Cada vegada m'entristeix més l'arribada del Nadal. De petit solia alegrar-me quan la programació televisiva començava a omplir-se d'anuncis nadalencs. Em fixava evidentment en els de joguines, que són els únics que a aquestes alçades encara aconsegueixen despertar en mi una espurna de simpatia. Una espurna que s'apaga de seguida. Les males arts de la publicitat cada vegada s'escarrassen menys a dissimular que les seves obres no s'adrecen al nens sinó als pares. I no, jo no sóc pare. Però dubto que, en cas de ser-ho, sentís cap afinitat amb aquests anuncis. Perquè tampoc la sento amb la resta. Espots de perfums i complements que celebren estils de vida que em repugnen i que redueixen el paper de tot ciutadà al de simple consumidor. No, per mi el Nadal no és això.
Tampoc és aquell conte tan bonic que ens venen aquests dies polítics, monarques i altres acomodats guardians de la moral -anomenin-los empresariat, banca o jerarquia eclesiàstica, si els ve de gust-. El d'estar amb els teus i estimar els que t'envolten, el de la solidaritat i no sé quantes coses més. Coses molt nobles totes elles, no cal dir-ho. Tan nobles, que prefereixo no circumscriure-les a les dates nadalenques i deixar que flueixin també durant la resta de l'any, quan aquests mateixos moralistes acomodats s'obliden de l'amor i la solidaritat i només saben parlar de competitivitat, creixement, austeritat, recuperació econòmica i altres eufemismes per no dir les coses pel seu nom. I de constitucions, no ens n'oblidem. Són molt importants, les constitucions. A mi, personalment, m'encanta la de Kate Moss.
Però tornant al Nadal, suposo que per mi és quelcom molt més senzill que res de tot això. És l'excusa perfecta per donar-me petits gustassos gastronòmics que no em puc donar la resta de l'any. I per compartir-los, faltaria més. És recordar als que no hi són i celebrar els que encara hi són de la mateixa manera que els penso seguir celebrant quan toqui tornar a la mal anomenada normalitat. Són els Beatles felicitant el seu club de fans a través de discos que actualment avergonyirien al propi Paul McCartney, però que a mi em semblen més entranyables que qualsevol gala de RTVE. Són els Pogues i Kirsty MacColl explicant contes de Nova York des del drunk tank i Tom Waits recitant certa postal de Nadal enviada des de Minneapolis. Són Slade tenyint de hooliganisme la nit més santa de l'any. I sí, és "Casablanca". Perquè és Nadal. Perquè és el 25 de desembre. I perquè, sigui on sigui, avui és l'aniversari de Humphrey Bogart. I si això no es mereix un bon glop a la salut de tots ells, que vingui Santa Claus i em porti una ampolla de Maker's Mark. Prometo fer-ne un consum responsable.
Bon Nadal a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada