Dos àlbums, dues històries

Tres anys separen els dos discos més celebrats dels Waterboys, "This Is The Sea" (1985) i "Fisherman's Blues" (1988). Un període documentat a "Fisherman's Box" (2013), caixa que commemora el 25è aniversari de "Fisherman's Blues" repartint en set plàstics la totalitat de les seves sessions de gravació. Una història que el cronista Alastair McKay repassa a l'edició de novembre d'Uncut amb testimonis com el del propi Mike Scott, que durant aquells tres anys va reformar la banda, va endinsar-se en la música nord-americana d'arrels i va créixer com a músic. Pel vocalista, l'edició de "Fisherman's Blues" suposava el final d'un llarg procés d'aprenentatge que havia començat a la seva Escòcia natal i que l'havia portat a Irlanda, als Estats Units i novament a Irlanda. Pels Waterboys, va suposar no només un trencament amb el to grandiloqüent dels seus àlbums anteriors, sinó també el seu establiment definitiu com a pedra angular del rock amb motius cèltics. Una evolució fruit de tres anys marcats per l'experimentació amb nous registres, l'anada i vinguda de músics i l'avortament de sessions a mida que Scott i companyia avançaven en la seva concepció de l'obra. Cosa que probablement es va traduir en un cúmul de maldecaps per a la discogràfica de torn, que de ben segur esperava que la continuació de "This Is The Sea" arribés en bastant menys de tres anys i amb un registre similar per a seguir exprement-ne la fórmula.

A la mateixa edició d'Uncut, David Cavanagh repassa la gestació d'un àlbum que també marcaria un abans i un després en la trajectòria dels seus autors, "The Dark Side of The Moon" (1973), de Pink Floyd. Un altre disc fruit d'un llarg procés definit per l'experimentació, el trencament de normes -malgrat les dimensions del projecte, la banda es va negar en tot moment a dur a terme tasques de promoció- i un estira i arronsa constant entre la discogràfica i el grup. "The Dark Side of The Moon" i "Fisherman's Blues" són dos discos clàssics. Dos àlbums que, més enllà de l'impacte assolit al seu moment, defineixen tant la trajectòria de qui els signa com el període en què van veure la llum, i sonen actualment tan frescos com el primer dia. I ambdós mostren bandes que fan les coses a la seva manera, alienes a les regles que actualment regeixen els enregistraments discogràfics en nivells similars. Per entendre'ns, es fa difícil pensar que a dia d'avui una discogràfica permetés a un jove Mike Scott passar-se tres anys fent i desfent fins a arribar a una obra mestra. El més lògic seria exprémer tan ràpidament com fos possible la fórmula de "This Is The Sea", buscant un benefici ràpid en xifres i obviant qualsevol plantejament purament artístic. Com també es fa difícil pensar que Pink Floyd poguessin sortir-se amb la seva i no haver de concedir entrevistes. Potser per això, perquè el corporativisme s'ha acabat imposant al fet artístic, la música de masses ha esdevingut quelcom prefabricat, allunyat de la vocació inquieta d'uns Floyd o uns Waterboys i ajustat a fórmules tan esgotades com els estilismes de qui les explota.