In_Cult: "Quan la cultura és transformació"

XERRADA DEBAT IN_CULT

Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers

30 de novembre de 2013

"Si una cosa caracteritza les avantguardes històriques és el rebuig del mercat i del món burgès com a principi organitzatiu de la vida". La cita és de l'assaig "Organizar el rechazo. Vanguardias culturales y política revolucionaria" (2012), de Marc Casanovas. I suposa un recordatori del paper trencador que al seu moment van tenir corrents com el surrealisme, el dadaisme, el punk o la literatura Beat. Corrents trencadores no només a nivell estrictament artístic, sinó també pel que fa a la relació que establien entre emissor i receptor. I sobretot, per un qüestionament de l'establishment que implicava, d'entrada, contemplar l'art més enllà del seu valor de mercat i definir-lo com a mecanisme de transformació social. En ple segle XXI, aquest paper sembla haver-se perdut o, com a mínim, difuminat. Àmbits com el de la música o el del cinema van plens d'exemples de com fins i tot expressions aparentment avantguardistes es contemplen actualment com una mercaderia més, amb els seus corresponents patrocinis i fins i tot canals oficials. I és clar, és impossible -o molt difícil- per a un discurs artístic qüestionar l'establishment quan és aquest mateix establishment qui el sustenta.

Casanovas, militant de Revolta Global i programador de l'Ateneu Rebel, va ser un dels ponents de la xerrada-debat "Quan la cultura és transformació. Moviments socials, política i cultura", organitzada pel col·lectiu granollerí L'Esquerda en el marc de les jornades d'agitació cultural In_Cult. L'acompanyaven l'animador cultural Jordi Oliveras, coordinador d'Indigestió i Nativa.cat, el gestor cultural i biotecnòleg Albert Avilés, baixista del grup Ebri Knight, i l'actor Francesc Luchetti, membre de la plataforma Marea Roja. Va ser aquest últim qui va situar la pròpia indústria cultural al fons d'una problemàtica de doble cara, la de la precarietat creixent del sector i la d'un discurs tan acrític com uniforme. Quan la cultura ha esdevingut una mercaderia en la mateixa mesura que ho són els perfums o el calçat esportiu, quan "tot s'orienta exclusivament a la obtenció de beneficis", l'art deixa de ser un reflex del seu entorn més immediat i esdevé un simple bé de consum.

És en un context com aquest quan cal plantejar-se què demanar als artistes. En aquest sentit, Oliveras es va referir a l'"acomodament" que defineix bona part de l'escena musical catalana contemporània i, partint del conflicte social evidenciat a partir de les mobilitzacions del 15-M, va preguntar-se per què el discurs d'aquesta escena "no reflecteix allò que passa al carrer". El propi Casanovas es va referir també al moviment Indignat i a la seva capacitat d'integrar diferents sectors socials. "Les places van esdevenir espais on tothom podia parlar, independentment de si era professor o alumne, tothom podia accedir a l'experiència estètica". Més enllà de socialitzar la política, el 15-M la va portar al carrer transformant una plaça en fòrum. Una transformació de l'espai públic que el ponent va equiparar amb el "replantejament de la nostra relació amb l'àmbit quotidià" que proposava el situacionisme. Si aquest mateix replantejament s'aplica als papers preestablerts de l'artista i del seu públic com a emissor i receptor, així com dels mitjans de transmissió cultural, serà la cultura la que quedarà socialitzada i, per tant, a l'abast de tothom.

Finalment, Avilés es va referir al dilema que suposa la dicotomia entre el paper d'artista i el de treballador cultural -partint del primer com qui entén la cultura com a mitjà transformador o finalitat en si mateixa, i del segon com qui l'entén únicament com a mitjà de subsistència-. Havent repassat la seva militància tant en l'àmbit de la cultura com en el dels moviments polítics i associatius, va plantejar contradiccions com la de defensar un discurs artística o políticament compromès i a la vegada acceptar que el propi catxet augmenti "perquè, al capdavall, el sistema t'obliga a tenir diners per a poder menjar". Un cop finalitzades les respectives intervencions, els quatre ponents i la vintena llarga d'assistents a la xerrada van intercanviar impressions i encetar diversos debats, sempre al voltant de la dimensió social de l'art i la cultura i sense cap voluntat de buscar veritats absolutes. "No volem extreure conclusions", havia insistit de bon principi un dels organitzadors, Joan Gener, refermant d'aquesta manera el caràcter obert, participatiu i plural d'un dels actes centrals de l'In_Cult.