La lliçó de Ranaldo

Anys enrere, era habitual que determinades publicacions musicals enfocades a àmbits com el metal o el rock clàssic editessin dossiers o fins i tot volums especials dedicats a repassar els que la revista de torn considerava els millors guitarristes de la història. Dossiers i volums on monstres (en el millor dels sentits) com Pete Townshend o Jimi Hendrix convivien amb altres monstres (en un sentit no tan bo) com Yngwie Malmsteen. No entraré a discutir si les 10.000 notes per mil·lèsima de segon que és capaç de tocar aquest últim tenen res a veure amb un Townshend o un Hendrix descobrint noves possibilitats a les sis cordes. Però sí que constataré que, si aquelles publicacions haguessin estat una mica més obertes de mires, probablement haguessin inclòs a les seves respectives llistes noms com els de Lee Ranaldo.

Ranaldo, el 28 d'octubre a Other Music.

Pensava en tot això el passat dissabte al vespre, mentre al·lucinava amb l'actuació que l'exguitarrista de Sonic Youth oferia a la barcelonina sala BARTS en el marc del Primavera Sound Touring Party. Durant una hora, el novaiorquès va alternar melodia amb sorollismes diversos i el seu etern gust pel risc i l'experimentació, arribant a castigar el seu instrument -ja fos a cops de mà o d'arc de violí- per a extreure'n tota mena de sonoritats. Oferint un concert d'aquells que deixen empremta i recordant que, com Townshend i Hendrix al seu moment, ell també ha obert nous camins i descobert noves possibilitats amb la guitarra. I el més important de tot, que ho segueix fent.

Setmanes abans de sortir de gira, Ranaldo va oferir una lliçó gratuïta de guitarra a la botiga d'instruments Other Music, a Nova York. El passat 9 de novembre se'n feia ressò la revista britànica NME, que reproduïa cinc dels consells que el guitarrista havia ofert als assistents. Un d'ells era, precisament, maltractar l'instrument si fa falta, veure'l simplement com una eina. "No plores pas quan deixes caure un martell", explicava, "si no et preocupes per la possibilitat de fer-la malbé, la guitarra ofereix moltes possibilitats". Un altre consell era prioritzar la personalitat per damunt de la tècnica. "Jo no sé tocar els riffs de Clapton, per tant vaig establir-me les meves pròpies regles". "Un cop has aconseguit això", proclamava, "ets el millor en allò que fas, perquè ets l'únic". En efecte, Townshend, Hendrix i Ranaldo han torturat les seves guitarres sense pietat i han esdevingut únics. Els guitar heroes de manual que presumeixen d'instruments milionaris i tècniques impossibles, no.