dimarts, 3 de desembre de 2013

Els Surfing Sirles - "Música de consum" (2013)

"Canto perquè algú ha de cantar", proclamen Els Surfing Sirles a "Cançó-funeral". En efecte, la banda barcelonina cantava perquè algú havia de cantar, feia soroll perquè algú n'havia de fer, i marcava la diferència perquè en un entorn tan institucionalitzat com el del rock i el pop en català calien i sempre caldran outsiders. No van ser els únics, però sí que van ser probablement els més especials. Compromesos fins al final amb la seva música i la seva manera d'entendre el món -no tenir carnet de conduir era gairebé un requisit per a formar part del grup-, sempre van anar a la seva i eren dels pocs que podien presumir de no haver-se abaixat mai els pantalons en nom de res. Desacomplexats cronistes d'aquella Barcelona que no entén d'olimpíades ni de fòrums, àcids poetes del carrer i incombustible maquinària de rock'n'roll sense additius, la seva obertura de mires els permetia actuar tant al PopArb com en una casa ocupada i sortir victoriosos d'ambdós llocs.

La mort d'Uri Caballero, tan trista com inesperada, va precipitar l'estiu passat la fi del grup. Un final que arribava poc després d'enllestir-se la gravació del que ha esdevingut, ja de forma pòstuma, el seu últim disc. "Música de consum" (2013, Bankrobber), enregistrament supervisat pels sospitosos habituals Mau Boada (Esperit!), Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Joan Colomo, no és només una obra a l'alçada de qualsevol altre llançament dels Sirles. És la celebració d'una banda irrepetible en estat de gràcia. I és, sobretot, el millor homenatge que es podia endur l'Uri. Dards de garatge i punk amb hammond marca de la casa (irresistibles "Centre del món""Samarretes") s'alternen amb excursions al folk tardorenc ("Minifalda rural"), al blues nocturn ("El fons de la qüestió") o al pop de vocació atemporal ("Àngel" o "Epitafi"). I, perquè els Sirles eren els Sirles, no hi falta la cirereta. Quan els quatre coolhunters de torn descobrien de la nit al dia el krautrock i l'instal·laven al vocabulari cool, ells es despenjaven amb gairebé onze minuts de ritmes repetitius i atmosferes hipnòtiques que, molt oportunament, van titular "Merda alemanya". No es pot ser més gran.


2 comentaris:

  1. merda alemanya és probablament la millor cançó que he sentit en mooolts anys

    ResponElimina
  2. Sens dubte, tota una declaració de principis!

    ResponElimina