L'harmònica de Dylan

Els responsables de Columbia han tirat la casa per la finestra a l'hora de preparar aquesta campanya de Nadal -l'època preferida per les discogràfiques quan es tracta de bombardejar-nos amb reedicions i caixes babilòniques-. Ni més ni menys que els 35 àlbums d'estudi editats a dia d'avui per Bob Dylan, a més de sis discos en directe del de Duluth, reunits tots ells en una caixa titulada molt oportunament "The Complete Album Collection, Vol. One" (entenc que això del volum implica que mentre visqui l'autor de "Like a Rolling Stone" seguirà editant nous discos, una altra cosa és que un hipotètic volum dos pugui arribar a reunir tal quantitat de material). Tampoc hi falta un doble àlbum de rareses entre les quals hi figuren totes les cares b enregistrades pel de Minnesota, a més de la corresponent dosi de material inèdit que obligui els completistes a rascar-se la butxaca per enèsima vegada.

Mitjans d'arreu del món ja s'han afanyat a atorgar la màxima puntuació a tan colossal artefacte. I de raó no els en falta: no ens trobem només davant de la discografia completa de Dylan, sinó d'una obra -entesa en el seu conjunt- clau per a comprendre la història recent -i no parlo només de música-. Per això, el que més m'ha cridat l'atenció de tot plegat han estat els formats en què s'edita la retrospectiva: una caixa amb tots els citats discos compactes, o un llapis usb amb forma d'harmònica. Sí, un usb. Que tingui forma d'harmònica, de guitarra o de menhir és el de menys. La qüestió és que tan sols connectant un diminut dispositiu a l'ordinador de torn, es pot accedir a la Biblioteca d'Alexandria de la música contemporània. Ignoro el preu de tot plegat -ni m'interessa, la compra de "The Complete Album Collection" no forma part dels meus plans a curt ni a llarg termini-, però em pregunto quin efecte hauria tingut sobre un servidor l'adquisició d'aquest llapis usb en comptes d'un cassette que encara conservo malgrat l'erosió i les voltes que ha donat.

Poc s'imaginava el jove Dylan que la totalitat de la seva
obra cabria dins d'una harmònica com aquesta.

Em refereixo a un recopilatori de Dylan que em vaig comprar en una gasolinera italiana quan tenia tretze anys i només coneixia del pare del folk-rock allò que havia escoltat per la ràdio i en programes televisius com Sputnik -parlo d'una època en què no existien els llapis usb i internet es trobava a anys llum de penetrar a les llars de classe mitjana, però amb unes graelles televisives on els concursos de talents encara no havien arraconat la cultura-. El cassette en qüestió -devorat amb impaciència des del seient posterior del cotxe del meu pare durant unes vacances al nord d'Itàlia- em va oferir una breu perspectiva de l'obra de Dylan al llarg dels 60. Una aproximació ràpida, una primera presa de contacte que seguiria -i encara segueixo a dia d'avui- tot adquirint poc a poc els àlbums del de Minnesota. Dedicant-los el temps que requerien, interioritzant-los i d'aquesta manera traçant una panoràmica d'una obra tan èpica com farcida de matisos. Entenent la música i, a la vegada, relacionant-me amb ella.

Encara em falten discos de Dylan, tant d'estudi com en directe. I sí, la caixa de torn no només solucionaria aquesta mancança sinó que a sobre em permetria tenir-los ordenats. Però no em permetria el més important de tot: interioritzar-los, entendre'ls i relacionar-me amb ells. Posar-los en context i recordar al cap dels anys com i per què vaig arribar fins a cada àlbum. Ser conscient del seu paper en la història universal, però també en la meva experiència personal. Per això no vull la mastodòntica caixa, perquè allà on encara no he arribat ja hi arribaré quan sigui el moment -i no dubto que Columbia aprofitarà properes campanyes nadalenques per a endinyar-nos una edició simple del disc de rareses, apta per a butxaques modestes-. I per això em fa por imaginar-me l'embolic mental que m'hauria ocasionat poder accedir de cop a l'obra sencera de Dylan mitjançant un simple clic. Descobrint a la vegada i sense cap mena de perspectiva àlbums tan distants en tots els sentits com "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963) i "Tempest" (2012), "Highway 61 Revisited" (1965) i "Desire" (1976), o "Blonde on Blonde" (1966) i "Oh Mercy" (1989).

La pintoresca harmònica pot resultar útil a mans d'un erudit de l'univers dylanià. I no deixa de reivindicar el valor de l'objecte físic quan el consum cultural tendeix cada vegada més a les efímeres i fredes descàrregues digitals. I sí, qui la posseeixi tindrà a les seves mans un autèntic tresor, però no necessàriament hi podrà accedir. Perquè, insisteixo, interioritzar i assimilar un tresor com són les obres completes de Dylan requereix molt més que un simple clic davant d'una màquina. Requereix temps, sens dubte un dels béns més escassos en aquesta era digital marcada per l'acumulació i l'excés d'informació. Un bé que no cap en un dispositiu amb forma d'harmònica -com tampoc cabria a la Biblioteca d'Alexandria-, però que incorpora en aquest cas molt més que els 35 discos d'estudi, els dotze directes i les rareses afegides. Incorpora la possibilitat de descobrir-los al ritme que es marqui cada oient i, el més important, integrar-los a la trajectòria vital de cadascú. La vessant humanista que atorga sentit a tota expressió cultural més enllà del seu valor de mercat. L'art i la cultura entesos com a eixos essencials de l'existència humana i no com a acumulacions de béns de consum.