Cara a cara

STEVEN MUNAR with JONNY OWENS

Bar Pastís, Barcelona

9 de desembre de 2013

En un parc temàtic com el que ha esdevingut la nit barcelonina, espais com El Pastís són autèntics oasis de resistència. Un bar petit, situat en un d'aquells pocs racons on el Raval segueix essent el Xino. Sense patrocinadors cool i amb una estètica que no requereix estilismes retro de disseny: tot el que veuran a les seves parets i al seu sostre -que no és poc- són records acumulats al llarg de més de sis dècades al peu del canó. Amb una clientela on veïns de tota la vida conviuen amb artistes, hipsters -dels de veritat, no dels que dediquen massa hores a les respectives barbes- i altres criatures de la nit. I amb una programació de concerts de petit format que defuig el reclam mediàtic per a concentrar-se en valors com la coherència. Per tot això, el Pastís no encaixa en aquesta Barcelona de cartró-pedra que margina les estàtues humanes de les Rambles i dóna l'esquena als seus ciutadans en nom de congressos de telefonia mòbil. Per tot això, no és estrany que tan singular espai estigués a punt de tancar fa poc més d'un lustre per pressions municipals. Però també per tot això és el lloc ideal per a escoltar cançons com les d'Steven Munar, que hi va actuar la nit passada en el marc del cicle "Los lunes con Tenco".

Aquest anglomallorquí va arribar a Barcelona a mitjans dels 90, trobant-se una ciutat en plena ressaca post-olímpica però encara a anys llum del Fòrum i el 22@. Aleshores encapçalava els Tea Servants, potent maquinària post-punk que de seguida es va fer un lloc a l'escena local a base de cançons fresques i un discurs que no admetia comparacions. Finalitzada aquella aventura, es va abocar de ple a un projecte solista que ha anat creixent disc a disc. N'és una mostra el recent "Time Traveller" (2013), quart capítol -i probablement el més introspectiu- d'una discografia amb un fort regust clàssic. Un recorregut que ha evolucionat d'un folk-rock d'arrels sixties a majúscules cançons on ressonen les profecies de Leonard Cohen o el Paul Weller més reposat. Cançons com "The Lines in the Sky" o la contagiosa peça titular, que la nit passada es van reduir a la seva expressió més bàsica en un passi de proximitat on Munar es va acompanyar tan sols de la sempre oportuna guitarra de Jonny Owens -una de les incorporacions recents a la Miracle Band-. Van completar el repertori algunes visites al fons de catàleg (a destacar la lisèrgica "Took a Train" i la tardorenca "Morning Breeze") i un parell de versions: "The One I Love" de REM i "One" d'U2 (tot i que interpretada en clau Johnny Cash, que sona millor). El 7 de febrer presentarà oficialment el disc a l'Apolo, amb la banda sencera i una àmplia llista de convidats. Vagin reservant taula, que el banquet promet ser deliciós.