AMANDA JAYNE with SASHA AGRANOV
Bar Pastís, Barcelona
16 de desembre de 2013
Reveladora i metafòrica coincidència horària, la del vespre passat. Mentre l'Associació Professional de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya (ARC) lliurava els seus premis anuals al remodelat Teatre Principal, tan sols uns metres més avall el Pastís vibrava amb un concert de petit format, Amanda Jayne (veu, guitarra i acordió) acompanyada per Sasha Agranov (violoncel, serra i glockenspiel) en el marc del cicle "Los lunes con Tenco". Mentre la cultura oficial s'envoltava de luxe i solemnitat per a lamentar de portes endins la crisi que pateix el sector, dues inquietes ments de la Barcelona més subterrània reivindicaven la creació i la força dels seus respectius instruments com a antídots contra qualsevol crisi. Mentre a la Rambla es parlava més de dades i xifres que de música, al mateix bar Pastís que anys enrere va estar a punt de tancar portes per imperatiu municipal la música no es debatia sinó que es vivia, i de quina manera.
El d'ahir era el segon concert que Jayne oferia acompanyada únicament per Agranov. Un fet que va atorgar espontaneïtat a un set marcat per la connexió total i continuada entre ambdós músics, però també per les elevades dosis d'improvisació. Va ser aquesta darrera constant la que va accentuar la vessant jazzística d'un repertori mestís com pocs, deutor a parts iguals del folk, la música de cambra i el pop més obert de mires. Temes del seu disc de debut, "Swoon" (2007), es van alternar amb mirades al recent "Lunatics in Bloom" (2013) -a destacar l'aplaudida "Sonambulista"- i, fins i tot, amb una reconstrucció tan sentida com irreconeixible de "Reptilia" dels Strokes -imaginin-se-la interpretada per Yann Tiersen en un cabaret parisenc i gairebé ho tenen-. Lliçó magistral, aquesta última, de què significa fer una versió. Per treure's el barret.
El d'ahir era el segon concert que Jayne oferia acompanyada únicament per Agranov. Un fet que va atorgar espontaneïtat a un set marcat per la connexió total i continuada entre ambdós músics, però també per les elevades dosis d'improvisació. Va ser aquesta darrera constant la que va accentuar la vessant jazzística d'un repertori mestís com pocs, deutor a parts iguals del folk, la música de cambra i el pop més obert de mires. Temes del seu disc de debut, "Swoon" (2007), es van alternar amb mirades al recent "Lunatics in Bloom" (2013) -a destacar l'aplaudida "Sonambulista"- i, fins i tot, amb una reconstrucció tan sentida com irreconeixible de "Reptilia" dels Strokes -imaginin-se-la interpretada per Yann Tiersen en un cabaret parisenc i gairebé ho tenen-. Lliçó magistral, aquesta última, de què significa fer una versió. Per treure's el barret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada