Cares b

Un single i la seva cara b.

Interessant columna la que Dorian Lynskey signa a l'edició de novembre de Q. El periodista britànic reflexiona sobre el futur de les cares b en un negoci discogràfic que cada vegada mira més al format digital. Sí, les cares b, aquelles joies ocultes que de vegades tracen una història paral·lela dels seus autors. Recordo, per exemple, quan la caixa "Singles" (1995) de Nirvana em va descobrir temes no inclosos als àlbums oficials com "Even in His Youth" o "Marigold", amagats darrere de títols tan mediàtics com "Smells Like Teen Spirit" o "Heart-Shapped Box". Les cares b eren cançons incloses només als singles, una mena de recompensa per a qui anés més enllà de la compra de l'àlbum de torn i s'acostés al tema titular a través del format senzill. De vegades simplement eren peces que no havien entrat a l'àlbum per raons de minutatge. D'altres, versions alternatives -o preses en directe- de cançons ja conegudes. I en alguns casos fins i tot permetien a la banda o solista de torn mostrar inquietuds musicals que no cabien al discurs del disc -experiments, versions acústiques, aproximacions a d'altres gèneres, bromes diverses, etc.-. Quan el single tal i com s'entenia abans de la irrupció d'internet ja no resulta rentable per a la indústria discogràfica, quina sortida pot tenir un tema que antigament hagués estat clarament una cara b? Quan augmenta el consum massiu de descàrregues digitals de cançons fora del seu context -és a dir, l'àlbum o el single-, quin sentit tenen aquelles peces de naturalesa bàsicament singular? Veurem mai un recopilatori de cares b de qualsevol grup que comenci actualment la seva trajectòria? Recorden els seguidors dels Beatles que un tema tan rodó com "I'll Get You" es va publicar originalment com a cara b de "She Loves You"? De no ser per les cares b, hauríem pogut escoltar mai els Strokes versionant "Mercy Mercy Me" (Marvin Gaye) amb acompanyants il·lustres com Eddie Vedder o Josh Homme? "The might-have-beens are now never-weres" ("Els podrien-haver-estat són ara mai-van-ser"), procalama Lynskey a la seva columna. I no li falta raó.