discos com a difusores de cultura però també com a espais de coneixement, intercanvi i relació. Pràcticament tots els establiments del gremi van alternar concerts amb sessions de música enllaunada. Ultra-Local Records, per exemple, va acollir tot un festival de delícies underground com el debut a Barcelona dels suïssos Metzger & Bauer. Guitarra corrosiva, saxo nocturn i un bateria-vocalista que cantava com si Tom Waits o Screamin' Jay Hawkins encapçalessin un grup de black metal. Jazz de taverna, blues de garrafa i molta carretera a l'esquena.

Els va seguir The Missing Leech amb mitja hora on literalment no hi cabia res més. I és que l'alter ego de Maurici Ribera no es va limitar a interpretar el seu repertori d'himnes antifolk -de "Confusions" a "Friends of Nacho Cano" i de "Somriu" a "Water of Life"-, sinó que ho va fer amb improvisades col·laboracions de convidats de procedència diversa -alguns els havia conegut hores abans del concert-. Convidats com Sr. Saravia, artista de llarg recorregut i tot un habitual de la Barcelona més subterrània; Miguel Orgel, un dels secrets més ben guardats de l'underground escocès -forma part de la banda que acompanya a Lach- i tot un mestre tant a l'harmònica com a les sis cordes; i Breaking The Bell Jar, representant de la prolífica escena antifolk berlinesa. Aquesta última fins i tot va interpretar dos temes en solitari que apuntaven molt més que maneres.

I finalment va tenir lloc el comiat d'Anyzed. Motius humans n'han precipitat la dissolució -o més ben dit un canvi de nom, que ningú s'espanti-. De fet, el projecte es va reduir ahir a la figura de Benja Villegas, que es va servir de la seva guitarra i una tablet per a presentar "En el útero" (2014). Remake del clàssic "In Utero" (1993) de Nirvana, l'àlbum va néixer com a homenatge a Kurt Cobain i companyia, però també com a fruit d'un intens treball de recerca. El propi Villegas va explicar moments d'aquest procés tot alternant peces com "Aprendiz inodoro" amb títols destacats del seu fons de catàleg, com la final "Cráneo Rojo". Malencònica mirada a l'univers de Marvel i la seva fàbrica de somnis sovint malinterpretats. "Todos quieren ser el Capitán, nadie Steve Rogers", proclamava una coda entonada pel respectable a viva veu. Cert, tothom voldria ser un superheroi. Malauradament, ningú sembla entendre que sense Rogers no hi hauria Capità. Per això, amb Anyzed o sense, Villegas seguirà fent música. I això és el que compta.

LA IAIA. Sense artificis.

METZGER & BAUER. Corrosius, nocturns, salvatges.

THE MISSING LEECH. Antifolk amb amics.

BREAKING THE BELL JAR. Telecaster Girl.

ANYZED. Entre Kurt Cobain i Steve Rogers.

Cop de volant

LA IAIA + NÚRIA GRAHAM

Apolo 2, Barcelona

22 de novembre de 2013

Tot just acabat el concert, un conegut em comentava que La Iaia van camí d'esdevenir una mena de Radiohead a escala catalana. Salvant distàncies, jo havia pensat el mateix en diversos moments del passi. Com Thom Yorke i companyia al seu dia, els d'Osona han conquerit un segment important de públic a base de cançons que, més enllà del seu grau d'elaboració i del rerefons que puguin tenir, enganxen a la primera. I com els britànics, un cop conquerit aquest segment de públic, han fet un cop de volant estilístic i discursiu que de ben segur haurà marejat a més d'un. Radiohead el van fer amb "OK Computer" (1997). La Iaia l'han fet amb "On és la màgia?", un segon àlbum oficial on trenquen definitivament amb els traços folk dels seus inicis i naveguen segurs pel rock contemporani de primera divisió -el d'uns Arcade Fire, uns Wilco o els propis Radiohead-, però també per aigües electròniques i fins i tot experimentals. I un treball que, de manera accidental però irònicament conseqüent amb tot plegat, ni tan sols s'ha editat quan la banda ja l'està presentant arreu de Catalunya -la seva sortida es preveu finalment per a principis de 2014-.

D'aquesta manera, els vigatans van tocar ahir en una sala plena -a la porta hi havia penjat el cartell de 'sold out'- de gent que encara no havia pogut escoltar el repertori que venien a defensar. Un escenari on molts haguessin optat per fer marxa enrere i lliurar al respectable allò que ja té mastegat, però on La Iaia van reivindicar un material nou que artísticament equival a continuïtat. Despertant aplaudiments després de cada cançó i recorrent al fons de catàleg només quan era estrictament necessari -"La platja", "Explosió" o la final "Declaració de principis"-. I evidenciant que es troben a anys llum de qualsevol concurs de talents institucionalitzat. Abans havia trencat el gel la també vigatana Núria Graham amb un breu set de folk de textura sedosa. La noia posseeix un tresor de veu, mostra agilitat a la guitarra i li sobren els recursos escènics, però només té setze anys. La part negativa d'aquesta edat és que encara no ha pogut assolir el grau de maduresa que requereix el seu registre. La part positiva -i més important-, és que setze anys equivalen musicalment a tota una vida per davant per a cuinar cançons que requereixen el seu temps. Tot arribarà.

Declaració de principis

LA IAIA

25è Mercat de Música Viva de Vic

Teatre L'Atlàntida, Vic

14 de setembre de 2013

"Presentem el segon disc, això va de debò". Ernest Crusats, vocalista i guitarrista de La Iaia, es referia a "On és la màgia?". Un segon treball -sense comptar la maqueta amb què el grup es va presentar ara fa tres anys- que veurà la llum el mes que ve. I la columna vertebral d'un concert, el de la nit passada, amb què els vigatans deixaven clar que sí, que això va realment de debò. Oblidin-se del folk-pop à la Sona 9. Oblidin-se de comparacions protocolàries amb altres referents del pop català contemporani. I pensin en coses grans, molt grans. Pensin en Wilco o Arcade Fire, per posar només dos exemples. Amb els primers comparteixen la capacitat de sonar clàssics sense perdre el present de vista, d'alternar el format cançó de tota la vida amb arravatadors torrents elèctrics. Amb els segons, aquell sentit de l'èpica que eleva el rock més visceral a la categoria de massiu -en el millor dels sentits-. Una vocació sublim que la nit passada, amb el desplegament d'un repertori fins aleshores inèdit, feia encongir un teatre totalment rendit als peus d'un trio que ja és enorme. Es van acomiadar amb el tema que obria el seu primer treball oficial -"Les ratlles del banyador" (2011)-. El seu títol, "Declaració de principis", resumia l'essència d'un concert que es recordarà durant molt de temps.